Anar a la navegació principalAnar al contingut
El monestir de Santa Maria de Vallsanta
Les restes del monestir de Santa Maria de Vallsanta es troben ubicades a l'oest del municipi de Guimerà (comarca de l'Urgell), molt a prop del riu Corb. Aquest antic monestir de monges cistercenques va ser construït per traslladar-hi la comunitat de religioses que vivia al monestir de Santa Maria de la Bovera. Les millors condicions de Vallsanta, que disposava de bones comunicacions i facilitat per aconseguir aigua del riu, propiciaren aquest trasllat. Així doncs, pels volts de l'any 1235 s'inicien les obres d'aquest nou monestir, i entre el 1237 i el 1249 el monestir de la Bovera s'abandona a favor del de Vallsanta. El 1246 hi vivia una comunitat completa amb tots els càrrecs: 23 monges sota les ordres d'una abadessa, Agnès de Guimerà. També en formaven part una priora, una infermera, una preceptora, una cambrera i una cantora. En aquella època, les monges no feien vida al monestir, sinó que vivien en cases particulars i es reunien en comunitat a l'església, al capítol i al refetor.
El monestir de Santa Maria de Vallsanta va créixer durant els segles XIII i XIV gràcies a les donacions de particulars. Un document de l'any 1272 testimonia que el rei Jaume I, gran protector de l'orde del Cister, va atorgar 200 morabatins d'or per sufragar la construcció d'un claustre que ha romàs desaparegut durant molts anys. També ens ha arribat el testament de Geraldona de Timor en què, en data de 15 de juny de 1279, estableix una capellania a l'església del monestir. Durant el segle XIV, hi va haver nombroses donacions dels nobles locals, com ara els Guimerà, els Llorac o els Alemany. Molts d'ells reberen sepultura al mateix monestir. Se'n poden reconèixer les tombes perquè els seus escuts d'armes estan esculpits sobre les làpides. A més, gràcies a les donacions, rebien misses i oracions per a la salvació eterna de la família.
L'obra més important del segle XIV és el segon temple del monestir, les restes del qual són les que podem observar avui dia. Cal destacar que es conserven alguns documents en què es lliuren diners per ajudar a les despeses d'obres que mai es van materialitzar. Així com l'anterior claustre, sufragat per Jaume I, va restar desaparegut durant molt temps, tampoc s'han trobat indicis d'un dormitori comú que s'havia de construir amb la donació de 1.200 sous que figurava en el testament de na Mateua, vídua de Romeu de Moncortès, carlà de Guimerà.
La vida al monestir fou molt activa durant els segles XIV i XV, encara que, a partir d'aquest últim segle, succeïren una sèrie de desgràcies que marcarien el principi de la decadència del monestir. La més important fou una epidèmia l'any 1403, que acabà amb la vida de moltes religioses i obligà la majoria de la comunitat a traslladar-se un altre cop al monestir abandonat de la Bovera. La crisi de la baixa edat mitjana i l'abandó progressiu del suport econòmic de la noblesa local deixaren el monestir en una situació financera complicada. Al segle XVI, el mal estat de Vallsanta era manifest, tal com recull una crònica de Claude de Bronseval, visitador general del Cister. Aquest monjo francès, que viatjà fins a la península Ibèrica per supervisar tots els monestirs adscrits a l'orde del Cister, arribà al monestir de Santa Maria de Vallsanta el 9 d'abril de 1532. En la seva crònica, relata que allí només hi vivien, enmig d'una gran penúria, set monges i una abadessa. L'any 1589, la comunitat de Vallsanta es reduïa a tres monges que no tenien ni tan sols abadessa. Aquell mateix any visità el cenobi fra Francesc Oliver de Boteller, abat de Santa Maria de Poblet, però en qualitat de visitador general de l'orde del Cister. En observar la calamitosa situació del monestir, va ordenar-ne l'extinció i el tancament. Així mateix, demanà que les religioses restants fossin traslladades al veí monestir del Pedregal.
L'any 1594, la senyora de Guimerà, Anna d'Aragó, vescomtessa d'Évol, encomanà Vallsanta, en arrendament, a Joan Gavaldà. A canvi, li demanà que conservés els edificis monàstics. No obstant això, sense comunitat religiosa que l'habités, els edificis i béns de Vallsanta es van anar deteriorant amb el pas del temps.
A pesar dels nombrosos misteris que l'envolten, el monestir de Santa Maria de Vallsanta no ha despertat massa interès en èpoques recents, i fins i tot ha romàs tancat al públic per la dificultat d'accedir al seu interior. Tot i això, durant els últims anys ha estat víctima de l'espoli arqueològic, que l'ha desproveït de dues làpides gòtiques, entre altres restes. Per això, el 2010 es va tancar l'edifici de forma permanent per evitar més robatoris i es va començar a restaurar el cenobi a fi de fer-lo accessible al públic.
L'octubre del 2011, l'equip del programa televisiu "Sota terra" hi va fer diverses excavacions i investigacions. Els resultats d'aquestes excavacions van ser les descobertes de les restes de la sotspriora Blanca de Montagut i del claustre finançat per Jaume I l'any 1272, el qual havia romàs enterrat fins a les excavacions de l'equip de "Sota terra".
