Per què ha estat Pompeu Fabra tan important per a la llengua catalana?

Es fa difícil respondre a aquestes preguntes amb poques paraules. Potser podríem començar dient, per fer-nos-en una idea, que, si TV3 fa un programa com El llenguado, si tenim premsa i anuncis en català, si escriptors com Mercè Rodoreda, Jesús Moncada i tants altres han pogut construir la seva obra, és gràcies a Pompeu Fabra.

Ell va ser qui va encapçalar la codificació del català. Gràcies a aquest procés, ara fa cent anys vam poder tenir per primera vegada una ortografia unificada (1913), una gramàtica amb les normes bàsiques de morfologia i sintaxi (1918) i un diccionari que recollia les paraules d'ús més general (1932). 

Si fins aleshores es podien trobar diverses grafies per a una mateixa paraula o seqüència de paraules (per exemple: raó o rahó; caixa o caxa; coses o cosas; que és, que es, qu'es, qu'és o ques), a partir d'aquell moment es va adoptar una sola manera d'escriure-les.

Si fins aleshores en els textos escrits es trobava sovint, per exemple, la conjunció doncs amb valor causal (Creiem que està malalt, doncs fa dies que no el veiem), Fabra va advertir a la gramàtica que en català no té aquest valor (Creiem que està malalt, perquè fa dies que no el veiem).

 

 

 

Si fins aleshores en el lèxic s'hi havien introduït múltiples castellanismes, Fabra va fer una feina profunda de selecció i en el diccionari hi va incloure només les paraules que va considerar adequades i necessàries per a la comunicació d'aquella època. No hi trobem, tot i que es feien servir molt, paraules procedents del castellà com ausència, apoiar, hèroe o prèstam. En canvi, ja hi trobem paraules tan noves aleshores com futbol, glaucoma, vitamina, proteïna o feixisme.

Fabra no va ser ni el primer ni l'únic a fer propostes per codificar el català. Però sí que va ser l'únic que, gràcies a la seva preparació lingüística, a una visió moderna i alhora defensora de la llengua genuïna, i a un tarannà afable i dialogant, va tenir l'autoritat necessària perquè la seva proposta fos acceptada en molt poc temps a tot el territori. Molt probablement, el català no hauria resistit els embats que li van sobrevenir posteriorment sense el prestigi que li va atorgar el fet de tenir una ortografia, una gramàtica i un diccionari que en regulaven l'ús en els contextos públics. I això ho devem i ho hem d'agrair a Pompeu Fabra.