Raül Romeva: "El judici ens ha de servir per posar l'Estat davant del mirall"

Com es troben els seus companys de presó que estan en vaga de fam?

Estan bé. Estem tots molt pendents de com evolucionen, i saben que compten amb el nostre suport.

De quina manera ha canviat la vaga de fam el seu dia a dia?

Les rutines, els horaris i les activitats a la presó els marca el règim penitenciari, no les persones preses. En aquest aspecte no hi ha hagut canvis, tot es desenvolupa de la mateixa manera, però amb un fons i unes circumstàncies diferents. En aquest sentit, estem pendents dels companys, atents i ajudant en tot el que puguem, i sobretot donant-los tot el nostre suport.

Estudia sumar-se a la vaga de fam? Per què?

És intolerable que el Tribunal Constitucional paralitzi els nostres recursos per bloquejar el camí a la justícia europea. Els companys que han iniciat la vaga de fam tenen tot el meu suport, respecte i ànims. És una decisió personal que ha pres cadascuna de les 9 persones que estem privades de llibertat, estem al seu costat constantment.

Acabem de veure que Vox ha entrat amb 12 escons al Parlament andalús. De què creu que és símptoma aquest desembarcament?

És símptoma d'un desconcert creixent entre la ciutadania i els seus problemes, i les institucions i les seves solucions o respostes, un desconcert que s'estén a nivell global.

En el cas d'Espanya, ens trobem que el sistema institucional, més que en una democràcia, s'està convertint en un sistema polític molt poc capaç d'integrar noves demandes i adaptar-se a contextos nous com la realitat europea, les noves demandes territorials o els nous drets socials. Es mostra incapaç de donar una resposta democràtica que tingui un reflex institucional, i fins i tot constitucional. El cas de Catalunya n'és el paradigma.

A Espanya aquest fet és especialment preocupant, el socialisme i l'esquerra tradicional han estat incapaços de bastir un discurs regenerador que trenqui amb el passat autoritari, de desenvolupar unes propostes socials creïbles per a les classes populars, i de proposar un projecte territorial integrador per a Espanya, que sigui propi i singular. Al contrari, més aviat han comprat el discurs i les propostes de la dreta, sense entrar a plantejar cap batalla ideològica i pràctica.

Creu que aquesta irrupció de l'extrema dreta –i el fet que condicioni el discurs d'altres partits- allunya encara més la possibilitat d'una sortida política pactada al conflicte de Catalunya amb l'Estat?

Els reptes a què s'enfrontava Pedro Sánchez en assumir la presidència eren enormes, els anys de govern del Partit Popular han provocat un greu gir autoritari i un inacceptable retrocés social i democràtic a Espanya.

Sánchez hauria d'entendre que és imprescindible reconstruir la llibertat i la justícia social que mai s'haurien hagut de perdre, i respondre a les ànsies de canvi que bateguen en la societat. Espanya, amb la caiguda de Rajoy, va inaugurar un nou temps polític que sembla que no es materialitzi.

Resulta evident que les estructures antigues no responen ja a les noves demandes de la ciutadania davant els reptes del present. I la tradició, la inèrcia o la comoditat ja no serveixen com a excusa. A Catalunya, a Espanya i, en realitat, a tot Europa, emergeix una nova ciutadania que demana més proximitat, més democràcia real i, en definitiva, més sobirania.

Fins i tot des de la presó, li demano al president Sánchez que sigui valent i capaç de generar per a Espanya un projecte alternatiu a aquest Estat, qüestionat en la seva essència i fràgil en la seva concepció, que s'ha negat a escoltar, a parlar i a arribar a acords. No hi ha un "problema català". És Espanya la que té un problema amb la seva democràcia, amb les seves identitats i amb les seves sobiranies. I ha de afrontar-lo sense més dilació. Sense alternativa, sense política, sense valentia i sense un projecte definit sobre la llibertat, i no sobre la imposició, està clar que és el projecte autoritari el que prevaldrà.

