Joan Bayén López, per sempre el Juanito del bar Pinotxo, ha mort aquesta setmana als 88 anys després de més de setanta anys de dedicació a la restauració, a la gent i a la Boqueria. Era, de molt llarg, el personatge més popular i estimat, tota una institució que, per obra i gràcia del turisme, ha esdevingut emblema mundial de Barcelona. Els visitants hi anaven expressament a buscar-lo, era tot vitalitat, tot simpatia i, també, tot olfacte comercial i murrieria. El Juanito ja feia mesos que no treballava al Pinotxo, no ha pogut veure les obres que durant tres setmanes entre gener i febrer han renovat el paviment del mercat i ha hagut de suportar un final poc a l'altura de la seva llarga, fecunda i estimadíssima trajectòria. Una disputa familiar ha posat fi al negoci més emblemàtic i universal de la Boqueria: el bar Pinotxo ja no es diu així. Es diu El Mític i pertany al bar Central, també un dels veterans del mercat. Conegut com a Juanito, era l'ànima del mític bar de la Boqueria   El capipota, els cigrons amb botifarró, els calamarsets amb mongetes, les truites, els guisats..., la cuina tradicional catalana era l'essència del Pinotxo. Turistes i oriünds feien cua per seure a la seva transitadíssima barra. Aquesta mateixa setmana s'havia de presentar el llibre La Boqueria del Juanito. Un volum d'homenatge a la seva llarga carrera i a l'estimació que tant dins com fora de l'ofici tots li professaven. El funeral per Joan Bayén ha inclòs també una processó del cotxe fúnebre fins a la seva estimada Boqueria, en una imatge barcelonina força insòlita, pròpia del passat, quan la ciutat acomiadava als carrers els seus éssers més estimats. El cotxe fúnebre davant del seu estimat mercat Els personatges que fan gran la ciutat És curiós pensar que a Barcelona queden molt pocs personatges emblemàtics, transversals, coneguts per tothom o per gairebé tothom. Uns personatges que es defineixen i es representen a si mateixos, però també a la ciutat on viuen, la ciutat que ajuden a projectar al món. Uns personatges que no són polítics, ni pintors, ni cantants ni futbolistes. Poden ser-ho, sí, però són molt més que la professió que els defineix. Personatges del carrer, soldats rasos. El Juanito podia ser cuiner, sí, però no era ben bé un cuiner. Era l'emblema d'un bar on servien menjars. Era de l'estirp de La Monyos, d'Ocaña i Nazario, molt més que un pintor i molt més que un dibuixant de còmics, de Carles Flavià, de Pepe Rubianes, d'Enriqueta Martí, d'Alady, de la Mònica del Raval, de Mary Santpere, de Joan Capri, Carmen de Mairena i Violeta la Burra. Juanito, per sempre Pinotxo a la memòria de Barcelona.