Tornar a conviure amb els pares per vacances: què fer si ens remou?

Per què a vegades, tot i ser ja adults, quan tornem a casa dels pares sigui per un dinar o per passar un cap de setmana en família, etc., després ens sentim remoguts emocionalment? És normal? Per què ens passa?

A vegades, creuar la porta de casa dels pares és com fer un salt en el temps i, de manera inconscient, totes les persones de la família recuperen velles dinàmiques relacionals, malgrat que hagin passat molts anys des que convivíem i malgrat tots haguem canviat.

No només és normal que això passi sinó que és més habitual del que pensem: tornar a casa dels pares és, sovint, el despertar de totes aquelles ferides que potser no estan del tot curades.

Per això poden aparèixer nostàlgia, ràbia per haver tornat a antigues conductes, frases o dinàmiques que ja no ens agradaven… però també tristesa, en veure que passen els anys però no trobem la manera de relacionar-nos assertivament, etc.

Tot i que amb el temps tots canviem, a vegades, en les relacions interpersonals, ens costa molt canviar patrons de relació que duen molts anys reproduint-se, especialment si no els fem conscients i si no hi ha, per les dues bandes, la voluntat i les ganes de canviar-los. Per tant, si això ens passa, si anar a casa dels pares ens remou, què podem fer?

El primer que cal és posar-hi consciència i identificar quines emocions es desperten. Després, intentar veure en quines altres situacions ens sentíem així quan érem petits per poder fer conscient el dolor i acollir-lo.

Si veiem bona predisposició per l'altra part, en podem parlar i compartir com ens vam sentir i què ens passa, mai des del retret, per tal de propiciar comprensió i entesa. Tot, amb l'objectiu d'anar reparant ferides de la infantesa per tal que deixin de manifestar-se en l'adultesa i així poder tenir relacions més assertives amb els que ens envolten.

Tot plegat, no està renyit amb estimar els pares i saber que ens van criar tan bé com van poder i saber a cada moment. Estimar i, a vegades, equivocar-se és compatible. Fent-nos-en conscients i relacionant-nos amb comprensió i compassió, les relacions familiars entre pares i fills en l'edat adulta seran molt més assertives, fàcils i felices.