"Una guerra amb patates"

Soc dels que van creure que no hi hauria guerra i vaig apostar per seguir un informe del think tank rus independent Expert difós per l'AFP, que va gosar titular-lo així: "Per què la guerra del Donbass no tindrà lloc". L'informe, publicat a meitat de desembre, semblava anar encertant gradualment les previsions: hi haurà amenaces i acusacions. Moments de gran tensió durant dos mesos que tant Putin com Biden aprofitaran per fer-se sentir i l'OTAN per guanyar protagonisme, fins que els bons oficis de París i Berlín, Macron i Scholz, conduiran Kíiv i Moscou a les converses del format de Normandia on se'n trauran conclusions. Segons Expert tot apuntava a la neutralitat d'Ucraïna com volia el Kremlin i, a partir d'aquí, més converses, més tensions i solucions dosificades. Sí s'hagués arribat a aquest punt, els portaveus diplomàtics i d'intel·ligència anglosaxons s'haurien d'haver menjat el ridícul planetari per haver anunciat durant setmanes guerra imminent, mentre Putin ho negava i s'ho mirava sorneguer.

Però no. No van ser els serveis d'intel·ligència britànics i nord-americans els que es van menjar amb patates els seus pronòstics,  sinó els que pensàvem que la guerra no era possible, com ara els seguidors d'Expert, jo entre ells. Què havia passat? L'impenetrable i calculador Putin feia por, sobretot quan callava. El seu silenci volia dir que en duia alguna de cap i que la deixaria anar amb efecte sorpresa, com l'ocupació i annexió de Crimea el 2014. En canvi, d'Ucraïna en parlava gairebé cada dia des del desembre, llançant amenaces combinades amb ofertes diplomàtiques. I de sobte engega la invasió, i aquell kagebista esdevingut Stalin postmodern es presenta amb mots, gestos i actituds que fan impossible no associar amb els de Hitler el 1939. Aquest cop Putin no havia callat. Simplement no havia dit quan atacaria.

M'ho haig de menjar amb patates, em dic a mi marteix la matinada del 24 de febrer. I per associació d'idees se'm fa inevitable rescatar de les meves neurones un episodi de 1989  que també em vaig haver de menjar amb patates. La tardor de 1989 escric un article al setmanari El Temps sobre les tensions i aldarulls que começa a haver-hi a Berlín est. Analitzo i faig previsions: l'RDA s'està ensorrant, però cal esperar, dic. El daltabaix serà a mitjà termini i com a resultat d'una transició, d'una negociació. Doncs va anar de poc que els berlinesos de l'est no travessessin la porta de Brandenburg abans que el número d'El Temps que incloïa el meu text arribés al quiosc: l'escrit porta data del 30 d'octubre i el mur va caure el 9 de novembre.

¿I per què fer aquelles previsions a mitjà termini, i no haver-me capbussat amb més risc i amb sentit més crític en la desbandada-estampida que es gestava a l'RDA? Arribats aquí vol dir haver parlar de "la il·lusió". Sí, de la il·lusió en el sentit d'allò que és il·lusori, que abdueix. I em caldria parlar de la meva aposta per un socialisme democràtic que semblava que la perestroika de Gorbatxov podria fer possible. Tot i haver militat en un partit comunista, el PSUC, sempe havia estat un  devot més socialdemòcrata/liberal que no pas comunista. Però sigui com sigui, cal anar amb compte amb les devocions perquè pot provocar opacitat.

Amb tot, de tant en tant els registres neuronals, no sé pas si els ubicats en les capes més insconcients, ens poden sorprendre amb alguna satisfacció. D'aquelles que sí que conviden a menjar no pas patates, sinó alguna delicatessen de celebració. I així, el 23 de febrer de 1991, Dia de l'Exèrcit Roig, en plena primera guerra de l'Iraq, centenars de militars s'apleguen a la muralla del Kremlin escridassant Gorbatxov per la vergonya que els està fent passar. Els aliats menyspreen el paper dels militars soviètics en la guerra i es burlen de com els coets Scud enviats per ajudar Saddam Hussein esclaten abans d'hora, no serveixen per res. I la intuïció m'aboca a escriure a El Temps un article que titulo: "El 23F de Mikhaïl Serguèievixt". És aquesta mena de títol que incorpora elements premonitoris. El 23F evoca el cop d'estat espanyol i Mikhaïl Serguèivitx es l'apel·latiu de Gorbatxov pel patronímic. La suma de tots dos recorda titulars sonats coma ara "El 18 Brumari de Louis Bonaparte". Mentre feia l'esquema la intuïció em deia que aquella cridòria del 23F era el presagi d'un cop d'estat a l'URSS. I el cop va arribar l'agost de 1991, al cap de sis mesos.

