Si no tenen aval científic, per què aquestes teràpies tenen milers de seguidors?

Quan vaig plantejar fer un reportatge sobre les anomenades "teràpies naturals o alternatives" la resposta a la redacció del "30 minuts" va ser: "Et planyo, se't tirarà tothom al damunt." "Ja veuràs que polèmic". I, sí, tenien raó perquè pel sol fet de mostrar i donar veu als qui fan aquestes pràctiques ja està vist per alguns que hi són contraris com si les avaléssim, mentre que els favorables a les teràpies veuen en la crítica una mà negra de les farmacèutiques. Quedi clar, d'entrada, que penso que la cura de les malalties s'ha de regir pel mètode científic que garanteix que la teràpia funciona i s'ha demostrat que allò que es fa no serà nociu per al malalt, amb totes les contraindicacions que s'indiqui. Per això a "Curar-se en salut" ens vam preguntar: "Si no tenen aval científic, per què aquestes teràpies tenen milers de seguidors?" Com a periodistes no podem bandejar aquesta realitat, per això vam buscar casos d'algunes persones que les fessin servir. No va ser fàcil aconseguir testimonis en alguns casos, com en el de l'MMS, perquè eren plenament conscients que allò que prenien estava prohibit com a medicament. Eren casos individuals, però molt nombrosos, així que era important també veure qui promocionava aquell desinfectant i amb quins arguments. Vam decidir seguir Josep Pàmies que, tot i estar sancionat, continua fent actes arreu, omplint sales amb centenars de persones. Els seus seguidors hi van convençuts, amb idees preconcebudes contràries a la indústria farmacèutica que els fa acceptar arguments pobres, exagerats o sovint falsos a favor de l'MMS o altres cures alternatives. No hi van faltar els comentaris d'alguns assistents "i per què veniu, segur que manipuleu, només voleu explicar mentides". També vam voler saber què oferia Enric Corbera, amb milers de seguidors i desenes de cursos i seminaris a l'estat espanyol i Amèrica. El primer que ens van dir, a l'Enric Corbera Institute, és que ells no feien cap teràpia. Tot i això, van acceptar participar-hi, segurament perquè no podien amagar que la bioneuroemoció assegura que es pot tractar una suposada relació entre emocions i malalties. Però no va ser fàcil, perquè vam tenir restriccions a l'hora de gravar el seminari "Emocions darrere els símptomes". A més, Corbera va evitar les afirmacions més polèmiques que feia en altres xerrades, com dir que el càncer té a veure amb la conducta dels teus avantpassats o que la persona que té un càncer és egoista o que hi ha dones que pateixen càncer de mama perquè se senten poc protegides pel seu mascle. Tampoc no va insinuar que gràcies al seu mètode s'havien curat malalts terminals com sí que havia fet en alguna conferència anterior. El fenomen Corbera, amb una empresa que factura, segons ell, més de tres milions d'euros anuals s'explica en part per les xerrades, cursos i conferències que penja a internet. També pel que s'ha publicat d'ell, on deixa entreveure miracles o curacions espontànies basats en la bioneuroemoció. A nosaltres no ens en va poder concretar cap, de fet, va negar que ell mateix s'hagués autocurat d'un càncer, tot i que està escrit en un llibre. Per això vam contactar amb RedUne, una associació de prevenció de les sectes que ha elaborat un extens dossier sobre Enric Corbera. Ells ens van facilitar els documents gràfics i també contactes per poder mostrar l'altra cara d'aquesta pràctica amb testimonis de dones a qui des de l'Enric Corbera Institute s'havia recomanat aïllar-se de la família i deixar el tractament oncològic. Vam contactar amb dues famílies, però cap de les dones que van anar a l'Enric Corbera Institute va voler parlar amb nosaltres. Només un jove va voler aparèixer per explicar el cas de la seva mare. En tots els casos, el requisit previ que vam demanar als testimonis va ser que ens passessin documentació que acredités el que denunciaven. Quedava clar que la bioneuroemoció, a més de no tenir cap aval científic, feia servir pràctiques que perjudicaven el malalt. Amb tècniques que, en altres països, són considerades sectàries. Sorprèn que cap d'aquestes pràctiques, la bioneuroemoció i la ingesta d'MMS, no estan incloses en la llista d'un centenar de teràpies que van fer els ministeris de Sanitat i Ciència. Eren una cosa diferent, però en el fons era el mateix: s'oferia curació sense aval científic. Pel que fa a la llista de teràpies, teníem clar que tampoc no podíem anar comprovant d'una en una en què consistia i perquè estava qüestionada. L'objectiu era mostrar qui les impartia i com les impartia per fer evident els riscos que poden córrer els usuaris. No ha estat fàcil poder filmar algunes tècniques com el Reiki, perquè molts dels seus practicants tenien por de mostrar per càmera el que fan. I sobretot què es diria del Reiki, una tècnica energètica que els mateixos que la practiquen reconeixen que no saben per quin sistema funciona. Sense l'evidència científica, és a dir, no poder presentar cap prova que aquella teràpia funcionarà en la majoria dels casos, a més s'hi afegia sovint que s'anuncien funcions mèdiques o terapèutiques a pràctiques que, com a màxim, poden aportar benestar a l'usuari, en cap cas curar la malaltia. Ens ho va reconèixer la patronal del sector. I més benestar és el que experimentaven els malalts atesos a la Unitat Integrativa del Consorci Hospitalari de Terrassa, a qui es tracta amb acupuntura o teràpies energètiques. És un intent d'unir medicina i teràpies complementàries, que ja s'usa en alguns centres dels Estats Units i Alemanya. Però tampoc no han pogut demostrar amb estudis científics homologables que les teràpies que usen facin cap efecte, més enllà dels efectes positius de benestar que faria un massatge o una atenció psicològica en un malalt. Com deia un filòsof en el reportatge, cal que quedi clar què és un acte mèdic i què no, i que no es confongui la gent o se l'enganyi. A partir d'aquí, deia, no està prohibit que et llegeixin o t'endevinin el futur, però tothom té clar que no té aval científic i no pot demostrar que funciona.