Les dones prenen la paraula: escriptores que trenquen esquemes

Dones que escriuen. Històries que tenen la dona com a eix central. Estructures obsoletes. Literatura sincera, contundent, honesta, i compromesa. Paraules que reclamen canvis. Llibres que reclamen ser llegits per ells i per elles. Celebrem la setmana de les dones recomanant-vos llibres de set escriptores que trenquen cadenes i estereotips.  

"Gina", de Maria Climent. L'Altra Editorial

"Si et poses a gratar l'ànima, és pitjor. De vegades supura"

La Gina comença a prendre consciència de l'ànima i del mal que fa de vegades, quan s'adona, de cop, que s'ha fet gran.

La primera novel·la de Maria Climent va d'això: De fer-se gran. "Perquè quan ets menuda, no t'imagines que res pot anar malament".

El relat entoma una per una totes les coses bones i les horribles que s'intercalen i de vegades coincideixen: les pèrdues, les malalties, el desamor; les frustracions, les veritats, les marques del cos, l'ansietat -perquè la tristesa, mira! però...l'ansietat de què coi serveix?- i la solitud.

Des de la mirada d'una noia que entra a la vida adulta i que ha de prendre una decisió que només ella pot prendre: ser mare.

I és que la seva espasa de Dàmocles té nom de malaltia: esclerosi múltiple.

Per què el recomanem?

Perquè la Gina ens parla de tu a tu amb el so que li és propi, el del Delta de l'Ebre, i ho fa amb un humor càustic i, de vegades, salvador.  

Perquè aquesta història es podia explicar de moltes maneres, però Maria Climent opta per la ironia barrejada amb la tendresa.

"La veu i el poder de les dones", de Mary Beard, amb traducció d'Anna Llisterri. Editorial Arcàdia

"Cal redefinir el poder, no pas les dones"

Fa trenta anys, l'humorista gràfica Riana Duncan va publicar una vinyeta en què representava una sala de juntes d'una empresa formada per cinc homes i una dona, la senyoreta Triggs. És precisament ella, l'única que exposa una proposta. Li contesta el director: "És una excel·lent idea, senyoreta Triggs. Potser algun dels homes aquí presents voldria fer-la."

Es pregunta Mary Beard, catedràtica de clàssiques a Cambridge: "Quantes dones no s'han trobat en una situació similar, silenciades, aïllades i no preses seriosament en els centres de poder?"

El magnífic llibre "La veu i el poder de les dones" recull dues de les conferències sobre feminisme que va fer Beard el 2014 i el 2017. Un recull de reflexions sobre l'exposició pública de la dona, els estereotips culturals i de com hem après a mirar les dones que exerceixen el poder.

Per què el recomanem?

Perquè Mary Beard aprofundeix en la relació "culturalment incòmoda" que hi ha entre la veu de les dones i l'esfera pública a partir de casos concrets i reals com Margaret Tatcher, Theresa May, Hillary Clinton o Angela Merkel.

Com a bona estudiosa de clàssics, les seves argumentacions pivoten sobre els clàssics de la literatura universal: Des de l'"Odissea" d'Homer fins a Ciceró o Les Troianes. Segons Beard, al món clàssic es troben les fonts originals de la misogínia occidental.

"Ca la Wenling", de Gemma Ruiz. Proa Edicions

"Quan comences a examinar-te les llufes de la feminitat ja l'has cagada"

La història que ha escrit Gemma Ruiz és una història d'amistat. Però també de tolerància, de lleialtat, de descoberta, d'aprenentatges, de solidaritat i d'estabornir els prejudicis.

La narradora de "Ca la Wenling" va a fer-se les ungles gairebé cada setmana a un local de Gràcia: els repèls, l'esmalt, el pintaungles. I un cop al mes, es retoca el tall de cabells i les patilles, tot ben curt.

Frec a frec de les mans, clienta i mestressa del local es fan saber totes les coses i traven una amistat que traspassa fronteres.

Que oportuna que és la nova novel·la de Gemma Ruiz, que ens fa entrar en un microcosmos de personatges senzills, desenfocats, que lluiten per tirar endavant i per adaptar-se a un nou país on no sempre els ho posen gaire fàcil.

A "Ca la Wenling" hi ha un bon bocí de la Xina que ha vingut per buscar una oportunitat de feina i de vida.

Per què el recomanem?

Perquè parla de persones que probablement mai serien protagonistes de res. Ens explica una amistat des de la diferència i amb complicitats fetes a foc lent.

Perquè està situat en un lloc tan comú, tan poc glamurós, tan indiscret però alhora tan íntim com una perruqueria de barri. És una història sobre el racisme instaurat i perpetuat.

Perquè la Gemma té cura i escull les paraules, però també el llenguatge no verbal, fent parlar les mans i desxifrant els silencis.

"Beneïda sigui la serp", de Sònia Moll. Godall Edicions

"I respiraràs aquesta por, li faràs lloc a dins, i continuaràs caminant"

La paraula que reivindica aquell espai a l'ombra. La que no crida. La que se sap vulnerable La que té cura. La que té arrugues. La que es diu dona. La que parla des del singular femení perquè totes som diferents i som totes. La que parla des de la plenitud i no des de la mancança i des de la diferència. La que té por de tornar a casa sola de nit. 

