Per a qui estan fetes les ciutats?

Volia fer l'entrevista amb Sandra Bestraten asseguda a la plaça de la Catedral de Barcelona. Tot just al davant de la seu del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. N'és la presidenta de la demarcació de Barcelona. La falta de bancs i el rebombori me'n van fer desdir: "Hi ha pocs bancs. No hi ha ombres. És un lloc poc amable per poder descansar i estar una bona estona. No haver-hi bancs ergonòmics és una forma d'arquitectura hostil. El que hi trobem són unes peces de marbre." D'aquesta manera, recorda la Sandra, es dificulta que les persones que viuen al carrer hi puguin dormir: "En lloc de buscar una solució des de l'àmbit social el que es fa és treure els bancs. Això fa que ens convertim en una ciutat hostil per a tothom, no només per a les persones sense sostre." Sandra Bestraten, presidenta de la demarcació de Barcelona del COAC (Catalunya Ràdio / Mercè Folch) D'exemples d'arquitectura hostil la Sandra en posa d'altres: "Per mi el més hostil és una vorera sense arbres. Si no tenim un espai sense ombra és molt difícil viure-hi. Ja ho hem vist a l'estiu." Per la presidenta del COAC, hi ha un altre element important a tenir en compte si parlem d'hostilitat: el comerç: "Hem d'agafar consciència que quan comprem online estem propiciant que un comerç de proximitat desaparegui. Els carrers amb comerços ens donen seguretat. Una ciutat amable també passa per un comerç viu." Per l'arquitecta, Barcelona és una ciutat amable on pots arribar caminant pràcticament a tot arreu. Ella defensa la ciutat dels 15 minuts: "És la ciutat pensada per a la vida quotidiana o la ciutat de les cures. Que en quinze minuts puguis anar a comprar el pa, caminant a l'escola, al CAP, o al centre de dia" Si parlem d'accessibilitat, la Sandra és professora a l'ETSAB-UPC. I una de les assignatures que imparteix és la d'Habitatge i Cooperació, on, entre altres coses, fa que els seus alumnes recorrin la ciutat amb cadira de rodes o amb un antifaç que els impedeixi veure-hi: "Quan tu vas amb una cadira de rodes motoritzada un graó de dos centímetres realment és una barrera molt gran. És molt important analitzar els petits detalls." Perspectiva de gènere i infància Segons les Nacions Unides, el 2050 un 80 per cent de la població mundial viurà en ciutats. Per tant, és important observar com són els actuals enclavaments urbans i com s'estan planificant de cara al futur. L'arquitectura i l'urbanisme tenen un repte important, en el sentit que eixamplen o escurcen les desigualtats. Diuen els professionals que l'espai públic ha ser amable. Però no sempre ho és. Sobretot per a les persones que viuen al carrer: bancs individuals, boles de formigó, punxes a terra, ampits de les finestres inclinats. Altres formes d'hostilitat tenen a veure amb la infància i els espais en l'àmbit públic. Mariona Genís, arquitecta i experta en espais educatius, sap que des la perspectiva dels infants hi ha una continuïtat en l'espai: "Si s'està jugant amb altres nens i de sobte hi ha molt de trànsit i els espais no acompanyen perquè el joc es pugui desenvolupar sense interrupcions, es pot interpretar com a arquitectura hostil." Exemple d'arquitectura hostil a Barcelona Altres exemples que passen per la violència arquitectònica i de l'espai públic tenen a veure amb la perspectiva de gènere. Serien, per exemple, els equipaments i serveis allunyats de les zones residencials o a la publicitat en l'espai públic que perpetua rols o que fa apologia de la violència contra les dones. Integrants del Col·lectiu Punt 6 (Col·lectiu Punt 6) Roser Casanovas, arquitecta al Col·lectiu Punt 6, que treballa en urbanisme feminista: "La societat capitalista i patriarcal en què vivim prioritza tot allò que té a veure amb la producció, el capital. I des d'aquesta mirada androcèntrica ha prioritzat les necessitats d'una persona concreta: un home blanc, amb nivell socioeconòmic determinat, amb vehicle privat." José Mansilla, doctor en antropologia social (Catalunya Ràdio / Mireia Izard) Sobre el model de ciutat, l'antropòleg José Mansilla considera que no està pensada perquè la gent estigui al carrer i hi estableixi relacions que no passin pel consum. Assegura que la ciutat està mercantilitzada.

Per a qui estan fetes les ciutats?

Segons les Nacions Unides, el 2050 un 80% de la població mundial viurà en ciutats i això representarà un gran repte per a urbanistes i arquitectes