Les pel·lícules imperdibles del Gorina al Festival de Canes

"Il Traditore", de Marco Bellocchio

El cas de Tommaso Buscetta i de com entre ell i el jutge Falcone van liquidar l'"omertà" i l'imperi de Riina. Un film, doncs, de gàngsters i corrupció política, llarg, prolix, hereu de Coppola i Francesco Rosi, un macrofresc de la Sicília dels anys 80, ple de personatges pintorescos. Bellocchio no apareix enlloc i ens fa enyorar, sí, Matteo Garrone posant-se al servei d'una aparença de minisèrie televisiva condensada. De tant en tant, escenes com les del judici, on els dolents s'apoderen i atempten contra la dignitat de la llei, ens fan pensar, i molt, en temes de proximitat. Això sí, pel·lícules com aquesta, a Espanya, encara ningú té els sant d'això de fer-les.

"It must be heaven", d'Elia Suleiman

 Buscant finançament per a aquesta pel·lícula, Suleiman se'n va de Palestina a París i de París a Nova York. És l'observador d'un gran nombre de microepisodis sobre rareses, absurds, hipèrboles, tics... i totes comencen a ser iguals arreu del planeta. La diferència en perill d'extinció. De les tres parts, la millor la de París, i a París, un episodi amb un ocellet adoptat que li impedeix escriure és un miracle. Si Jacques Tati va ser l'hereu de Buster Keaton, definitivament Suleiman ho és de Monsieur Hulot. Gràcies per fer-nos somriure tant.

"Mektoub, my love: Intermezzo" d'Abdellatif Kechiche

Quatre hores després d'haver començat aquesta pel·lícula, i afegint-hi tres hores de l'anterior, "Mektoub, my love: Canto Uno", ja sumem set hores compartides amb els records de la seva joventut a Sète, que vol dir platja i discoteca, que vol dir converses d'estiu de gent que contempla uns quatre temes en les seves converses, i culs de dona. Així com Yasujiro Ozu posava la càmera sempre per sota de l'ànima dels seus oersonatges, gest d'humilitat, Kechiche la posa a l'alçada dels culs de dones en bikini o ballant bumba bumba, gest d'obsessió. El director de "La vida de Adele" prepara la tercera part, potser de cinc hores. Sumarem dotze hores de culs. De dona. Una mica sexista, oi? Cinematogràficament, bé.

"Roubaix, une lumière", d'Arnaud Depleschin

A Roubaix, una de les ciutats més degradades de França, un policia d'origen algerià s'enfronta als criminals i a la problemàtica del lloc on va créixer. Tot el film està basat en fets reals, però el domina la mirada professional, compassiva, d'un home que no jutja, i que entén la vida i els que la pateìxen. Gràcies a la interpretació del l'inconmensurable Roschy Zen, i a una banda sonora que cus tots els fragments fins a conformar un mapa de tensions a escala humana, és un film important, leial, seriós i madur.

"O que arde", d'Oliver Laxe

 Galícia torna al cinema, amb la càmera fixada als Ancares de Lugo, on torna un home que va ser acusat d'incendiari, i on tornarà el foc que forma part de la creació i destrucció de la natura, com l'aigua, el vent i la regeneració animal. Treballs, climes, solitud, arbres assassinats. Un cavall cremat i cec entre les cendres, i al voltant del foc de la cuina (perque el foc mata, però el foc és la llar) un fill i la seva mare, que es diuen Amador i Benedicta, interpretada per Benedicta Sánchez, un àngel de vuitanta i molts anys, esculpit ja en la nostra memòria. Amor a la matèria, amor a la terra, amor al cinema.

"Gisaengchung/Parasite", de Bong Joon Ho

El millor guió del Festival i la comedia negra més extrema des de "Relatos salvajes". Una família de morts de gana es fan imprescindibles per una familia de rics, i es converteixen en okupes dels seus sentiments. A partir d'aqui, la més desfasada successió de manipulacions, perversions i sorpreses hilarants. El sentit de l'humor, el ritme, la il·limitada resistència física dels actors i la mala llet real marquen el film de Quentin Tarantino. El dia que li tocava triomfar, Tarantino, 1 - els coreans, 4. Anirà a Sitges i serà l'éxit del Festival. Compreu ja les entrades. I com a màxim, d'aquí dos anys tindrem un remake inferior americà amb Nicole Kidman, Andrew Garfield, Ben Stiller, Emma Stone, Ryan Gosling... i quatre més que aquí no m'hi caben.