Vostè que té una àmplia trajectòria a Europa, com es pot fer front al creixement de partits com Vox?

Els nostres sistemes polítics es mostren incapaços de resoldre els problemes de la desigualtat, de garantir la seguretat o promoure el creixement econòmic sense comprometre els drets humans, i per tant és una temptació irresistible en molts llocs del món la possibilitat de confiar en qui prometi aquests resultats sense preocupar-se gaire pels formalismes democràtics.

Un dels reptes de futur més important a nivell internacional és pensar i establir una política social de la globalització: regulació, cooperació i solidaritat, és a dir, introduir els assumptes socials en l'agenda internacional.

Però també la crisi actual de la democràcia passa perquè alguns dels seus valors han deixat de funcionar. Els nostres sistemes polítics no estan sent capaços de gestionar la creixent complexitat del món i són impotents davant dels que ofereixen una simplificació tranquil·litzadora, encara que sigui al preu d'una intencionada falsificació de la realitat i que, en veritat, no representen més que un alleujament passatger.

Com explica Daniel Innerarity, no és només que la societat s'hagi fet més complexa, sinó que la democratització mateixa augmenta el nivell de complexitat social. Qui parla avui de límits, responsabilitat, interessos compartits té totes les de perdre enfront de qui estableixi unes diferències rotundes entre nosaltres i ells, de manera que es distribueixin la responsabilitat i els problemes contra la innocència i les solucions.

Davant l'extrema dreta i el feixisme creixent, els partits d'esquerra arreu han de fer un reflexió sobre com basteixen alternatives, sobre quin és el seu projecte i com recuperen la iniciativa. Que al meu entendre passa per reconnectar amb la ciutadania i per aportar més democràcia i més llibertat a la societat. Tot el contrari que proposar fórmules simplistes.

El PP i Ciutadans s'aferren al discurs d'uns suposats privilegis a la presó. Ha vingut algun diputat d'aquests partits a títol personal a veure'ls, encara que no ens pugui dir noms? 

No, ningú d'aquestes formacions polítiques. Poden venir quan vulguin, per part meva seran benvinguts, parlar i dialogar és necessari sempre i amb tothom. Sempre hem respectat les idees de tothom. Participo de la idea que si ens respectem i empatitzem més, ens enfortim com a societat i millorem com a persones.

Dit això, reitero que no tenim cap privilegi respecte a la resta d'interns. El que és inaudit és la presó preventiva a què ens tenen sotmesos.

És cert, com deia Nelson Mandela, que no pots conèixer veritablement un país fins que no has trepitjat les seves presons, com tampoc pots saber el que significa estar privat de llibertat si no ho has patit. Per això els torno a convidar a visitar-nos. En tot cas, banalitzar en la disputa política el que són les presons o l'ús de la presó preventiva, només pot degradar-nos com a societat i, en especial, als milers de persones que ho pateixen molts cops en la invisibilitat de situacions d'injustícia social que van més enllà de la naturalesa o de les causes de la seva reclusió.

Qualsevol persona amb responsabilitat institucional hauria d'estar interessada a visitar les presons i veure què hi ha darrere d'aquests murs.

Albert Om explicava a l'"Ara" que vostè demanava als polítics que encara no han vingut, que ho facin. Que no tinguin vergonya de fer-ho. Algú ha respost positivament a Catalunya i a Espanya a aquesta crida? 

És una crida permanent. Han vingut molts polítics, alguns públicament i altres en privat. Sí que és cert que tinc la sensació que alguns polítics vindrien, però que potser no acaben de decidir-se perquè els fa vergonya o perquè ho han demorat massa. Només els diria que vinguin, que seran ben rebuts.

No només polítics, m'agradaria que vinguessin també més comunicadors que tinguin veu a Espanya per intentar aportar pluralitat i empatia a un relat sovint monolític i amb un important grau de deshumanització. Mentir o tergiversar el que passa a Catalunya amb finalitats electorals per a algú pot ser un bon negoci a curt termini, però és un pèssim negoci per a la convivència i el benestar col·lectiu.

