Ariadna Peya: "Tenir TOC o síndrome de Down és una característica que dona una riquesa diferent"

L'Ariadna i la Clara Peya són germanes i des de l'any 2011 creen espectacles amb la companyia Les Impuxibles. Fusionant el piano amb la dansa expliquen històries de temàtiques molts cops silenciades. Com a reconeixement a la seva innovació en la composició i la interpretació musicals, la Clara ha estat guardonada amb el Premi Nacional de Cultura 2019.

Eloi Collell: Ostres, el piano! El famós piano. Que guai! És fàcil tocar el piano i ballar juntes?

Ariadna Peya: És molt fàcil, Eloi, perquè nosaltres ens entenem molt bé. Jo tinc una manera de moure'm que és la mateixa que té ella de tocar, en essència. Llavors ens entenem i, a més, és una cosa que anem fent cada vegada més, anem trobant la manera. No només és una cosa que ella toqui i jo balli, sinó que la dansa i la música... barrejar-les. 

Clara Peya: I anem avançant també a nivell jo crec personal, polític i també artístic en paral·lel.

Eloi: I per què passa això?

Ariadna: A vegades jo també ho penso, eh!

Eloi: Perquè jo i el meu germà, no. Aviam, tenim bon rotllo, però no fem mai res, cap activitat junts.

Clara: Qui és més gran, tu o ell?

Eloi: Jo.

Clara: I quant us porteu?

Eloi: Catorze anys.

Clara: Bé, aquí tenim una resposta, per exemple. Aquesta resposta podria ser una. L'Ari i jo ens portem un any i tres o quatre mesos, ens portem molt poquet i llavors, com que a part les dues ens hem dedicat a alguna cosa artística...

Ariadna: S'ha donat la casualitat.

Eloi: Clara, quan toques el piano fas cares una mica estranyes.

Ariadna: Ostres!

Clara: Bumba!

Eloi: Però això et surt de dins?

Clara: Sí, sí, perquè ja t'asseguro jo que aquestes cares estranyes, a mi, fer-les… no les he entrenat. Jo sóc una persona que sóc molt expressiva en general i, quan toco el piano, per mi no penso en el que faig ni en com em moc ni res, simplement em deixo portar pel que estic sentint.

Eloi: I Ariadna, quines emocions contenen els vostres espectacles?

Ariadna: A veure, a nosaltres ens agrada molt que el que fem a l'escenari arribi a l'espectador i li faci sentir coses diferents, no sempre la mateixa, però sí que ens interessa molt que l'espectador surti una mica modificat respecte de com ha entrat, que hagi experimentat des de l'emoció tot el nostre viatge.

Eloi: Per què serveix l'art?

Clara: Mira, l'art serveix per sanar les persones. És un canal absolut de sanació per treure coses, per expressar-se… Serveix per revolucionar el món, serveix per evolucionar.

Ariadna: Per qüestionar-nos.

Clara: Per interpel·lar.

Ariadna: Per ser lliures, per expressar-nos.

Clara: És l'eina de revolució més potent que tenim, jo crec que és l'art i és des del lloc des d'on realment podríem transformar la societat i apropar-nos a alguna cosa semblant a la llibertat, que és una cosa que desconec completament.

Segons la professora d'Història de l'Art Ariadna Parreu, "l'art ajuda a visibilitzar problemàtiques socials a través d'una acció directa i indirecta". Parreu considera que "tot art és polític, el que passa és que algun és més actiu i un altre més passiu o indirecte".

Eloi: Sé que tens el TOC i sé que heu fet un espectacle del tema del TOC. Per què?

Clara: Bé, perquè el tema de la salut mental, en general, també és un tema que crec que necessita una revisió molt forta a nivell social. En realitat tot torna al mateix: com podem estar sanes en una societat que està malalta? És molt difícil, qui no té TOC té "tic", no sé com dir-t'ho. I qui no té una cosa en té una altra. És molt difícil viure en aquest món tan salvatge. I jo tinc TOC.

Eloi: I això del TOC es parla?

Clara: Del TOC se'n parla poc, però és que de la salut mental se'n parla poc, però és que els temes que nosaltres acostumem a tractar són temes
que generalment estan invisibilitzats. 

Eloi: Jo tinc la síndrome de Down i no se'n parla enlloc, ni per la ràdio ni per la tele.

"La Clara, a part de tenir TOC és moltes altres coses, però és una característica seva que li dona una riquesa diferent", Ariadna Peya

Ariadna: Eslar, és exactament això.

Clara: Bé, les persones que d'alguna manera som dissidents del sistema, que per mi o ho som totes o cap, però bé, això és un altre tema, doncs ja va bé invisibilitzar-les, tenir-les arraconades, tenir-les separades. I per mi es podria parlar de tot, per mi hauríem de poder parlar de tot. 

Eloi: I també tenim dret a tenir una dificultat, no?

Ariadna: Oh, i tant!

Clara: Només faltaria!

Eloi: Per exemple, un TOC o una síndrome de Down. Hi tenim dret, no?

Ariadna: I tant! Però és que jo penso que, o sigui, aquesta dificultat la pots veure com una dificultat, però també la pots llegir com una riquesa. O
sigui, jo crec que la Clara, a part de tenir TOC és moltes altres coses, però és una característica seva que li dona una riquesa diferent, saps? Igual que tu: tenir síndrome de Down et dona una riquesa diferent. S'ha de veure com això, jo penso, no com una limitació, perquè si no és que no hi ha manera que puguem créixer.

Eloi: No, sí, sí. S'ha de parlar i s'ha de mobilitzar el món, perquè…

Clara: Sí, sí. Hi hem de cabre totes. Hi hem de cabre totes.

Al final de l'entrevista de l'Eloi a les germanes Peya hi ha hagut un d'aquells moments impagables. La Clara ha compartit les tecles del seu piano amb l'Eloi per fer sonar la música junts, cadascú des de la seva sensibilitat. Però en el capítol "Per què ens emociona l'art?" l'Eloi també ha parlat amb Els Catarres; l'artista visual Marià Dinarès; l'artivista Zinteta, que pinta motius de la naturalesa sobre cossos nus, i els poetes urbans Salva Soler i Dani Orviz, especialitzats en poetry slam.