El part que no hauria volgut mai. "Ningú em va dir 'tranquil·la'. Ningú em va donar la mà"

Havies anat a totes les classes de prepart. T'havies informat. Fins i tot havies escrit com volies que fos… Però no va passar res de tot allò. Va arribar el dia i es van capgirar els teus plans. Diuen que el 40% de les dones no ens sentim respectades ni acompanyades en els nostres parts. En el naixement dels nostres infants. Jo hi afegiria que, a més, ens sentim humiliades, que ens fan tornar petites, quan no ho som.

El meu part no havia de ser el 23 d'abril. Però era Sant Jordi, i a la ginecòloga li va venir bé: "Et quedes a parir, que avui no hi ha dones."

Ja des del minut zero, no em vaig sentir acompanyada. Des dels monitoratges em van fer passar a la sala de parts. Estava de 40 setmanes. Ningú m'havia explicat què implicava una inducció per a mi i per al meu fill. Ningú em va explicar que estava patint una possible preclàmpsia ni els riscos que suposava. Nerviosa, sola, vaig firmar el paper de l'ingrés sense ni tan sols llegir-lo. "És el primer, oi?", em va dir algú. Vaig haver d'avisar la meva parella mentre em desvestia al lavabo de la sala de parts, caòticament, desordenadament. Tot eren presses.

Em van informar que em posarien, per la vulva, un medicament que accelerava el part. Estava tan neguitosa, tan sola, que amb prou feines vaig entendre res. Només assentia.

Ja no hi havia pressa. Van anar passant les hores i les contraccions cada cop eren més fortes. "Uy, pues no te queda ni ná!", em deia la llevadora. D'acord, no em queixo, però sisplau, porta'm la pilota. La pilota que a les classes de prepart era tan important, i que no va arribar mai. L'aigua calenta baixava pel meu ventre; només això em calmava el dolor.

Aleshores va entrar ella, la dels ulls freds. "Venga, que te voy a hacer un tacto." I jo assentint. Sense ni demanar permís, em va introduir la mà dins la vagina, fins a la bossa on era el meu petit. No recordo haver patit mai un dolor tan poderós com aquell. Com la nena d'"El exorcista", les meves cames es disparaven cap amunt, intentant escapar d'aquell braç. Ella em subjectava cap avall i ordenava a la meva parella que l'ajudés. Entre tots dos m'agafaven les cames, i aleshores ella va dir: "Te rompo la bolsa, ¿vale?". Assentir, assentir, assentir. Un cop fet, va marxar. Jo em vaig posar de costat, les llàgrimes regalimant-me per les galtes. Em sentia tan petita i indefensa... Només sentia el líquid calent baixant pel meu entrecuix.

Passaven les hores. Van venir a posar-me l'epidural. Mai no sabré quanta oxitocina duia; les contraccions no paraven un segon. Estava cansada, exhausta, humiliada. Sola. La dels ulls freds havia fet fora la meva parella; ell no podia veure el que passaria a continuació. Em van asseure al llit. Ella va posar la seva cama entre les meves i es va repenjar amb els colzes sobre les meves espatlles. Aguantant, fort. Jo no tenia por, ja. Tenia pànic. Ella em feia por. No vaig gosar dir res. Jo ja no era jo. Vaig tornar a assentir. L'anestesista em va posar l'epidural i va desaparèixer.

Vaig poder descansar unes hores, fins al matí. Llavors va entrar una altra llevadora, cridant. "Bueno, vamos a ver cómo estás de dilatada, Aina." Jo no podia reaccionar. La meva ment ja no hi era. "Ui, estàs de 8 centímetres, d'aquí a poc ja pariràs." Sorolls a l'exterior, jo intento dormir una mica més. Una hora després, em proposen parir, com si això ho pogués decidir. Vaig tan drogada que em marejo. No, ara no puc parir, ara no. El meu cap s'activa una estona després; "Vull parir ara, vull acabar ja".

Al meu part hi va haver molta gent, però molt poques que fossin importants per a mi: la llevadora, un auxiliar, dues o tres ginecòlogues, el meu ex i jo. La porta oberta, les ginecòlogues xerren entre elles. Conclouen que caldrà fer servir fòrceps. Fòrceps? "Aina, assenteix, ja no pots fer res." Empenyo mentre la llevadora en fa la maniobra de Kristeller, apretant-me la panxa cap avall. Tinc els fòrceps a dins, et giren el cap, surts tu.

Tu, la meva llum, plores damunt meu. Només vull fondre'm amb tu. Però et prenen dels meus braços -sense dir res- perquè t'has fet caca. Quan et tornen, estic sola amb una auxiliar. Li demano, angoixada, que m'ajudi a posar-me el nen al pit. Encara recordo aquells ulls tímids que no saben on posar-se i que miren d'ajudar-me, molt òbviament sense experiència, sense saber què fer.

Sí, fill meu, vas néixer envoltat de violència, i això no m'ho perdonaré mai. Però no és la teva mare qui en té la culpa. És aquest sistema que abandona les dones en un moment tan clau de la vida. Ningú em va fer una carícia, ningú em va dir "tranquil·la". Ningú em va donar la mà.

Sols desitjo que, si algun dia ets pare, aquestes paraules et serveixin per empoderar-te, i ajudar la teva parella en cas que ho necessiti. Perquè en aquell moment tu seràs la llum dins la foscor.