El Suquet de l'Almirall
Una petita celebració familiar de les que, com sempre, comencen a la taula. El restaurant escollit El Suquet de l'Almirall, un clàssic de la Barceloneta
Una petita celebració familiar de les que, com sempre, comencen a la taula. El restaurant escollit El Suquet de l'Almirall, un clàssic de la Barceloneta (passeig Joan de Borbó, 65) que no havíem visitat mai.
Els motius de la tria, diversos i ben variats. El primer, conèixer un restaurant d'anomenada, dels que s'han guanyat a pols el prestigi a base de tradició i de fer les coses ben fetes, incorporant les dosis justes de modernitat sense renunciar als orígens i a la tradició; el segon, les ganes de tastar producte fresc, elaborat amb afecte i professionalitat i el tercer, l'anècdota puntual de descobrir descobrir que amb el Quim Marquès, cuiner i autor dels llibres com La cuina de la Barceloneta, Menja bé, viu millor o Cuina marinera, compartim agència literària.
Amb més de 25 anys d'història, El suquet de l'Almirall ocupa el local de les antigues Drassanes Cardona, un indret típic del barri de la Barceloneta on, com a dada històrica i carregada de curiositat, s'hi van construir les rèpliques de les tres caravel·les més famoses de tots els temps, la Pinta, la Niña i la Santa María.
Comencem, doncs, pel local. Sense renunciar al que es podria esperar d'un establiment de peix del barri més mariner de la ciutat, és una equilibrada barreja de disseny i classicisme, aconseguint un equilibri complicat d'aconseguir i molt lloable. Dóna en tot moment un aspecte d'absoluta pulcritud, amb tocs de modernitat. Elements de disseny que no fan nosa i que tampoc no trenquen l'estètica general, unes tovalles que transporten a temps antics sense perdre el seu caire absolutament actual, les pissarres amb els productes, etc. I també punts que hi aporten la personalitat i la història del local, com una infinitat de dibuixos emmarcats que reflecteixen la vida del local i mostren d'una manera diferent a la habitual signatura, els personatges que han anat desfilant pel restaurant al llarg de tots aquests anys. Jo, personalment tenia al davant un divertit peix que era quasi una caricatura del dissenyador Jean Paul Gaultier, amb la seva arracada i els vestits de ratlles blanques i blaves i a la dreta, un peix de traç senzill però efectiu signat per Cristina, infanta de España, l'any 2003.
Seguim pel personal, amable, simpàtic, eficaç, solucionant imprevistos amb seguretat i donant en tot moment detall acurat sobre qualsevol pregunta o dubte, exhibint sempre cordialitat i professionalitat sense escletxes, una qüestió gens menor que, de fet, ja diu molt del tarannà de l'establiment i de tot allò que hi pots trobar després.
I un altre punt a favor, tot i que el local (interior i terrassa) estava ple, el servei va continuar càlid, proper, impecable, ràpid i eficaç en tot moment, sense esperes, amb un tempo perfecte i sense perdre ni l'amabilitat ni el somriure.
I abans d'entrar en el capítol estrictament gastronòmic, una consideració prèvia. És probable que en molts casos, sigui fàcil emmascarar les coses de menjar sota una capa aparent de sofisticació i, de la mateixa manera que en matèria artística, un quadre abstracte pot ser una bona i momentània excusa per amagar un mal pintor, és la puresa i la senzillesa l'estat que demostra la qualitat exacta d'un cuiner o d'un artista. Un dibuix a llapis o un plat sense artificis és el territori on un professional se la pot jugar. I val a dir que aquest territori al Suquet el dominen a la perfecció.
D'entrada uns calamars a la romana perfectes. En un tema tan senzill, popular i conegut és molt complicat sortir-ne a la perfecció. Tendres, ben arrebossats, al punt de temperatura, gens oliosos i acompanyats d'un romesco evolucionat amb una textura i un sabor suaus i delicats . Potser pot semblar una bestiesa, però l'habilitat per aconseguir un bon fregit pot marcar el nivell de treball d'un restaurant.
Després un pa de cosa amb tomàquet i oli, ben sucats, sense gotejar, cruixent i saborós. Uns bunyols de bacallà amb un toc de melmelada d'all, un contrast entre dolç i salat que aporta un punt de modernitat culinària a una menja ben tradicional. Croquetes de peix i bunyols d'espinacs melosos i dúctils.
Va seguir una escalivada que, al igual que els calamars, mantenia aquest punt de la cuina tradicional i dels productes senzills i casolans de sempre tractats amb cura i amor. El punt just de cocció, d'amaniment i de solidesa, amb totes les essències del pebrot, la ceba i l'albergínia. Un wok de verduretes amb calamarsets ben conjuntat i un plat de musclos al vi blanc.
Finalment la paella catalana, aquest "invent" del Quim Marquès que vol ajuntar productes habituals de la cuina de Catalunya (peix, pollastre, panses, etc) en un únic plat. Gustosa, al punt, aquell grau de duresa de l'arròs que costa de trobar i que es belluga en la frontera complexa i estreta que separa las sensació de passat de la de cru, amb una tonalitat agradablement fosca i un sabor contundent i magnífic.