L'encerto. No va estar gens malament. Podia dir: "Bingo!" O bé: "Gràcies, intuïció meva!" Però m'estalviaria de manera barroera parlar de per què hem badat tant -almenys jo-  els que ens hem dedicat a informar de l'Est i, també, per què som tan pocs. I és inevitable parlar de dècades d'història. La guerra freda va generar temors i incerteses, però també va representar per als professionals de les societats implicades un estímul per saber qui i com eren els altres. La caiguda del comunisme no era al guió i costava interpretar moviments i paraules. I l'equivocació i la pífia eren constants si et refiaves massa de la sovietologia i la kremlinologia. Amb tot -com deia abans- professionals dels països  més implicats han estat jo diria que privilegiats en diposar d'eines per acostar-se a la realitat soviètica. Com ara davant del conflicte Rússia-Ucraïna, fa dècades que les elits acadèmiques nord-americanes i britàniques van estar atentes a tot allò que es movia més enllà del mur de Berlín. I així és com els universitaris, politòlegs i periodistes anglosaxons van estar ben proveïts de dades. Mentrestant, els països llatins desenvolupats feien la seva. L'AFP i els principals diaris de París sempre van tenir oberta una oficina a Moscou. De la mateixa manera que els partits comunistes de França i d'Itàlia -sobretot el d'Itàlia- a més de ser eixos ideològics servien de referents de crítica i debat. Sense passar per alt els moviments de les ambaixades occidentals a Moscou i les soviètiques a Occident.

Res d'això passava a Espanya, on els mots "comunista" i "soviètic" anaven associats a la guerra civil, a les maldats roges, a les homilies de la Passionària, o a les heroïcitats de la División Azul. O al robatori de l'or del Banc d'Espanya, que parodiava Chiquito de la Calzada, mentre l'humorista Eugenio feia gresca amb allò de "muchos rusos en Rusia" i, de tant en tant, algú recordava l'acusació de Serrano Suñer, cunyat de Franco, els primers dies de la invasió de l'URSS pels nazis el juny de 1941: "¡Rusia es culplable!".

I és amb el ressò de tota aquesta coreagrafia estrambòtica que vam haver d'estudiar i  d'interessar-nos per l'URSS i per l'Est. Llegint i fent preguntes als qui podien contestar-les. Jo en vaig fer moltes al periodista Víctor Alba-Pere Pagès. Em considero molt afortunat havent-lo tingut a prop. D'altres es van haver de moure molt i van invertir hores i hores de la seva vida personal llegint, analitzant, establint coctactes: Carmen Claudin, Pere Vilanova, Pilar Bonet, Rafael Poch, Marc Marginedas, Carlos Taibo, Franicsco Veiga i uns alguns més que segur que me'n descuido. Dels d'ara, dels més joves, no vull deixar d'esmentar Manel Alias, Lluís Caelles, Cristina Mas i sobretot Abel Riu. És un jove politòleg que la nit del 23 al 24 de febrer passat estava segur que la guerra esclataria. Possiblement, a l'hora d'analitzar, la generació d'Abel Riu no ha hagut de suportar les opacitats fruit de la "il·lusió", de la ideologia,  que alguns portàvem damunt i, per això, han pogut detectar i pronosticar de manera més fluïda i diàfana.

He parlat de carències cròniques, tant a Espanya com a Catalunya, i possiblement per això, en aquets moments de la guerra de Putin, els mitjans de comunicació van de corcoll per obtenir, a més de cròniques, veus que ofereixin anàlisis i reflexions. I esclar, som pocs els que tenim disposició per fer-ho. La carència l'estem patint molts  professionals. I prou que ho sé -deixeu-m'ho dir- en haver coincidit la publicació del meu llibre sobre Putin amb aquesta guerra de la qual encara no es veu el final.

Sembla que un cop més Rússia ens farà patir i la inquietud em fa rescatar una frase d'André Gluscksmann: "Qui s'acosta a l'enigma rus per força ha de xocar amb el misteri occidental. L'"anomalia" russa per existir ens remet a la nostra pròpia història, ens diu d'on venim i qui som,  i per això no parem de buscar la manera de fugir-ne".