 

"A vida invisível de Euridice Gusmao", de Karim Aymouz

Una pel·lícula de les que ja no se'n fan. Com si fos un supermelodrama femení de la Warner, la història de dues germanes separades per la vida a Rio de Janeiro, que passen al llarg dels anys una riuada de drames mentre intenten comunicar-se amb cartes que no arriben mai al seu destí. Avança sense parar gràcies a un director que té moltes coses per explicar, però controla les pulsions emocionals de l'espectador amb honestedat i també seguretat. La sala de cinema inundada de llàgrimes, i dues actrius que mereixen premi: Carol Duarte i Julia Stockler.

"Le jeune Ahmed", de Jean Pierre i Luc Dardenne

Amb dues Palmes d'Or i un estil concís i directe, els germans belgues aborden un petit racó d'una temàtica que preocupa a Europa, i molt. Un preadolescent de família musulmana, radicalitzat per un imam, intenta matar la seva mestre per infidel, i és internat en un centre de menors.  El film exposa un cas extrem, sense simpaties ni cap intent de cinema periodístic. És el retrat d'un autòmat. O, gairebé, un nou model de cinema de terror. El film peca perquè acaba semblant una mostra de laboratori d'una malaltia enorme i, alhora, és una gota enmig d'un oceà.

"Tommaso", d'Abel Ferrara

Ara que el director viu a Roma i ha format una família, deixa de ser el cineasta "destroyer" incontrolable i filma sentiments nous que ha descobert: la paternitat i ser protagonista d'una mena de "Dos semanas en otra ciudad" moderna. Malgrat l'abús d'escenes d'alcohòlics anònims, lliçons de teatre i exercicis de ioga, Roma continua sent el millor decorat del món, i Willem Dafoe potser un dels dos millors actors. Les seves escenes relacionant-se amb la població amb un italià de vertigen són divertidíssimes. Per cert, Dafoe és un ésser humà encantador, un xuxo calentet...

"La Gomera", de Corneliu Porumbouiu

Una pel·lícula de màfies romaneses (en part presidides per Agustí Villaronga) amb connexions a l'illa de les Canàries, on un policia corrupte ha d'aprendre el "silbo guanche" (llenguatge de xiulets gairebé prehistòric) per poder-se comunicar anònimament. És un thriller que fa riure molt sense tenir ni un minut de comèdia, pel caràcter dels personatges, les situacions desaforades i la fidelitat als mecanismes del gènere. No falla ni un ingredient clàssic, i acaba sent un enorme exercici de passió per l'aparença de realitat del cinema. Té la banda sonora més boja de la temporada.

"Portrait de la jeune fille en feu", de Céline Sciamma

Una pintora del segle XVIII viatja a un castell bretó per fer el retrat d'una noia obligada a casar-se. Del XVIII, perquè van vestides d'època, perquè els costums, converses, pensaments, pintures i altres decisions, que no en faré espòiler, resulten estrictament contemporanis. Sobretot l'esperit de sororitat que es crea entre elles, la criada i les camperoles. Un moment d'excitació femenina que sembla el Quartier Latin i Saint-Germain-des-Prés post-1968. Potser massa rígida i acadèmica, però amb imatges inoblidables. La directora de la gran "Tomboy" progressa bé.

"Liberté", d'Albert Serra

Què millor, en aquests temps en què retrocedim a morals restrictives i a la dictadura del que és políticament correcte, que un film sobre nobles libidinosos francesos a l'exili que es reuneixen en un bosc de nit per fer tot el que els agrada fer? I ho fan. Podria estar rodada a Montjuïc, en una cambra fosca o als "glory holes" de sempre, o a qualsevol lloc on no ens vegi ningú i mirem per internet, i el repertori inclou de tot, sense por ni pudor. Fa anys que reclamo que el cinema d'autor i el cinema comercial facin escenes de sexe sense trampa. Sexe, sadomaso o pluges daurades. Amb un control del temps, de la llum i del so modèlics, la darrera sensació d'en Serra ens dona la llibertat d'estimar-la o bé d'odiar-la, però sobretot de poder-la veure, que és la llibertat primordial.

"Family romance, LLC", de Werner Herzog

És ni més ni menys que un dels darrers capítols del programa del Basté a TV3, però dramatitzat. Familiars i amants que es lloguen, hotels amb robots, funerals que un es paga per viure l'experiència abans de morir o, en una de les escenes més delirants, un empleat et paga perquè rebis tu la bronca del cap. Acabes descobrint que "Familia" de Fernando León va anticipar moltes coses del món actual, del món del futur. I Herzog la incorpora a la col·lecció de friquis que ha descobert fent la volta al món. S'entreté massa filmant cirerers florits, això sí. S'està tornant molt sentimental.

