El català perd terreny al Parlament: el 30% de les intervencions ja són en castellà

El català, al Parlament de Catalunya, ha estat durant 25 anys la llengua hegemònica, tot i que no exclusiva, perquè també s'hi parla l'aranès, el castellà i la llengua de signes.

De fet, a la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya, el 10 d'abril del 1980, ja s'hi va parlar castellà. "Señor presidente, pido la palabra", va interrompre José Acosta Sánchez al president de la mesa d'edat, Josep Maria Poblet, just quan demanava als diputats que votessin.

"Bé, jo haig de dir que aquí tinc un cerimonial escrit i que m'hi haig d'atenir d'una manera estricta", dubtava Poblet, mentre Acosta continuava parlant, sense que se'l sentís gaire, per manifestar la seva disconformitat per la manera com s'havien elaborat les normes que s'estaven sotmetent a votació. Des d'aleshores i durant un quart de segle, l'ús del castellà a l'hemicicle ha estat excepcional.

El 1996, per exemple, el diputat del PP Julio Ariza el va fer servir per adreçar-se a la cambra i va provocar que alguns parlamentaris abandonessin el saló de sessions en senyal de protesta. Altres diputats, com Manuela de Madre, Cipriano García o Carlos Cigarrán, també l'havien fet servir.

La situació es capgira a partir del 2006, amb la irrupció al Parlament, arran de les eleccions de l'1 de novembre, de tres diputats de Ciutadans, amb l'abolició de la immersió lingüística com a eix del seu programa electoral.

Quim Roig, cap de l'àrea de gestió de les transcripcions al Parlament, fa aquest resum de com ha canviat l'ús del català a la cambra:

"Hi ha una evolució quantitativa, de més a menys, d'un percentatge molt anecdòtic de l'ús del castellà a un percentatge més alt, especialment en aquestes últimes legislatures, que podríem situar en un 30%"

A partir del 2006, l'ús del català s'ha anat reduint en benefici del castellà, perquè, a més de Ciutadans, parlamentaris d'altres formacions polítiques (PSC, Comuns, PP i VOX) també l'utilitzen, en menor o major mesura. Una situació que, al parer del diputat de Ciutadans Nacho Martín Blanco, és una bona notícia:

"És allò que deia Adolfo Suárez de fer normal a les institucions el que ja és normal al carrer. El fet que el castellà es comencés a fer servir amb absoluta normalitat a una de les institucions que representa el conjunt dels ciutadans de Catalunya és un signe de normalitat".

La lingüista Carme Junyent no ho comparteix i destaca que representar la realitat del carrer no ha de ser la funció del Parlament:

"Ha de mirar més cap al futur i ser un model. En tot cas, no crec que l'ús del castellà al Parlament sigui perjudicial per al català"

Ara bé, Junyent subratlla la responsabilitat de la classe política a l'hora de ser referent per a tota la ciutadania:

"Estan obligats a promoure l'ús del català, sobretot en la situació en què ens trobem"

Aquesta premissa l'ha tingut sempre molt clara l'expresident de la Generalitat José Montilla, per qui el representant de la màxima institució de Catalunya ha d'expressar-se en català.

"Si no ho fas, com demanes a la gent que utilitzi el català? És una qüestió de pedagogia"

No pensen igual altres líders polítics, com l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que ha encès les xarxes socials en més d'una ocasió pel seu ús del castellà a Instagram o Twitter. L'últim episodi, el passat mes d'octubre, quan va penjar un vídeo solidaritzant-se amb les dones iranianes on s'expressava íntegrament en castellà. Catalunya Ràdio ha intentat en diverses ocasions que l'alcaldessa donés la seva opinió per aquest reportatge, però les peticions han estat declinades.

Tornant al Parlament, el català s'ha desinstitucionalitzat. Ara, es fa un ús més funcional de la llengua: en el cas dels diputats que fan servir tant castellà com català, n'utilitzen una o altra pensant en què es vol aconseguir amb aquell missatge i, sobretot, a qui va adreçat. En la tria també hi pesa l'impacte de les xarxes socials, perquè sovint els parlamentaris canvien d'idioma quan arriben a la part de la seva intervenció que saben que es publicarà.

Quim Roig, de l'àrea de transcripcions del Parlament, percep que s'ha arribat a una certa normalització:

"L'ús de les llengües dels diputats ha deixat de ser un problema"

"Hi havia moltes resistències per part dels que tenen un concepte nacionalista de la llengua"

Des d'aquest angle, l'expresident Montilla fa aquest advertiment:

"Hem de ser molt curosos amb el tema de la llengua, amb les polítiques que cal fer per fomentar l'ús social del català, però també a l'hora d'utilitzar qualsevol cosa que pugui sonar a apropiació"

José Montilla admet que no li agradaria que un president de la Generalitat no parlés català, perquè això voldria dir que la llengua estaria en una posició de "clar declivi", però creu que no estem en aquesta situació i defuig de "discursos catastrofistes":

"Les coses no estan malament. La llengua el que té és un problema de l'ús social i això fonamentalment té relació amb els canvis socials i tecnològics que s'estan produint"

La lingüista Carme Junyent, però, alerta que justament la negació del que alguns anomenen "catastrofisme" és el que ens ha portat a la situació actual. Recorda que els símptomes que el català està reculant són evidents des dels anys noranta i sentencia el següent:

"Dir que el català està amenaçat o en procés de substitució no és un discurs catastrofista. És la simple constatació de la realitat"