Jaume Benavente i "L'home que llegia Miquel Strogoff"
Més Llibres acaba de publicar "L'home que llegia Miquel Strogoff", la nova novel·la de Jaume Benavente, una història que respon a la perfecció a allò que
Més Llibres acaba de publicar "L'home que llegia Miquel Strogoff", la nova novel·la de Jaume Benavente, una història que respon a la perfecció a allò que podríem anomenar "estil Benavente", els ritmes lents, el detall precís, els petits universos propers, les atmosferes, la reflexió, el rigor, el record i també un cert deix de nostàlgia latent.
"L'home que llegia Miquel Strogoff" se centra en la vida de l'Abel Lamartí, un agent rural que arriba a Riba-roja d'Ebre, a la vora del pantà. És un foraster dels que conserven lligams i deutes potents amb tots els topònims de la seva vida i també amb la seva ex-dona, el seu fill i el seu pare, la persona que li va transmetre la passió per Miquel Strogoff. Però les problemàtiques del seu dia a dia fan que tot es vagi barrejant i que els lligams entre passat i present es vagin fent més intensos.
Aquest protagonista té alguns trets, o potser algunes constants del mateix Jaume, aquesta necessitat de solitud, d'introspecció, de mirades interiors i exteriors, de viure aferrat a la cultura com una mena de refugi però també com una arma de defensa i, de vegades, d'atac, que segons com, s'acaba convertint en un bàlsam o en una espurna que encén la metxa. Sigui com sigui, la força narrativa que aporta aquesta mena de mirall on reflectir-se, és un dels eixos fonamentals de la novel·la. Un altre seria potser el viatge, la idea profunda del viatge, aquest viatge omniscient, global, total, entès com una gran mirada, com una mirada absolutament oberta, que ho permet tot, de del petit viatge instantani al viatge mental, passant per tota mena de mobilitats, sense deixar de banda les aspiracions o els viatges desitjats.
Benavente agafa temes universals i els fa seus, hi aporta el seu tempo, la seva atmosfera, el seu criteri i els modifica. Així, l'amor agafa moltes cares, enfrontar-se al record, a les absències, a les presències però, probablement per damunt de qualsevol altra cosa, de la possibilitat d'anar endavant, de tenir una segona oportunitat, de poder estructurar la teva vida mirant de superar el passat i tot el seu llast, de vegades massa feixuc, i passar pàgina o, com a mínim apartar-la prou com perquè no sigui una punxada constant i un fre per a tot el que ha de venir.
El Jaume no es limita a explicar una història i el que fa és dibuixar una sòlida tela d'aranya de sentiments, de relacions humanes que no fan altra cosa que convertir-se en uns fonaments sòlids des d'on anar bastint la resta. I com a lògica conseqüència d'aquesta idea de viatge que transmet "L'home que llegia Miquel Strogoff" és també una mena de catàleg íntim de paisatges i potser també una mena de catàleg de paisatges íntims. Un doble fil que aconsegueix lligar-se a la perfecció amb la resta d'elements i fer bullir aquest magma personal i gens corrent, construint una literatura que busca entrar lentament i quedar-s'hi, que es vol allunyar d'allò que podria ser la literatura de consum veloç i potser per això Jaume Benavente s'acaba convertint en una "rara avis", en un creador d'històries de mirada intensa i profunditat magnètica.
I és probablement aquest tempo lent i ben edificat un dels elements que fa que aquesta novel·la sigui un càlid viatge, una experiència on el lector barreja les imatges que li proposa l'autor i les casa amb les seves pròpies, acabant així de dotar la lectura de la seva màxima opció d'intensitat. Benavente converteix els records i les mirades en material literari de primer ordre i els aprofita al màxim per gratar. No es queda a la pell, no es belluga per l'escorça i el que fa és fer forat, capbussar-se mirant d'arribar al fons i el resultat és una obra de les queden, sens dubte.
"L'home que llegia Miquel Strogoff" se centra en la vida de l'Abel Lamartí, un agent rural que arriba a Riba-roja d'Ebre, a la vora del pantà. És un foraster dels que conserven lligams i deutes potents amb tots els topònims de la seva vida i també amb la seva ex-dona, el seu fill i el seu pare, la persona que li va transmetre la passió per Miquel Strogoff. Però les problemàtiques del seu dia a dia fan que tot es vagi barrejant i que els lligams entre passat i present es vagin fent més intensos.
Aquest protagonista té alguns trets, o potser algunes constants del mateix Jaume, aquesta necessitat de solitud, d'introspecció, de mirades interiors i exteriors, de viure aferrat a la cultura com una mena de refugi però també com una arma de defensa i, de vegades, d'atac, que segons com, s'acaba convertint en un bàlsam o en una espurna que encén la metxa. Sigui com sigui, la força narrativa que aporta aquesta mena de mirall on reflectir-se, és un dels eixos fonamentals de la novel·la. Un altre seria potser el viatge, la idea profunda del viatge, aquest viatge omniscient, global, total, entès com una gran mirada, com una mirada absolutament oberta, que ho permet tot, de del petit viatge instantani al viatge mental, passant per tota mena de mobilitats, sense deixar de banda les aspiracions o els viatges desitjats.
Benavente agafa temes universals i els fa seus, hi aporta el seu tempo, la seva atmosfera, el seu criteri i els modifica. Així, l'amor agafa moltes cares, enfrontar-se al record, a les absències, a les presències però, probablement per damunt de qualsevol altra cosa, de la possibilitat d'anar endavant, de tenir una segona oportunitat, de poder estructurar la teva vida mirant de superar el passat i tot el seu llast, de vegades massa feixuc, i passar pàgina o, com a mínim apartar-la prou com perquè no sigui una punxada constant i un fre per a tot el que ha de venir.
El Jaume no es limita a explicar una història i el que fa és dibuixar una sòlida tela d'aranya de sentiments, de relacions humanes que no fan altra cosa que convertir-se en uns fonaments sòlids des d'on anar bastint la resta. I com a lògica conseqüència d'aquesta idea de viatge que transmet "L'home que llegia Miquel Strogoff" és també una mena de catàleg íntim de paisatges i potser també una mena de catàleg de paisatges íntims. Un doble fil que aconsegueix lligar-se a la perfecció amb la resta d'elements i fer bullir aquest magma personal i gens corrent, construint una literatura que busca entrar lentament i quedar-s'hi, que es vol allunyar d'allò que podria ser la literatura de consum veloç i potser per això Jaume Benavente s'acaba convertint en una "rara avis", en un creador d'històries de mirada intensa i profunditat magnètica.
I és probablement aquest tempo lent i ben edificat un dels elements que fa que aquesta novel·la sigui un càlid viatge, una experiència on el lector barreja les imatges que li proposa l'autor i les casa amb les seves pròpies, acabant així de dotar la lectura de la seva màxima opció d'intensitat. Benavente converteix els records i les mirades en material literari de primer ordre i els aprofita al màxim per gratar. No es queda a la pell, no es belluga per l'escorça i el que fa és fer forat, capbussar-se mirant d'arribar al fons i el resultat és una obra de les queden, sens dubte.