"La cordillera de los sueños", de Patricio Guzmán

El director de "La batalla de Chile", exiliat a França des de el cop d'estat de Pinochet, torna de tant en tant al seu país, que no reconeix, a rodar homenatges admirables. Aquest el dedica als Andes, columna vertebral i frontera que els aïlla del món, serralada de pedra, de terratrèmols, de coure, testimoni d'un país podrit per dins perquè, com altres, no ha tancat bé la seva "mala història". Gràcies a les pel·lícules que rescata d'un compatriota que roda sense parar la societat de Santiago des dels 70, reconstrueix el suïcidi progressiu d'una pàtria que ha venut el 80% del seu territori a l'estranger. L'únic immanent a Xile ara és la immensa escultura de pedra que és la serralada dels Andes. I el cinema de Patricio Guzmán, persistent com una glacera.

"For sama", de Waed Al Kateab i Edward Watts

Rodada per la Waed durant 5 anys i muntada amb l'Edward a l'exili anglès, aquesta és la crònica diària del setge d'Alep a la guerra de Síria, mentre ella s'enamora, es casa i té una filla, la Sama, a qui li explica per què no van fugir i van mantenir obert l'últim hospital de la ciutat. Esfereïdora com ho és la mort constant de la població civil, és la pel·lícula més dura que he vist mai. Vaig sortir de la sala tremolant i plorant. És un d'aquells films que seran emesos amb l'avís que conté imatges que poden ferir la sensibilitat, per protegir-nos. Error! No ens hem de protegir davant l'horror i la veritat, sinó mirar-los cara a cara i assumir el món en què vivim i que tots hem construït. Gràcies, Waed!

"Beanpole", de Kantemir Balagov

Va debutar amb "Tesnota", té 27 anys i és l'home que millor entén i filma les dones, amb perdó d'Almodóvar. Una història en el Leningrad del 1945. Dues amigues que venen del front de guerra. Una pateix desconnexions mentals i un dia, sense voler, ofega el fill de l'altra, que ara és estèril i que li demana que tingui un fill per ella. Sembla un embolic, però és una història d'amistat, supervivència i sentiments que lluiten per surar al miserable destí dels perdedors. Poderosa, il·luminada per un respecte profund i meravellosament interpretada per dues personalitats, Viktoria i Vasilisa. Dues Scarlett O'Hara enmig d'un estalinisme classista, masclista i racista. Que sempre rimen junts.

"Bacurau", de Kleber Mendonça Filho i Juliano Dornelles  

Imagineu-vos un poble al sertao de Pernambuco que desapareix del mapa, quan assassins d'una multinacional volen exterminar-ne els habitants. Imagineu-vos que és l'adaptació d'una gran novel·la màgica que no va ser escrita mai. Imagineu-vos que torna el cachaça-western de Glauber Rocha i els Cangaceiros, per fer una readaptació d'"Els set magnífics" plena de fantasmes i violència, i que tots els personatges del film són immensos, inoblidables, especialment el que interpreta la gran Sonia Braga. Ho heu d'imaginar en Panavision, com més gran millor. Tan gran que al film li peten algunes costures, però qui vol un vestit perfecte massa estret?

"Les misérables", de Ladj Ly

Aprofitant el títol llegendari i una cita de Victor Hugo, la pel·lícula retrata la feina de tres policies francesos que no controlen res en un barri d'immigrants de l'extraradi de París on la comunitat gitana és superada per la negra, la negra pels àrabs i els àrabs per la infància multiracial a punt de repetir la Revolució Francesa. Direcció exemplar, impactant, amb un control monumental del temps, però que desbarra quan comença a moralitzar i confon les prioritats. Massa tecnologia espectacular, massa plans des d'un dron, massa llum... Al film, potent, li falta recuperar la pobresa neorealista per ser més creïble.

"Bull", d'Annie Silverstein  

Al racó més perdut de Texas, una adolescent desconcertada i un vell negre que treballa de clown als rodeos amb toros fan amistat. Al seu voltant, s'apaguen les darreres llums de la cultura dels cowboys: animals i persones en estat agònic. Però la pel·lícula els tracta de manera tan càlida i comprensiva, amb un afecte tan just en els detalls, que els errors que cometen tu els voldries cometre amb ells, per solidaritat. Petita, humil, sincera, emocionant. Estimo les directores que tracten les persones com a persones, dins i fora de la pantalla.