"Redescobrint Gerda Taro"

Les últimes paraules de Gerda Taro, quan agonitzava en un hospital de campanya, van ser "on és la meva càmera?". Taro havia pres partit en la feina i en la vida, i el seu combat contra el feixisme, armada amb una càmera, ha deixat el testimoni d'imatges poderoses i reveladores de la vida al front i a la rereguarda en el primer any de la Guerra Civil Espanyola. Un compromís, desgraciadament, que la mort va fer molt breu.

Avui, el treball fotogràfic de Gerda Taro és considerat arreu de món un referent del fotoperiodisme de guerra, però durant molts anys la seva figura va quedar a l'ombra de la del seu company, el mític fotògraf conegut com a Robert Capa, amb qui va compartir el compromís de mostrar al món el que passava a Espanya. Va caldre esperar al 2009, amb el descobriment de l'anomenada "maleta mexicana", amb més de 4.000 negatius inèdits d'ells dos i de David Seymour, per conèixer a fons la seva feina. Part de les seves fotografies havien estat erròniament atribuïdes a Capa, ja que al principi les firmaven un i altre amb aquest pseudònim, que havien inventat junts.

Al front l'anomenaven "la pequeña rubia", l'estrangera increïblement valenta que no dubtava a posar l'objectiu en primera línia. A la rereguarda capturava com ningú la mirada impotent o desafiant de la població civil. En algunes imatges la veiem vestida amb l'uniforme de miliciana. Però qui va ser Gerda Taro? Què la va portar a arriscar -i perdre- la vida en una guerra llunyana?  Són les preguntes que es feia Irme Schaber, la seva biògrafa, preguntes que pas a pas respon el documental dirigit per Camille Ménager.

De família jueva i origen polonès, Gerda Taro, nascuda a Stuttgart l'any 1910, va instal·lar-se amb la seva família a Leipzig l'any 1929, per acabar marxant a París quatre anys més tard. Hitler havia pujat al poder i ella havia estat detinguda per activitats antifeixistes. És a París on va conèixer Endre Fiedmann i junts van decidir viatjar a Espanya per cobrir la Guerra Civil Espanyola, la gran causa de l'antifeixisme prèvia a la Segona Guerra Mundial. Ell va acabar quedant-se el pseudònim Robert Capa, que havien compartit, mentre que ella va recuperar el seu nom, amb el que va firmar les últimes fotografies al front.

Malgrat que Gerda Taro havia publicat fotografies amb el seu nom a les primeres pàgines dels grans diaris europeus, i malgrat també la breu fama pòstuma i el seu multitudinari enterrament a París, la seva feina va quedar aviat en l'oblit, a diferència de la fama de Capa, fotògraf dels grans conflictes bèl·lics del segle XX i fundador de l'agència Magnum. Com hauria estat la carrera de Gerda Taro si no hagués mort a El Escorial el juliol de 1937? El documental no pot respondre  aquesta pregunta, però ens permet admirar i entendre el seu llegat. A "Redescobrint Gerda Taro" observem i contextualitzem les seves fotografies més conegudes, i ens endinsem en la seva vida personal.

Una història apassionada, feliçment redescoberta, i una ocasió d'or per reflexionar sobre el lloc oblidat de les dones en la representació històrica de l'esforç bèl·lic.  

Festivals
FIGRA, Festival International du Grand Reportage d'Actualité, França, 2021

Fitxa tècnica
Direcció: Camille Ménager
Guió: Camille Menager i Céline Sallette
Producció executiva: Emmanuel François
Producció artística: Alice Mansion
Operador de càmera: Thibault Delavigne
Muntatge: Lionel Delebarre
Música original: Lou Rotzinger
2020

"Redescobrint Gerda Taro" ("Sur les traces de Gerda Taro") és una producció de Brotherfilms  amb la participació de France Télévisions.