Esquerra aposta per eixamplar la base de l'independentisme. No hi havia, per tant, prou base social per tirar endavant la declaració d'independència durant l'octubre del 2017?

Personalment, m'agrada més parlar de la necessitat de confluir, de trobar-nos, de construir espais compartits. Aquest projecte no va contra ningú. No és la derrota de ningú allò que em motiva, sinó el desig de construir, col·lectivament, un futur per a tothom. Sense exclusions. Ningú pot pretendre que guanyarem res, imposant-se una part del país sobre l'altre.

Des de fa anys que diem el mateix: que el camí cap a la República no serà ni fàcil, ni ràpid, ni exempt de patiment. Si al davant tinguéssim un estat amb la valentia que van tenir Chrétien o Cameron (en els casos del Canadà i el Regne Unit), tot plegat seria més fàcil i menys dolorós. D'entrada, perquè hauria estat possible el diàleg que fa tants anys que milions de persones a Catalunya demanen, de manera pacífica i democràtica. Però no és el cas. La nostra ha estat sempre una aposta per un camí acordat, negociat.

Som en una cursa de fons. I per tant,  ens cal tenir la mirada llarga i la mà estesa. És tan important caminar cap a la República com fer-ho de manera cohesionada i amb un projecte inclusiu, ètic i solidari.

Vàrem fer allò a què ens havíem compromès, i vàrem iniciar un procés que veig irreversible. En aquesta mena de processos no hi ha manuals d'instrucció, ni fórmules màgiques ni dreceres. El terreny de joc és dinàmic i hi juguen múltiples actors. Reduir el debat a una qüestió de xifres no ens ajuda a veure la globalitat. Sempre hi haurà qui creurà que som suficients per fer això o allò, i al mateix temps també hi haurà que pensi que no som prou gent. Per avançar, tanmateix, crec que sempre és bo buscar els consensos més amplis possibles o treballar per aconseguir-los, si no hi són. 

Comparteix la frase de l'exconseller Maragall a la BBC segons la qual "Catalunya no tindrà cap dret a demanar suport internacional fins que no superi com a mínim el 50% de suports"? Quina hauria de ser, a parer seu, la política d'exteriors del govern i del conseller Bosch en el moment actual?

Passar del 50% en una votació homologable no és, en si mateix, garantia de res, però sí que simplifica molt el relat de cara enfora, el dota de més legitimitat de cara endins i permet desactivar una part, tot i que no tota, de l'argumentació que no som majoria. 

Indiferentment de si són més o menys simpatitzants de la nostra causa, el fet de no tenir un suport manifest de més del 50%, és a dir, sense haver de fer càlculs i interpretacions, es veu a l'exterior com un hàndicap enorme.

No és tant una qüestió de com llegim nosaltres els números, sinó de com els llegeixin fora.

Estic segur que el conseller Bosch continuarà amb la magnífica tasca que ha dut a terme el conseller Maragall.

Què li sembla l'oferiment de Carles Puigdemont per ser el número dos d'Oriol Junqueras? Vostè es planteja anar a les llistes?

Em consta que Esquerra, sota el clar lideratge d'Oriol Junqueras, està construint un projecte que aspira a ser ampli, plural i divers, a la vegada que representatiu de bona part de la societat, i que al mateix temps es pugui entendre amb altres formacions polítiques en aquelles qüestions en què hi hagi afinitat i complicitats.

No contemplo presentar-me a les europees, però en aquest tema, com en tots, estic a la seva disposició per fer allò que sigui més útil en cada moment.

Què sent quan veu la incapacitat de l'independentisme d'acordar una estratègia unitària? Creu que això seguirà així fins passat el judici?

