Què passa als reservats de les discoteques?

Dijous. Aquesta nit moltes discoteques i bars s'ompliran de gent de festa. Un clàssic des de fa anys, sobretot entre els universitaris. I és inevitable pensar què passarà aquesta nit a Sutton, a Waka o a tantes altres discoteques, després de les últimes notícies que hem publicat sobre aquests locals. 

El cas Alves està servint per treure a la llum molts temes, alguns que fins ara quedaven a l'ombra. Com els reservats i com les noies d'imatge: un concepte desconegut per a la majoria. Aquest dijous coneixem dues noies que volen explicar a "El matí de Catalunya Ràdio" la seva experiència com a noies d'imatge de les discoteques Waka i Shoko, entre d'altres. Fitxades per passar-se la nit al reservat, amb entrada i copes gratis.

En alguns casos, cobrant per fer-ho i amb instruccions molt concretes de com han de vestir (elegants, amb faldilla o vestit) i de com s'han de comportar: no han d'estar pendents del mòbil, sempre han de somriure, no han de rebutjar mai cap invitació a una copa o "al que sigui" per part d'un client.

Són universitàries o tenen altres feines de dia, són joves i guapes. Són un reclam per a clients. La discoteca com a aparador. Com si fos una botiga on els homes van a triar gènere: "posi'm aquella morena i aquesta rossa d'aquí."

La patronal Fecasarm nega que això passi, però les noies no parlen per boca d'altres: expliquen el que han viscut. Conductes sexistes que les converteixen en objectes i que són terreny adobat per a situacions incòmodes, denigrants (a noies amb talles de la 40 en amunt no les han deixat entrar als reservats) o directament, delictives en l'extrem més greu, quan es creuen totes les línies vermelles. 

La quantitat de temes que s'estan debatent i que estan sortint a la llum gràcies al cas Dani Alves fa que la denúncia contra el jugador tingui encara més valor. Que valenta, aquesta noia, que amb només 23 anys ha decidit no callar, no guardar-s'ho, ni estalviar-se totes les pors i tot el patiment que deu estar passant, i denunciar-ho.

Tant de bo no se sàpiga mai qui és. Tant de bo entre tots protegim sempre la seva identitat, com s'ha fet fins ara. Perquè ella ho vol així, hi té tot el dret, i perquè ha de poder continuar amb la seva vida quan tot això hagi passat. Tot això és: l'exposició pública del cas, que n'estiguem parlant cada dia, a tot arreu, que hagi de seguir renunciant a drets que li pertoquen com la indemnització, per ser creguda. 

Tot això... perquè tota la resta -el trauma, la ferida emocional- malauradament costarà molt més temps superar-ho. I té tot el dret del món (això també és de justícia) a recuperar-se sense estar exposada a l'opinió pública, sense que se la jutgi per si està contenta, si surt a ballar o si fa vida normal. I precisament per conscienciar sobre aquest procés, aquesta odissea, també ha servit el gest valent de posar la denúncia.