A l'hora dels postres, un biscuit (allò que les àvies en deien "mantecau", amb xocolata calenta i un pastís Tatin casolà , un cafè i la sensació d'haver descobert un restaurant que val la pena recomanar i que cal repetir. Celebració rodona i amb èxit.
Els motius de la tria, diversos i ben variats. El primer, conèixer un restaurant d'anomenada, dels que s'han guanyat a pols el prestigi a base de tradició i de fer les coses ben fetes, incorporant les dosis justes de modernitat sense renunciar als orígens i a la tradició; el segon, les ganes de tastar producte fresc, elaborat amb afecte i professionalitat i el tercer, l'anècdota puntual de descobrir descobrir que amb el Quim Marquès, cuiner i autor dels llibres com La cuina de la Barceloneta, Menja bé, viu millor o Cuina marinera, compartim agència literària.
Amb més de 25 anys d'història, El suquet de l'Almirall ocupa el local de les antigues Drassanes Cardona, un indret típic del barri de la Barceloneta on, com a dada històrica i carregada de curiositat, s'hi van construir les rèpliques de les tres caravel·les més famoses de tots els temps, la Pinta, la Niña i la Santa María.
Comencem, doncs, pel local. Sense renunciar al que es podria esperar d'un establiment de peix del barri més mariner de la ciutat, és una equilibrada barreja de disseny i classicisme, aconseguint un equilibri complicat d'aconseguir i molt lloable. Dóna en tot moment un aspecte d'absoluta pulcritud, amb tocs de modernitat. Elements de disseny que no fan nosa i que tampoc no trenquen l'estètica general, unes tovalles que transporten a temps antics sense perdre el seu caire absolutament actual, les pissarres amb els productes, etc. I també punts que hi aporten la personalitat i la història del local, com una infinitat de dibuixos emmarcats que reflecteixen la vida del local i mostren d'una manera diferent a la habitual signatura, els personatges que han anat desfilant pel restaurant al llarg de tots aquests anys. Jo, personalment tenia al davant un divertit peix que era quasi una caricatura del dissenyador Jean Paul Gaultier, amb la seva arracada i els vestits de ratlles blanques i blaves i a la dreta, un peix de traç senzill però efectiu signat per Cristina, infanta de España, l'any 2003.
Seguim pel personal, amable, simpàtic, eficaç, solucionant imprevistos amb seguretat i donant en tot moment detall acurat sobre qualsevol pregunta o dubte, exhibint sempre cordialitat i professionalitat sense escletxes, una qüestió gens menor que, de fet, ja diu molt del tarannà de l'establiment i de tot allò que hi pots trobar després.
I un altre punt a favor, tot i que el local (interior i terrassa) estava ple, el servei va continuar càlid, proper, impecable, ràpid i eficaç en tot moment, sense esperes, amb un tempo perfecte i sense perdre ni l'amabilitat ni el somriure.
I abans d'entrar en el capítol estrictament gastronòmic, una consideració prèvia. És probable que en molts casos, sigui fàcil emmascarar les coses de menjar sota una capa aparent de sofisticació i, de la mateixa manera que en matèria artística, un quadre abstracte pot ser una bona i momentània excusa per amagar un mal pintor, és la puresa i la senzillesa l'estat que demostra la qualitat exacta d'un cuiner o d'un artista. Un dibuix a llapis o un plat sense artificis és el territori on un professional se la pot jugar. I val a dir que aquest territori al Suquet el dominen a la perfecció.
D'entrada uns calamars a la romana perfectes. En un tema tan senzill, popular i conegut és molt complicat sortir-ne a la perfecció. Tendres, ben arrebossats, al punt de temperatura, gens oliosos i acompanyats d'un romesco evolucionat amb una textura i un sabor suaus i delicats . Potser pot semblar una bestiesa, però l'habilitat per aconseguir un bon fregit pot marcar el nivell de treball d'un restaurant.
Després un pa de cosa amb tomàquet i oli, ben sucats, sense gotejar, cruixent i saborós. Uns bunyols de bacallà amb un toc de melmelada d'all, un contrast entre dolç i salat que aporta un punt de modernitat culinària a una menja ben tradicional. Croquetes de peix i bunyols d'espinacs melosos i dúctils.
Va seguir una escalivada que, al igual que els calamars, mantenia aquest punt de la cuina tradicional i dels productes senzills i casolans de sempre tractats amb cura i amor. El punt just de cocció, d'amaniment i de solidesa, amb totes les essències del pebrot, la ceba i l'albergínia. Un wok de verduretes amb calamarsets ben conjuntat i un plat de musclos al vi blanc.
Finalment la paella catalana, aquest "invent" del Quim Marquès que vol ajuntar productes habituals de la cuina de Catalunya (peix, pollastre, panses, etc) en un únic plat. Gustosa, al punt, aquell grau de duresa de l'arròs que costa de trobar i que es belluga en la frontera complexa i estreta que separa las sensació de passat de la de cru, amb una tonalitat agradablement fosca i un sabor contundent i magnífic.
A l'hora dels postres, un biscuit (allò que les àvies en deien "mantecau", amb xocolata calenta i un pastís Tatin casolà , un cafè i la sensació d'haver descobert un restaurant que val la pena recomanar i que cal repetir. Celebració rodona i amb èxit.
