"Tombes de sorra", les rutes migratòries del Sàhara

Les xifres oficials només són aproximacions, ja que el desert s'empassa els cossos i la sorra esborra les tombes. El reportatge "Tombes de sorra" s'endinsa al Sàhara per explicar les conseqüències de les polítiques europees al Níger, el país més pobre de la Terra, convertit de facto en l'altra frontera d'Europa.

"El Níger ha esdevingut l'abocador d'Europa, allà on es llença tot el que Europa no vol", afirma Ibrahim Manzo, un periodista i activista nigerí

En aquest indret vulnerable del Sahel, hi queden bloquejades totes aquelles persones que Europa descarta: les que viatgen cap al nord amb l'objectiu d'arribar-hi; les que són deportades d'Algèria per la força, després de ser maltractades i torturades; o les que han sobreviscut a Líbia i ara volen tornar a casa, en comprovar el seguit de dificultats que suposa el viatge cap a sòl europeu.

Una d'elles és en Kobi, un ciutadà camerunès que va emprendre la ruta cap a Itàlia després de l'assassinat dels seus pares. El seu poble no era segur per a ell i va decidir sortir-ne. Tot i que hauria d'estar protegit a nivell internacional, la dificultat per accedir a l'estatus de refugiat o demandant d'asil l'ha portat a prendre mesures desesperades. Sense diners i acabat d'arribar a Agadez, l'encreuament principal de totes les rutes africanes cap al nord, assegura que es vendrà com a esclau a Líbia, és a dir, que haurà d'assumir treballs forçats per poder finançar-se el viatge.

"He proposat de vendre'm com a esclau. Serviré quatre anys a gent a Líbia i després contactaré amb algú perquè m'ajudi a travessar el mar fins a arribar Europa. Per ser molt franc, tinc molta por de vendre'm, però no ho faig perquè vulgui, sinó per les condicions de vida que tinc."

Un altre exemple és la Hannah, una jove de Sierra Leone que viatja amb els seus germans i el seu nebot i que, després d'un temps a Líbia, vol tornar a casa al més aviat possible. La van intentar forçar sexualment diverses vegades al desert, però no ho van aconseguir. Desafortunadament, la seva germana Mabinti i la seva cunyada, la Favor, van ser violades brutalment a Líbia per diversos homes. "La meva vida sé que ja no tornarà a ser mai com abans. És hora de tornar a casa", assenyalen les dues. En Mohamed i l'Ibrahim, per la seva banda, són dos cosins guineomalians que volien seguir els seus estudis i jugar a futbol a Europa. Lluny d'assolir-ho, s'han trobat expulsats d'Algèria de males maneres i abandonats en ple desert, a la frontera amb el Níger. Sense aigua ni menjar, s'han incorporat al programa de retorn "voluntari" de l'Organització Internacional per a les Migracions.

Tots ells són víctimes dels obstacles creixents implementats per la Unió Europea, en col·laboració amb els governs africans, per frenar les arribades de migrants a les seves costes. Com diu el diputat del grup popular europeu Jeroen Lenaers, la voluntat política europea és abordar el fenomen migratori "al més aviat possible, és a dir, actuar en origen i trànsit, perquè si es fa quan els migrants ja són a les fronteres immediates de la UE, és massa tard". L'estratègia passa, doncs, per tancar les portes d'Europa cada vegada més lluny, pagant països tercers perquè aturin la migració. Es fa bàsicament a través de tres instruments: mitjançant entrenament i finançament militar per segellar les fronteres i augmentar els controls en carreteres; condicionant la cooperació al desenvolupament al fre migratori, és a dir, dient als països pobres que no tindran ajuda oficial si no es comprometen a contenir els fluxos i, finalment, potenciant els retorns, sobretot a través de polèmics programes com el de retorn "voluntari" de l'OIM, que afavoreix la tornada a casa després de deportacions forçades.

En tots els casos, la Unió Europea defensa que la restricció migratòria es basa en una col·laboració en què totes les parts hi guanyen. La societat civil local i els experts, en canvi, ho titllen de "xantatge" i demanen aturar aquest tipus de pràctiques, que vulneren drets de les persones migrants i tenen impactes negatius per a les zones de trànsit. D'una banda, es dificulta la mobilitat regional, que és la més important i suposa una forma de vida en llocs desèrtics on els recursos són escassos. De l'altra, es criminalitza l'assistència als migrants, la qual cosa provoca pèrdues econòmiques i socials importants per a poblacions que, històricament, han estat nòmades i s'han dedicat a la circulació. Per últim, el bloqueig de persones pressiona els serveis públics d'indrets ja precaris i, a més, no aconsegueix frenar les migracions, sinó que les desvia cap a rutes més llargues, cares i perilloses.

En definitiva, les polítiques migratòries de la UE diuen que treballen pel benestar i els drets dels migrants, però el que es constata al terreny és que la repressió i la falta d'alternatives per moure's per vies legals i segures està comportant el deteriorament de les condicions del trajecte i també potencia les xarxes de tràfic informal de persones a zones com la del Sahel. La gent, doncs, segueix movent-se, però cada vegada més de forma clandestina, i aquesta irregularitat comporta més vulneració de drets humans, tant a Algèria i Líbia com al Níger. La UE, per tant, intenta erigir murs en ple desert, però només recull tombes de sorra. Perquè, com diu en Saidjio des d'Agadez, "Europa pot seguir obsessionada per crear murs fins al cel, però sigui com sigui aconseguirem superar-los".

"Tombes de sorra" és un reportatge d'Oriol Puig Cepero i Hibai Arbide Aza

Un reportatge de TELEVISIÓ DE CATALUNYA produït per MUZUNGU