"The bear", una sèrie intensa entre fogons on sembla que tot pot esclatar

"Derry girls"

Semàfor Verd

A quina plataforma? Netflix

De què va? És una de les comèdies més divertides i genuïnes dels últims anys que ha arribat arreu del món. El seu sentit de l'humor és molt específic: és una comèdia que està protagonitzada per un grup d'adolescents, però que fa broma sobre un tema molt seriós com és el conflicte nord-irlandès. Aquesta setmana estrena la tercera temporada.

És una aproximació que segurament només podia fer algú que va viure aquesta època d'aquesta manera. És el cas de la creadora, la Lisa McGee, que va ser adolescent a Derry durant els 90 i que imprimeix certa nostàlgia per aquesta època, malgrat tot el que hi estava passant. La nostàlgia també es reflecteix en els temes de la banda sonora.

La sèrie arriba al final perquè les actrius estan creixent i aviat ja no colaran com a adolescents. N'hi ha que ja treballen la seva carrera fora de la sèrie, com Nicola Couglan, a "Bridgerton", o Jamie Lee O'Donnell, a la sèrie "Screw". I també perquè el context polític la porta inevitablement cap al final, que ha de ser per força el referèndum del "Good Friday Agreement" del 1998, també conegut com l'Acord de Belfast, que finalitza el procés de pau.

Però no patiu, que a les protagonistes de "Derry girls" encara els queden moltes bogeries per fer en la tercera temporada; es nota que és una comèdia que és molt conscient dels seus punts forts i crea moments hilarants i alhora troba emocionalitat en el fet que les protagonistes es fan grans i han de pensar en el seu futur.

 

"The bear"

Semàfor Verd

A quina plataforma? Disney+

De què va? Explica la història d'un xef molt jove que treballa en un restaurant francès reputat i que està en un gran moment de la seva carrera, rebent premis... Però després d'una tragèdia familiar decideix deixar-ho tot i tornar a casa, a Chicago, per posar-se al capdavant del negoci familiar: un petit local on fan sandvitxos de carn.

És un pas enrere molt gran que podria ser definitiu, però ell necessita fer-lo perquè és la seva manera de gestionar el que ha passat. La sèrie entra molt a fons en aquest tema, que està molt ben treballat i que es va explorant de manera molt indirecta en relació amb un dol.

Ell no és l'únic que està passant per aquest procés. El seu retorn al restaurant provocarà conflictes i crispacions. En part, hi ha el fet que ell és un xef reputat que creu que pot fer-ho millor que el personatge que s'ha encarregat temporalment del restaurant, amb qui se les té constantment. Però darrere de les discussions i els crits hi ha la gestió emocional de tot el que estan vivint.

El local és un lloc on la tensió s'acumula molt fàcilment. Sobretot a la cuina, ja que és un espai molt petit i la tensió ja hi és per si sola amb la feina d'haver de tenir-ho tot a punt per a l'hora d'obrir, pels deutes --que se'ls mengen--, per la visita d'una inspectora de sanitat... I mentrestant tots van bojos preparant el menjar en un caos en què sembla que tot pot esclatar.

La meva sensació és que és molt més realista que el que hem vist en altres sèries. Aquí veiem més suor que menjar. Els actors estan perfectes en el paper, sobretot Jeremy Allen White ("Shameless"), i la sèrie sap crear espais per anar mostrant els personatges fora de la cuina, on els descobrim una cara nova, sovint inesperada. El creador de la sèrie és Christopher Storer, guionista de Ramy, una sèrie que també destacava per la capacitat de perfilar molt bé els secundaris amb històries pròpies.

 

"The midnight club" (el club de la medianoche)

Semàfor Groc

A quina plataforma? Netflix

De què va? És la nova sèrie de Mike Flanagan, un dels guionistes de sèries de terror més interessants dels últims anys per la seva aproximació psicològica al gènere. Seves són "The Haunting of Hill House", "The Haunting Bly Manor" i "Midnight Mass". La seva nova sèrie manté alguns elements d'aquestes sèries, com el fet d'estar centrada en un espai amb història on hi ha aparicions espectrals.