"Beneïda sigui la serp" és el recull d'articles de l'articulista i poeta Sònia Moll publicats a La Directa i agrupats en aquest llibre que ha tingut l'encert de publicar Godall Edicions.

Una lectura que reconcilia amb el món que ens ha tocat viure i que remou consciències.

Per què el recomanem?

Perquè Sònia Moll parla des de la intimitat i la veritat per arribar a allò que és col·lectiu. El llibre defensa que "allò personal és polític".

Perquè parla de sortir del ramat, de rebel·lar-nos, de no tenir por a l'hora de ser diferents i de mirar diferent. Parla de no tenir por de dir les coses tal com són. Perquè focalitza en tot allò que té a veure amb la cura dels altres. Tan necessari. Tan silenciat.

"Teoria King Kong", de Virginie Despentes, amb traducció de Marina Espasa. L'Altra Editorial

"Escric en nom de les lletges, per a les lletges, les velles, les camioneres, les frígides, les mal follades, les infollables, les histèriques, les tarades, per a totes les excloses del gran mercat de les ties bones. I començo per aquí perquè quedi clar: no em disculpo per res, no he vingut a queixar-me"

Vet aquí un assaig feminista tan intens i necessari com incòmode i demolidor. Potser per això s'ha convertit en un referent, sobretot per a les noves generacions a qui la novel·lista i cineasta Viriginia Despentes els parla de tu a tu.

Als disset anys va deixar els estudis i se'n va anar a viure a Lió, on va treballar en una botiga de discos, va col·laborar en diverses revistes musicals, va cantar en un grup de rap i es va prostituir.

A "Teoria King Kong", Despentes parla de sexe. Reivindica les rareses, la qüestió de classes i, sobretot, aquesta mirada poc crítica dels homes cap a ells mateixos i les seves conductes.

Crida a la revolució: "Soc la primera que desconfio dels homes feministes, però si volem conviure i volem una cultura heterosexual sana, han de compartir aquesta lluita perquè ells són el problema".

Per què el recomanem?

Perquè es directa, punyent i dura. Despentes no està per orgues i sap de què parla. La seva teoria es basa en experiències reals. I a qui no li agradi, que s'hi posi fulles.

Perquè el llibre surt d'un intent per abordar el trauma d'una violació de què va ser víctima. I per tant, surt de les entranyes, de la ràbia, del silenci i de la solitud de la víctima.

"Cavalcarem tota la nit", de Carlota Gurt. Editorial Proa. Premi Mercè Rodoreda 2019

"Li deien que venjar-se no serviria per a res, que no apagaria la ràbia"

Els tretze contes que formen "Cavalcarem tota la nit", prenent un vers de Rilke per títol, galopen, sotraguen i esquincen.

Són històries que ens parlen del desig, de la por, del coratge, del poc control sobre les nostres vides. De cossos pansits o esborrats, de lluites, de dones fartes, de dignitat, de diferències. Com un crit agut, llarg, fort. Perquè "Cavalcar tota la nit" és no tenir por de combatre la foscor que portem a dins ni la que ens ve de fora.

Per què el recomanem?

Perquè Carlota Gurt és una gran descoberta literària. El llenguatge que utilitza i les històries que explica són crues, directes i punyents.

Perquè juga amb l'impossible i l'irreal, però ens acosta a fets pròxims i reconeixibles.

"Frankestein", de Jeanette Winterson, amb traducció de Dolors Udina. Edicions del Periscopi

"Amazon va haver de deixar d'usar màquines per garbellar currículums perquè triaven sempre més homes que dones. No hi ha res de neutral en la intel·ligència artificial"

Mary Shelley va escriure "Frankenstein" quan tenia 18 anys. Això va deixar en estat de xoc Winterson, que va decidir reescriure'n la història i reformular-la, ara ambientada a la Gran Bretanya post-Brexit. I ho fa projectant cap endavant per submergir-se en el món de la intel·ligència artificial: com ens canviarà la vida el futur cada vegada més tecnològic, i especialment com afectarà les dones? I les nostres relacions? Arribarem a ser immortals? La tecnologia serà neutral?

Winterson, que és considerada una de les millors autores angleses del segle XXI, va créixer en una família molt religiosa que la va adoptar quan era molt petita. Va marxar de casa als 16 anys, perquè la mare li va voler practicar un exorcisme quan va saber que era lesbiana.

Una vida que li ha marcat una visió del món molt interessant. Escolteu-la. Llegiu-la. I recupereu també la seva novel·la anterior, "La Passió". També la trobareu en català.

Per què el recomanem?

Perquè la literatura de Winterson és enginyosa, provocadora i té sentit de l'humor. Per l'exploració que fa de les polaritats de la identitat sexual i de gènere. Perquè, com a bona curiosa que és, Winterson llegeix tot el que pot sobre els avenços tecnològics i ho converteix en literatura.

En aquesta novel·la hi parla d'un món futur que ja és més present del que sembla. Reflexiona sobre la intel·ligència artificial però no abandona la pell, els desitjos i la dona com a centre de decisió i d'acció.

Ajudeu-nos a fer créixer la llista. Podeu compartir els noms de les vostres escriptores preferides amb l'etiqueta #SomDones.