Les restes del monestir de Santa Maria de Vallsanta es troben ubicades a l'oest del municipi de Guimerà (comarca de l'Urgell), molt a prop del riu Corb. Aquest antic monestir de monges cistercenques va ser construït per traslladar-hi la comunitat de religioses que vivia al monestir de Santa Maria de la Bovera. Les millors condicions de Vallsanta, que disposava de bones comunicacions i facilitat per aconseguir aigua del riu, propiciaren aquest trasllat. Així doncs, pels volts de l'any 1235 s'inicien les obres d'aquest nou monestir, i entre el 1237 i el 1249 el monestir de la Bovera s'abandona a favor del de Vallsanta. El 1246 hi vivia una comunitat completa amb tots els càrrecs: 23 monges sota les ordres d'una abadessa, Agnès de Guimerà. També en formaven part una priora, una infermera, una preceptora, una cambrera i una cantora. En aquella època, les monges no feien vida al monestir, sinó que vivien en cases particulars i es reunien en comunitat a l'església, al capítol i al refetor.
El monestir de Santa Maria de Vallsanta va créixer durant els segles XIII i XIV gràcies a les donacions de particulars. Un document de l'any 1272 testimonia que el rei Jaume I, gran protector de l'orde del Cister, va atorgar 200 morabatins d'or per sufragar la construcció d'un claustre que ha romàs desaparegut durant molts anys. També ens ha arribat el testament de Geraldona de Timor en què, en data de 15 de juny de 1279, estableix una capellania a l'església del monestir. Durant el segle XIV, hi va haver nombroses donacions dels nobles locals, com ara els Guimerà, els Llorac o els Alemany. Molts d'ells reberen sepultura al mateix monestir. Se'n poden reconèixer les tombes perquè els seus escuts d'armes estan esculpits sobre les làpides. A més, gràcies a les donacions, rebien misses i oracions per a la salvació eterna de la família.
L'obra més important del segle XIV és el segon temple del monestir, les restes del qual són les que podem observar avui dia. Cal destacar que es conserven alguns documents en què es lliuren diners per ajudar a les despeses d'obres que mai es van materialitzar. Així com l'anterior claustre, sufragat per Jaume I, va restar desaparegut durant molt temps, tampoc s'han trobat indicis d'un dormitori comú que s'havia de construir amb la donació de 1.200 sous que figurava en el testament de na Mateua, vídua de Romeu de Moncortès, carlà de Guimerà.
La vida al monestir fou molt activa durant els segles XIV i XV, encara que, a partir d'aquest últim segle, succeïren una sèrie de desgràcies que marcarien el principi de la decadència del monestir. La més important fou una epidèmia l'any 1403, que acabà amb la vida de moltes religioses i obligà la majoria de la comunitat a traslladar-se un altre cop al monestir abandonat de la Bovera. La crisi de la baixa edat mitjana i l'abandó progressiu del suport econòmic de la noblesa local deixaren el monestir en una situació financera complicada. Al segle XVI, el mal estat de Vallsanta era manifest, tal com recull una crònica de Claude de Bronseval, visitador general del Cister. Aquest monjo francès, que viatjà fins a la península Ibèrica per supervisar tots els monestirs adscrits a l'orde del Cister, arribà al monestir de Santa Maria de Vallsanta el 9 d'abril de 1532. En la seva crònica, relata que allí només hi vivien, enmig d'una gran penúria, set monges i una abadessa. L'any 1589, la comunitat de Vallsanta es reduïa a tres monges que no tenien ni tan sols abadessa. Aquell mateix any visità el cenobi fra Francesc Oliver de Boteller, abat de Santa Maria de Poblet, però en qualitat de visitador general de l'orde del Cister. En observar la calamitosa situació del monestir, va ordenar-ne l'extinció i el tancament. Així mateix, demanà que les religioses restants fossin traslladades al veí monestir del Pedregal.
L'any 1594, la senyora de Guimerà, Anna d'Aragó, vescomtessa d'Évol, encomanà Vallsanta, en arrendament, a Joan Gavaldà. A canvi, li demanà que conservés els edificis monàstics. No obstant això, sense comunitat religiosa que l'habités, els edificis i béns de Vallsanta es van anar deteriorant amb el pas del temps.
A pesar dels nombrosos misteris que l'envolten, el monestir de Santa Maria de Vallsanta no ha despertat massa interès en èpoques recents, i fins i tot ha romàs tancat al públic per la dificultat d'accedir al seu interior. Tot i això, durant els últims anys ha estat víctima de l'espoli arqueològic, que l'ha desproveït de dues làpides gòtiques, entre altres restes. Per això, el 2010 es va tancar l'edifici de forma permanent per evitar més robatoris i es va començar a restaurar el cenobi a fi de fer-lo accessible al públic.
L'octubre del 2011, l'equip del programa televisiu "Sota terra" hi va fer diverses excavacions i investigacions. Els resultats d'aquestes excavacions van ser les descobertes de les restes de la sotspriora Blanca de Montagut i del claustre finançat per Jaume I l'any 1272, el qual havia romàs enterrat fins a les excavacions de l'equip de "Sota terra".
Troba'ns a:les següents xarxes socials