El lloc és una mena d'hospici que ofereix a persones joves que són malalts terminals un lloc on esperar la mort. Els personatges que en formen part han decidit aturar els respectius tractaments i deixar que les malalties facin el seu curs. Excepte la protagonista, que creu que li passarà el contrari i que aturarà la malaltia.

Una de les formes que els pacients tenen de passar el temps és trobar-se a mitjanit i explicar-se els uns als altres històries de por. Aquesta excusa li serveix a Mike Flanagan per relatar diferents històries dins de la història, la majoria de les quals acaben relacionades amb antics malalts terminals que van viure allà.

Tot plegat és molt fosc, però com passa amb altres sèries del mateix guionista, costa d'encabir-la ben bé amb el gènere del terror. Té ensurts, però no fa tanta por com "Hill House", i pel que fa al treball de la psicologia, no és tan punyent com "Midnight Mass", que, malgrat els seus excessos, creava un retrat del comportament humà terrorífic. És, això sí, la que té girs més inesperats de totes les seves sèries i prou "malrotllera" per a les nits de tardor.

 

 

"The walking dead"

Semàfor Vermell

A quina plataforma? Movistar+

De què va? L'última temporada de la sèrie s'ha dividit en tres blocs, i aquesta setmana se n'ha estrenat l'últim bloc. Si estàs pensant a reprendre la sèrie per veure com acaba... no trobaràs res gaire nou. Malgrat que està en la recta final, continua amb la seva dinàmica d'anar allargant la trama agònicament. A l'episodi nou s'anuncia un enfrontament que al final no passa i que deixen per al següent episodi...

Els que l'han seguit fins aquí ja ho saben, els que encara hi són --perquè la sèrie ha perdut molta audiència pel camí-- i es conformen amb algun zombi per aquí i per allà i molts diàlegs, que o bé donen voltes a les mateixes decisions o bé són tan simples que fan vergonya. En l'última temporada de "The walking dead" hi ha política i inclús fan metàfores sobre la brutalitat policial i la jerarquització de la societat.

El pitjor, amb diferència, és l'evolució dels personatges. Una sèrie que té un dels moments més impactants de la història recent de les sèries com és l'escena de Negan amb el bat --si l'heu vist ja sabeu de què va-- i han hagut de muntar un arc de redempció i perdó que, a banda de ser avorrit, és molt inversemblant. És hora de matar aquest zombi, que s'ha arrossegat massa temps sense rumb.

 

 

"Industry"

Semàfor Verd

A quina plataforma? HBO Max

De què va? Estrena la segona temporada. És una sèrie ambientada en un banc d'inversions a Londres que, en principi, segueix les vides d'un grup de joves acabats de graduar que competeixen per una posició fixa al banc. El repartiment de seguida s'amplia amb altres personatges que treballen al mateix lloc i que tenen altres posicions.

Tots tenen una cosa en comú: volen diners i són molt ambiciosos. Per aconseguir un lloc en aquest món sembla que val la pena tot i que cal acceptar-ho tot. I anem veient com la competitivitat, l'ambient laboral i l'ambició pròpia porta els personatges a situacions on es fan mal a si mateixos o bé fan mal als altres.

Té elements de "Succession" en el retrat de personatges execrables i en com els personatges tenen conflictes lligats a la lleialtat i les relacions de poder entre uns i altres. També elements de "Billions", en la manera com l'ego és la força que empeny moltes decisions. I fins i tot notes d'"Euphoria" en la manera com molts personatges malden per trobar alguna cosa que els faci sentir vius.  

I, malgrat que els guions van carregats d'argot del món de les inversions, el fet que la sèrie es basi tant en els personatges i les seves frustracions fa que sigui inesperadament assequible. Per rematar-ho, un repartiment d'actors poc coneguts --però sòlids-- i un guió que busca la proximitat amb l'actualitat --la segona temporada està ambientada després del final de la pandèmia-- i que troba maneres d'augmentar els riscos per als personatges.