Súplica desesperada per fugir de la guerra: "Treu-me d'aquí!"

Feia un mes i mig que cobria la guerra d'Ucraïna, sincerament, superat pels esdeveniments. D'on arribaven les pitjors notícies era de Mariúpol. La ciutat, estratègica entre altres coses per la seva sortida al mar d'Azov i per les seves indústries, feia setmanes que estava assetjada. Per conquerir-la, l'estratègia del Kremlin era ofegar-la fins que els soldats ucraïnesos es rendissin. Ningú ni res hi podia entrar o ni en podia sortir. La tàctica estava tenint efecte i l'exèrcit rus ja tenia sota control la majoria de barris, per això em va sortir l'oportunitat --sempre desconcertant-- d'entrar a Mariúpol amb un autobús llogat pel Ministeri de Defensa rus. Un edifici de la ciutat de Mariúpol bombardejat per l'artilleria russa Era dels pocs periodistes independents en aquell vehicle. L'entrada en aquella ciutat que poc temps abans tenia mig milió d'habitants no se m'esborrarà mai de la memòria. Milers de persones, totes amb un aspecte uniforme de persones sense llar, traginaven amunt i avall per aconseguir menjar o llenya. A cada parada jo m'intentava allunyar del grup per parlar amb una mica més de tranquil·litat amb aquelles persones que havien patit el que no està escrit. Fins que els militars russos m'escridassaven que tornés a la línia marcada. En una d'aquestes escapades breus una dona se'm va atansar. I em va implorar que la tragués d'allà. "No puc", li deia, no ens en sortirem. Ella hi insistia. I jo em sentia impotent. Per calmar el meu mal estar, suposo, li vaig dir que s'apuntés el meu telèfon. "Eh! Barcelona, puja a l'autobús!" Els militars em reclamaven. Vaig haver de deixar aquella dona allà. Un retrobament especial Temps després, les seves paraules "treu-me d'aquí!" em ressonaven de tant en tant dins el cap. Era l'únic que recordava d'ella. No n'havia fixat ni el rostre, ni el nom. I, quan ja feia setmanes que era a Catalunya, el dia 22 de juny a les 13.35 h, vaig rebre un whastapp: "Hola, Manuel. Em dic Oksana. Vostè em va donar el seu telèfon a l'abril a Mariúpol. Em pot trucar?". Vam parlar i intercanviar diversos missatges. L'Oksana Fomenko s'havia escapat del calvari. Havia arribat a Kíiv i es disposava a anar cap a Polònia. D'allà, amb un vol gratuït, volia aterrar en algun punt d'Espanya. Civils a la ciutat de Mariúpol, l'abril del 2022 (Manel Alías) I així va ser. Finalment va anar a parar a La Calzada de Oropesa, un poble de mig miler d'habitants de Castella-la Manxa. Just al lloc on acabo d'arribar. Estic a punt de trobar-me amb aquella dona a la qual no poso rostre, només aquelles paraules: "Treu-me d'aquí!" Ens saludem en un carrer cèntric però desert. És just al davant de l'habitació on ha viscut més de mig any. Ha compartit casa amb cinc persones més. Aquí han viscut els sis ucraïnesos que ha acollit La Calzada de Oropesa. Al menjador, on fa força fred, parlem. M'explica que ella ja sabia què és deixar-ho tot per fugir de la guerra: "Quan van començar els esdeveniments del 2014, la guerra al Donbass, vaig marxar cap a Mariúpol. I mira, la guerra va aparèixer per segona vegada a la meva vida a Mariúpol. M'agradava molt viure allà, m'agradava molt la ciutat." Civils a la ciutat de Mariúpol, l'abril del 2022 (Manel Alías) Però aquella ciutat que tant li agradava es va convertir en un infern a partir del 24 de febrer del 2022, amb l'inici de la invasió russa d'Ucraïna: "De seguida van tallar l'electricitat, l'aigua, el gas, la connexió per mòbils, van deixar de treballar totes les botigues, no hi havia calefacció, era impossible cuinar... Res." "Teníem tres cossos morts a l'entrada. Hi passàvem per la vora quan sortíem, estaven coberts només amb un tros de roba. No es podien treure ni enterrar. Impossible. Fins i tot dormíem a la seva vora. Dormíem a terra, a menys deu graus, feia fred i no podies dormir ni res. L'última nit em va semblar que venia algú. Vam anar-ho a veure i vam veure que tot cremava. Tots els edificis cremaven. Vam sortir sota els trets. De nit, fosc, vam caminar quinze o vint quilòmetres." Fugida entre mines Sobre el dia que ens vam trobar, el 12 d'abril, l'Oksana recorda com va arribar fins a mi: "Vaig entendre que no us deixaven marxar lluny, ni fer res, us movíeu amb compte i provàveu de gravar, perquè us vigilaven els militars amb els fusells. Quan vaig sentir que hi havia un corresponsal espanyol vaig buscar-te per preguntar-te si podia sortir d'allà o no." Setmanes després d'aquell dia un voluntari va organitzar una fugida de Mariúpol amb un minibús. Un lloc era per a l'Oksana: "Conduïa literalment entre les mines explosives. Al vehicle hi havia molts nens petits. Volíem evitar els controls, no ens haurien deixat passar i conduíem pels camps. Hi havia sis places al microbús i érem 26." Una dona cuina al carrer, a la ciutat de Mariúpol, l'abril del 2022 (Manel Alías) Ara, es mostra agraïda amb l'acollida a La Calzada de Oropesa, però també se li entreveu frustració: "La casa és de l'Ajuntament, gratuïta, i el menjar ens el donen els veïns, i la roba també. A l'estiu els nens em portaven gelats, em feien plorar, em feia vergonya com a dona adulta rebre gelats dels nens." "La gent aquí és molt bona. No puc dir-ne res de dolent. He fet molts amics." "Però, Manel, aquí no hi ha feina. No puc estar contínuament aquí pendent de l'ajuda dels veïns. He de tirar endavant." Començar des de zero Aquests minuts que compartim són els últims a La Calzada de Oropesa. Marxa a Fuengirola. Quan li pregunto si el destí escollit és per tenir unes vistes semblants a les que tenia a Mariúpol, amb el mar a prop, se li escapa una rialla: "El mar és el meu punt dèbil. M'encanta i no puc viure sense. Però aquest no és el motiu. En aquella ciutat hi tinc una amiga i m'ajudarà a buscar allotjament i feina." El que ja no es planteja és tornar a viure a Ucraïna: "No, no vull tornar-hi, no vull començar per tercera vegada en aquell país. Com que tinc la meva mare allà algun dia la visitaré." Tot el que té, una paella, un assecador i quatre peces de roba, ho col·loca en una maleta negra. Tanca la porta i anem junts a l'estació d'Atocha, a Madrid. L'última pregunta: --Oksana, tens la sensació que, amb 52 anys, et torna a tocar començar de zero per tercera vegada? --Si la vida et deixa només una maleta, com pots començar? És clar, des de zero.

Súplica desesperada per fugir de la guerra: "Treu-me d'aquí!"

El retrobament amb l'Oksana, una dona de Mariúpol que intentava fugir del setge rus quan cobria el conflicte a la ciutat ucraïnesa