El final arriscat i trasbalsador de "House of the dragon"

"House of the dragon"

Semàfor verd

A quina plataforma? HBO Max

De què va? La primera temporada de l'spin-off de "Game of thrones" ha acabat amb uns últims episodis increïbles, del millor que hem vist en l'univers de "Game of thrones", i això és dir molt. Continua sent una sèrie més petita, en comparació amb l'original, en el sentit que tot s'articula a través d'una família, els Targaryen, i no té els múltiples fronts oberts que tenia "Game of thrones".

Això ha fet que el conflicte de la successió s'hagi fet una mica redundant en alguns punts, però a mesura que ha avançat i sobretot a partir de la incorporació d'una nova generació de personatges (és a dir, a partir del moment en què els fills de les dues protagonistes guanyen importància - recordem que la sèrie fa diversos salts en el temps) la sèrie ha esdevingut més complexa i intensa.

La teranyina de connexions familiars que ha anat teixint ha acabat donant resultats excel·lents, amb escenes on la família al complet formaven un fresc de conflictes enfrontats on es podia tallar la tensió amb un ganivet. Els esclats de violència puntuals han fet que en cert punt cada línia de diàleg fos susceptible de provocar un moment impactant. La sèrie els ha dosificat molt sàviament.

En el tram final, "House of the dragon" també ha demostrat ser ambiciosa en l'apartat visual, marcant personalitat davant la seva predecessora amb un estil més fosc, trist i realista. Més propera al drama històric que a la fantasia. Ha afegit escenaris que li han permès sortir de la capital i ampliar el seu món. I, sobretot, ha arriscat en tres seqüències concretes, als últims episodis, que de maneres diferents, una per poètica, l'altra per espectacular i l'altra per impactant, són de les que et queden a la retina.

Ha estat sobretot al final on s'ha exhibit, aprofitant la feina de fons per deixar-nos moments trasbalsadors i inesperats, d'aixecar-se a aplaudir mentre els crèdits apareixen a la pantalla, i ha demostrat que, malgrat les diferències en l'abast del que explica i un inici dubitatiu, mereix el títol de successora de "Game of thrones".

 

"The White Lotus"

Semàfor verd

A quina plataforma? S'estrena dilluns a HBO

De què va? S'estrena la segona temporada. He pogut mirar cinc episodis a l'avançada i m'ho he passat pipa. Em continua semblant una sèrie brillant. Per als que no sàpiguen de què va, "The White Lotus" és una sèrie ambientada en un resort de luxe on van turistes extremadament rics i que la sèrie utilitza per fer una sàtira on s'aborden sobretot temes relacionats amb el privilegi del fet de ser ric, la necessitat de sentir-se bona persona (o l'absència d'aquesta necessitat) i l'ús de l'estatus econòmic per obtenir el que vulguis dels altres i satisfer els desitjos propis.

A la segona temporada la sèrie fa un canvi d'escenari i ens presenta un resort a Sicília. L'únic personatge que manté és el de la dona rica, emocionalment inestable i que necessita els altres de forma exagerada que interpreta Jennifer Coolidge. L'actriu va ser el millor de la primera temporada i fan molt bé de mantenir-la, perquè és el súmmum de l'actitud vital que la sèrie vol disseccionar.

Els nous personatges que presenta no estan tan lluny de la sèrie original. Hi ha una família i també una parella, com a l'original, però les situacions són diferents i permeten explorar temes nous. Una de les trames amb què millor m'ho he passat és la d'un noi que vol tractar tan bé les dones, per evitar ser masclista, que no lliga ni amb les pedres. El seu avi, mentrestant, lliga amb totes les cambreres creant situacions incòmodes d'abús de poder explícit. Les dues temporades també tenen en comú un crim inicial que serveix com a misteri per posar en marxa la sèrie i que és només una excusa.

El càsting brilla, amb noms propis com Michael Imperioli o Aubrey Plaza, però el seu punt fort continua sent el guió àcid i intel·ligent de Mike White, que posa el dit a la nafra de forma constant en la cara menys amable dels seus personatges. És menys comèdia que la seva predecessora. De fet, jo la definiria com a trista en la manera com oposa les vides buides dels personatges amb els escenaris sicilians meravellosos on hauria de ser fàcil ser feliç.
 

