Dones jihadistes, ni tan poques ni tan lluny

Segur que recordeu els atemptats de Barcelona i Cambrils i el xoc de després quan vam saber que uns joves de Ripoll n'eren alguns dels artífexs.

De sobte, aquell Estat Islàmic que imaginàvem perdut i polsós enmig de l'Orient, estava entre nosaltres. Un parell d'anys abans una altra imatge havia donat la volta al món: tres adolescents londinenques, menors d'edat, marxaven cap a Síria, des de l'aeroport de Gatwick, per unir-se a la Jihad.

Aquella fotografia va significar un punt d'inflexió en el relat que s'ha fet del terrorisme. Per primer cop que les noies s'unissin a l'Estat Islàmic per voluntat pròpia era notícia.

Carola García-Calvo, investigadora del Programa sobre Radicalización Violenta y Terrorismo Global del Real Instituto Elcano, denuncia "un biax de gènere" a l'hora d'explicar el terrorisme global:

"Es creu que les dones no tenen un paper important en la Jihad i és mentida. No sempre hi arriben arrossegades per un marit."

De fet, a l'estat espanyol hi ha més d'una vintena de dones a les presons per delictes de cooperació amb l'Estat Islàmic i la mitjana d'edat és de només 20 anys. D'altres han aconseguit marxar del país per diferents vies i, un cop han arribat allà, s'han casat, han tingut fills i, fins i tot, "hi fan funcions importants", assegura García-Calvo.

Una altra de les qüestions que més sorprèn i de la qual es parla poc és que la majoria de noies, sovint menors, són captades per internet, amb tècniques psicològiques que ataquen els seus punts dèbils: 

"L'Isis és molt hàbil a radicalitzar les noies provinents d'Europa. Els ven la idea que allà seran respectades i es convertiran en la joia més preuada del Califat."

El missatge arriba perquè els agafa en una època, l'adolescència, on "hi ha conflictes d'identitat i confrontació amb els pares".

La investigadora i jurista subratlla que també s'ha de trencar la idea prefixada que les noies radicalitzades venen de famílies d'origen musulmà, "n'hi ha moltes de converses", assenyala, i sobretot és important remarcar que no sempre venen de famílies desestructurades o amb problemes.

Un exemple és el de Yolanda Martínez, una de les espanyoles que viu al camp d'Al-Roj, al nord de Síria, que provenia d'una família benestant i d'educació catòlica de Madrid.

Des de la derrota territorial de l'Estat Islàmic, cap a l'octubre 2017, als camps de detenció del nord de Síria hi ha un grup de dones espanyoles que estan detingudes en alguns dels camps de refugiats sense possibilitat de retorn, de moment.

Allà malviuen amb les seves criatures, tots menors. N'hi ha 19 de nacionalitat espanyola, sense escolaritzar, molts d'ells malalts per les condicions i pels constants bombardejos.

La primera periodista que va poder entrevistar aquestes dones va ser l'experiodista d'El País Natalia Sancha. Va accedir al camp protegida amb una armilla pel perill que suposava:

"Hi havia assassinats continus allà dins. Vaig preguntar per les germanes de l'Andalus, l' única manera que se'm va ocórrer per contactar amb elles, i va funcionar."

El govern espanyol, igual que la majoria de governs europeus, mira cap a una altra banda. No es volen fer càrrec de la repatriació d'aquestes dones i els seus infants. La incomoditat a nivell polític és comprensible, però què en fem, de les criatures innocents? Sancha considera que cal actuar immediatament:

"És urgent trobar una sortida per als infants perquè molts estan abandonats, viuen en espais insalubres, i estan exposats als elements més radicals del camp. Estem fabricant els terroristes del futur."

Aquestes criatures amb noms i cognoms no coneixen res més, estan envoltats de membres de l'Estat Islàmic que els venen idees d'heroisme i martiri, però encara es poden salvar. Quant temps estarem mirant cap a una altra banda?