Discrepo que aquesta sigui la realitat. Hi ha un consens molt ampli que cal seguir endavant, de manera pacífica i democràtica, que la via repressiva no ens ha d'aturar, que allò que ens mou no és cap ànsia de victòria sobre ningú, sinó la voluntat de construir, de manera col·lectiva, un futur ètic, just, inclusiu i solidari, en forma de República per a tothom, i que qualsevol govern allò que ha de fer és governar, i governar bé. I això ho defensa gent de tot l'espectre polític i de tota condició social.

Així mateix, no existeix, ni aquí ni enlloc del món, cap manual d'instruccions que indiqui què s'ha de fer en circumstàncies com les que estem vivint. Construir consensos és una tasca lenta, complexa i que requereix paciència i generositat.

De nou: l'independentisme no és un fi en ell mateix. A mi em sembla extraordinari que gent d'orígens tan diversos, amb maneres tan diferents de veure el món, amb visions tan diferents de com ha de ser la societat, amb trajectòries vitals tan dispars, estiguin d'acord que la situació actual és insostenible, que la nostra presó és injustificable, i que la repressió no aturarà en cap cas les ànsies de justícia, democràcia i llibertat.

El primer que cal per aconseguir una estratègia unitària és deixar de dir contínuament que no existeix unitat per culpa d'aquell o de l'altre, i fixar-se en les moltes coincidències que existeixen, posar-les en valor i aprofitar-les per construir espais cada vegada més amplis. La campanya Som el 80% em sembla un magnífic exemple del que sí que s'ha de fer.

Com valora que l'últim CEO doni Esquerra com a vencedora si ara es fessin eleccions? Creu que unes eleccions poden ser una sortida després de la sentència, en cas que sigui condemnatòria?

Crec que el més rellevant del darrer CEO és que la majoria independentista es reforça i que el suport a la independència segueix creixent, malgrat totes les adversitats. I ho seguirà fent, mentre en lloc de fer política s'opti per la via repressiva.

Si se'ns condemna per un delicte que no existeix, i que a més diversos tribunals europeus ja han negat que existeixin, qui tindrà un problema de credibilitat, més gran del que ja té ara, serà l'estat espanyol. L'única sentència possible és l'absolució, és l'únic que contemplem, una sentència condemnatòria pesarà per sempre com una llosa en la història d'Espanya. En una qüestió política, utilitzar la via penal per reprimir una ideologia és un perill per a la democràcia. Serà un judici polític que generarà un enorme rebuig entre la ciutadania, tant la que és independentista com tota aquella que es considera demòcrata, també en gran mesura a l'Estat.

Com s'imagina el judici? Hi haurà centenars de periodistes acreditats per seguir-lo, també de mitjans de fora de l'estat espanyol.

Les condicions personals amb què afrontarem el judici seran d'una indefensió flagrant. D'entrada, la nostra presó preventiva i el fet que el TC mantingui els nostres recursos congelats, en demostren el caràcter arbitrari.

Se'ns farà anar a les vistes des de la presó, després d'haver dormit poc i malament en una cel·la, en un furgó policial, emmanillats, en trajectes que acostumen a durar una hora d'anada i una altra de tornada. Se'ns farà estar en les cel·les de l'Audiència Nacional durant les pauses, menjant malament i sense ni tan sols poder tenir accés a papers ni poder preparar la causa amb els nostres advocats, se'ns obligarà a seguir els horaris establerts en el règim penitenciari, la qual cosa dificultarà poder-nos preparar les sessions de manera adequada amb els nostres advocats. I això durant els mesos que duri el procés.

Cal fer visible tota aquesta situació, per això és necessari que hi hagi el màxim d'observadors possibles, perquè el judici ha de ser l'escenari que ens ha de servir per posar l'Estat davant del mirall, i per mostrar arreu que allò que s'està jutjant són els drets i les llibertats de tothom.

Perquè fer un referèndum no és cap delicte, però impedir-lo per la força, com van fer, sí que ho és.

L'entrevista sencera a Raül Romeva

 

Podeu llegir l'anàlisi de l'entrevista que el cap de Política de Catalunya Ràdio, Joan Rusiñol, ha fet a Raül R