 

"El gabinete de curiosidades de Guillermo del Toro"

Semàfor groc

A quina plataforma? Netflix

De què va? Es tracta d'una antologia d'històries de terror i misteri. En el seu moment vas mirar "Alfred Hitchcock presenta", "La dimensió desconeguda" o "Historias para no dormir"? Doncs aquest és el referent de Guillermo del Toro, que fa el mateix que van fer en el seu moment Alfred Hitchcock, Rod Serling o Narciso Ibáñez Serrador, que és posar-se al capdavant d'una antologia d'històries on ell exerceix de presentador, introduint cada episodi a l'espectador i convidant-lo a entrar al seu món.

El grau d'implicació creativa de tots els noms que he mencionat difereix en cada cas. Pel que fa a Guillermo del Toro, el rol que té és el d'haver seleccionat els directors i els guionistes de cada episodi. Ell no n'ha dirigit personalment cap. Sí que ha escrit el guió de dues entregues, la primera i l'última de la sèrie.

Com que és el responsable de la tria, reflecteix la visió que ell té del gènere de terror i fantàstic. La mena d'històries que ens trobem són molt clàssiques i molt directes, amb criatures estranyes en gairebé cada episodi i temes socials que s'aborden d'una manera molt clara, buscant un missatge transparent. De fet, és tan clàssica que dos episodis són adaptacions de Lovecraft.

Com acostuma a passar en moltes sèries basades en el format de l'antologia, la qualitat de cada entrega és variant. De moment s'han estrenat dos episodis, dels quals us recomano particularment el segon, que té com a protagonista un lladre de tombes i que està dirigit per Vincenzo Natali (el director de "Cube"). Cada dia s'estrenaran dos episodis més fins arribar a la nit de Halloween.

 

"Evil"

Semàfor groc

A quina plataforma? Syfy (disponible en diverses plataformes)

De què va? És una sèrie sobre un equip format per una psicòloga forense, un capellà i un científic que investiguen fenòmens que aparentment només poden tenir una explicació religiosa perquè semblen miracles o aparicions demoníaques. Han de trobar la veritat.

Imagineu-vos una mena de "Fringe" que debat sobre religió i ciència però amb el tractament esbojarrat i sovint delirant dels seus creadors, que són ni més ni menys que Michelle i Robert King, autors de sèries com "The good wife" o "The good fight" i que en els últims anys li han agafat un to burleta i àcid que funciona molt bé.

La sèrie ja és a la tercera temporada i en part és un compendi de tot el que els King saben fer bé: hi ha una tensió sexual entre la psicòloga i el capellà (que, per cert, està interpretat per Mike Colter, que era Lemond Bishop de "The good wife"), hi ha tensions familiars que recorden la vida domèstica d'Alicia Florrick, hi ha personatges enigmàtics, en aquest cas a càrrec de Michael Emerson (el Ben Linus de "Lost") i hi ha casos sorprenents que comencen i acaben a cada episodi que són molt entretinguts i entren molt bé.

Per exemple a l'inici de la tercera temporada intenten pesar l'ànima humana utilitzant un home interpretat per un altre actor habitual dels King (en Wallace Shawn). Aquesta trama es barreja amb escenes pertorbadores i xocants, com uns somnis eroticodemoníacs o una escena fastigosa en un vàter que et farà mirar cap a una altra banda. El nivell dels episodis és desigual però en conjunt és una sèrie amb molta personalitat que ofereix una barreja d'elements única. És encara molt desconeguda i mereix l'oportunitat.

 

"The peripheral"

Semàfor vermell

A quina plataforma? Amazon

De què va? Sèrie que Amazon ha estrenat per omplir el buit que ha deixat "El Senyor dels Anells" i està disponible en català. Llàstima que la sèrie en qüestió no val la pena. Presenta la història d'una noia que juga a un videojoc en fase beta (ella hi juga per testar-lo i guanyar uns diners en una feina que en realitat representa que fa el seu germà) que té conseqüències a la vida real.

Aquesta premissa simple s'embolica innecessàriament en una trama que viatja entre realitat i videojoc i dues línies temporals, i amb tot de personatges que expliquen constantment el que està passat entre escena d'acció i escena d'acció. Visualment crida l'atenció, això sí. Al capdavall, té al darrere com a productors els creadors de "Westworld". Però sembla escrita amb el pilot automàtic.

La història i el món que presenta es veuen artificials i els personatges són plans. L'actriu, Chloë Grace Moretz, intenta fer el que pot amb el personatge que li donen, però acaba engolida per un espectacle genèric i buit que no mereix el vostre temps.