Oriol Romeu, la lectura tàctica del Barça i el "tackle" britànic

Amb la irreverència de tenir 21 anys i haver tocat les orelles del trofeu de la Champions, Oriol Romeu Vidal (Ulldecona, 24 de setembre del 1991) esclatava de sinceritat al llibre "We are the catalans", que relata experiències de futbolistes i tècnics catalans al "beautiful game" britànic.

"David Luiz em va dir que no acabo els entrenaments content si no he repartit quatre o cinc hòsties als turmells, i Juan Mata va afegir que m'agraden més els tackles que els túnels."

Juan Mata és un personatge clau en la vida i en la carrera del nou migcampista faldut. Mata li va transmetre la passió per la lectura, que sovint s'ha deformat per penjar a Romeu l'etiqueta de rara avis dins del futbol d'elit, per fabricar-ne un personatge. Però l'asturià també li va fer veure que els éssers humans venim produïts amb unes atribucions de sèrie que és absurd pretendre canviar.

Oriol Romeu ve amb el bon fons, la transparència i la simplicitat incorporats, i l'asturià el va advertir que era gairebé ridícul que pretengués aparentar ser --o almenys poder ser-- tan "posh" com molts dels seus companys de vestidor. No anava amb ell.

I Romeu, a Anglaterra (amb dues cessions no especialment fructíferes en l'aspecte esportiu, a València i a Stuttgart, pel mig), va adquirir i consolidar dos conceptes definitius. El primer, el gust pel "tackle", l'especialització en la recuperació (va ser el millor recuperador del Girona la temporada passada). Segurament, li recordarà a Raphinha que la millor entrada de la temporada 20-21 a la Premier League va ser la que va permetre al català negar-li un gol cantat al brasiler, llavors al Leeds United. Raphinha va rebre una passada a l'espai, va arrencar des de camp propi i li treia una desena bona de metres a Romeu, que era l'últim home; tot i així, el faldut li va arrabassar la pilota al brasiler quan aquest ja traçava el moviment de rematada.

"En el meu primer partit a Anglaterra", recorda Romeu, "un rival se'n va per la banda, trepitja l'àrea i entra en zona de perill. Li vaig prendre la pilota amb un 'tackle' i me la vaig endur. Vaig sentir una remor de la gent, una mena de celebració per haver-la recuperat, que no havia sentit mai, i em va xocar molt." Al mateix temps, però, l'ebrenc afirmava que, a la Premier, sentia que, en tant que jugador format al Barça, tenia molt avantatge en la lectura tàctica dels partits, davant un nombre important de futbolistes locals que "habitualment prenien decisions errònies". Tot plegat ha acabat configurant el Romeu actual, un "4" de contenció i d'equilibri, que comet poques errades perquè calibra els riscos amb gran precisió.

El segon concepte que el faldut es va tatuar a Anglaterra va ser el lideratge silenciós, abnegat, tan característic de molts "captains", modelat a partir de la predicació amb l'exemple i no del gest i la faramalla: en aquest sentit, Romeu és deutor de John Terry i Frank Lampard. En els seus últims anys al Southampton, va topar amb un entrenador "difícil", Ralph Hasenhüttl, un austríac amb més màrqueting que currículum a qui algú va batejar com "el Klopp dels Alps" no se sap si amb admiració o amb mala bava. Quan Hasenhüttl va relegar Romeu a la suplència, l'ebrenc no va alçar mai la veu i no va dubtar a demanar minuts amb els reserves, sobretot si sortia d'alguna lesió. Així, tot el vestidor va fer pinya al voltant d'un company exemplar. Romeu no és un cap, és un líder.

La seva última renovació amb el Southampton, el 2020 i en plena pandèmia, ja es va signar sobre la botzina. Romeu va ser pare al cap d'uns mesos i, sent ell i la seva dona del "terreno" (la denominació que molts ebrencs donen al que consideren el seu país, i que va més enllà del Sénia, gairebé fins a la Plana), el sobrevolava la idea de tornar el més a prop possible de casa. El Girona va saber aprofitar aquesta circumstància i, concedits els sis mesos de gràcia a la ciutat, Romeu admetia als seus éssers propers que havia encertat de ple, per més que casa li quedés encara a tres hores en cotxe.

No s'esperava, ni de bon tros, que li acabarien proposant la feina de la seva vida, la que Guardiola li va deixar degustar breument el 2010 amb la punta de la llengua. El ja famós vídeo de "La sotana" no té res d'extraordinari: Romeu es mostra tal com és i s'expressa amb una sinceritat brutal. Ell no s'hauria pensat mai acabar al Barça, i encara a finals de maig, davant del primer rum-rum, admetia que es veia com l'opció low-cost i, per tant, la més improbable. Xavi i les circumstàncies l'han desmentit. Pel Girona, i no hi ha cap altra paraula per definir-ho millor, és una putada de dimensions còsmiques. Per Oriol Romeu... posin-se en la seva pell.