Taverna Oníric: cuina tradicional catalana amb tocs discrets de modernitat

Continuo parlant de petits restaurants on trobem cuiners que cuinen, cuiners humils i desconeguts que tenen la il·lusió d'encendre els fogons de casa seva cada matí i que ho fan amb tota l'honestedat del món. Si la setmana passada parlava aquí d'un deixeble d'Albert Ventura, avui volia comentar l'obertura de la Taverna Oníric, on hi ha un cuiner que ha treballat molts anys amb Jordi Vilà, tant a l'Alkimia com al Vivanda de Sarrià. I com els passa a tots, a partir de certa edat, Miquel Centelles ha volgut muntar el seu propi negoci, justament on Jordi Vilà va exercir durant més de 13 anys, al carrer Indústria, a 200 m de la Sagrada Família. S'ha canviat una mica l'interiorisme, amb un petit taulell a l'entrada, però es conserven les còmodes taules separades, que mantenen certa intimitat per als comensals. La fusta de les parets garanteix un excel·lent confort acústic, detall per a mi cada vegada més important. En aquesta taverna contemporània, que deixa presagiar pel seu nom "Oníric" que arribaran a la taula plats amb efluvis de gel carbònic o efectes especials espaterrants, s'hi fa simplement una cuina tradicional catalana amb petits tocs discrets de modernitat. És com si les noves generacions no volguessin arriscar massa amb la cuina i posessin el seu interès a recuperar gustos ben coneguts per la clientela. Però això sí, el nom ha de cridar una mica l'atenció perquè, de moment, l'arribada del Miquel ha estat d'allò més discreta, com correspon al seu tarannà. Vaig començar l'àpat amb uns musclos amb tres salses (9): holandesa, tàrtara i "mojo" de coriandre i alfàbrega. Totes tres delicioses, però recomano conservar-ne una mica de tàrtara per acompanyar la croqueta de rostit feta amb pollastres dels Casals de Berga (2,20), sempre garantia de qualitat, així com la sobrassada que s'ofereix en els entrants per picar. Em va agradar molt la brandada tèbia amb coliflor escabetxada i "raifort" ratllat (11). Només hi afegiria tres o quatre crostons. Molt saborós el fricandó amb trompetes (11), tot i que seria millor amb la salsa una mica més fluida. Boníssim el peu de porc farcit amb botifarra de perol (10,50), també dels Casals. L'única pega va ser l'endívia amb suc de taronja i sucre, que era excessivament dolça. Simplement amb naps o salsafins, per exemple, quedaria millor. Per acabar, potser el millor tiramisú que he degustat en anys! Porta cafè d'El Magnífico i té el punt just d'alcohol i de temperatura (6). Però el Miquel em diu que també s'ha de tastar la rosta de Santa Teresa, caramel·litzada al moment i servida amb crema d'avellana i gelat de nata. Us ho vaig dir: una cuina deliciosament tranquil·la. Bon pa de l'obrador El Raiguer. I servei molt amable i eficient del Juan, sol a la sala. Un noi de Madrid d'origen equatorià que va decidir, ara fa un parell d'anys, amb bon criteri, que Barcelona seria la ciutat on volia viure. Vaig pagar uns 50 però crec que la mitjana està entre 35 i 40. Encara no fan menús. Tancat diumenge i dilluns. Philippe Regol Aquí pots consultar totes les crítiques de Philippe Regol

Taverna Oníric: cuina tradicional catalana amb tocs discrets de modernitat

Miquel Centelles es posa al capdavant d'una taverna contemporània que explora la creativitat sense riscos, en un intent de recuperar gustos ben coneguts per la clientela