Viure 4 anys en un búnquer a la platja durant la postguerra: "M'hi sento com a casa"

Entre la platja de Sant Salvador, al Vendrell, i la de Calafell, al Baix Penedès, es conserva una petita franja on els aiguamolls es fonen amb la platja, un ecosistema original de la costa i hàbitat de moltes espècies d'ocells.

És la platja de les Madrigueres, un espai on no només s'ha preservat una zona d'alt valor ecològic, sinó part de la història recent. Es tracta d'un búnquer de la Guerra Civil, un niu de metralladores construït el 1937 pels republicans per defensar-se dels atacs dels nacionals per mar. Un búnquer que és testimoni de part de la memòria històrica de la postguerra, la d'una família que hi va viure durant quatre anys quan van arribar de Jaén.

L'espai ha sobreviscut gràcies a la feina del grup ecologista Geven i a la intervenció de l'Ajuntament del Vendrell, que ara ha posat en valor el búnquer i ha descobert la història de la família Casas-Perín.

Entre el mar i el tren: quatre anys vivint al búnquer

El 1949 van arribar al Vendrell Eduardo Casas, la seva dona i quatre fills, que van emigrar des del poble de Marmolejo, a Jaén, a la recerca d'una nova vida a Catalunya. L'Eduardo, un home que ensenyava a llegir als fills dels treballadors, després de lluitar pel bàndol republicà i passar 4 anys a la presó, va ser desterrat del poble per les seves idees republicanes.

Com altres famílies, van aprofitar l'aixopluc d'un niu de metralladores abandonat a la platja, i s'hi van posar a viure. Hi van estar quatre anys. El desembre de 1950 hi va néixer el seu cinquè fill, el José, fins que el 1953 la família es va poder traslladar a una altra casa de Sant Salvador.

Els germans recorden una infància feliç, jugant a la sorra de la platja i passant els estius amb els fills de famílies benestants que tenien segones residències a Sant Salvador. "Vam ser molt estimats i ajudats per tothom", recorda José Casas, al Tarragona Digital.

"Malgrat totes les dificultats i les penúries, aquest va ser per a nosaltres un espai de vida."

Tres dels 5 germans, la Manolita, la Trinidad i el José, recorden que sempre eren fora. Dintre gairebé tot l'espai l'ocupava un matalàs on dormien tots junts i a fora hi tenien la cuina, en un tancat de canyes que havia fet el pare. Un altre record és el soroll del mar i del tren, que evoca la Trinidad.

També hi van patir la riuada del 1952, en què van haver de ser rescatats amb barca.

La Trinidad diu que durant molts anys li feia "vergonya" dir que havia viscut al búnquer, una sensació que va canviar quan amb el temps es va adonar que formava part de la seva història.

Dignificació de l'espai

Fins ara aquest búnquer de formigó estava bastant fet malbé i ple de pintades. Només un cartell recordava el seu significat. Els accessos --tres espitlleres que miren al mar i als costats i una porta posterior-- s'havien tapiat. "Com que estava ensorrat dins les dunes i bastant maltractat per l'incivisme", explica la regidora de Platges i Turisme de l'Ajuntament del Vendrell, Bàrbara Peris, es va decidir rehabilitar l'espai i dignificar-lo.

Gràcies a una veïna que va fer conèixer a l'Ajuntament que allí hi havia viscut una família durant la postguerra, la història dels Casas-Perín s'unirà al projecte de recuperació de la memòria històrica de la Guerra Civil i de la postguerra.  

El "Guernica" i un poema

La primera acció ha estat pintar les façanes amb un mural que representa el "Guernica" de Pablo Picasso, considerat un símbol de denúncia de les atrocitats de la guerra.

En una de les façanes també quedarà reflectit, en forma de poema, el testimoni dels que hi van viure. Seran poemes d'una de les germanes, Trinidad Casas, que ha escrit llibres i poemaris on evoca la seva infantesa en el búnquer de la platja de les Madrigueres.

"El 'Guernica' és un al·legat contra la guerra, i si nosaltres vam venir aquí va ser a conseqüència d'aquesta. La guerra no s'acaba quan s'atura el foc, les seves conseqüències van molt més enllà, com estem veient ara a Ucraïna."

I afegeix: "Que hi hagi el 'Guernica' i els meus poemes a l'altra banda no ho hauria somiat mai. Estic contentíssima i molt agraïda."

Pintar o no pintar

El fet de pintar el búnquer amb el mural del "Guernica" ha estat motiu de polèmica. La proposta va partir, segons l'Ajuntament, de Pere Tardà, historiador, divulgador i fundador de CatPatrimoni, amb qui van contactar per al projecte.

Historiadors com Xavier Hernández, catedràtic d'Història de la Universitat de Barcelona, han expressat els seus dubtes. Hernández defensa que els murs de formigó "s'haurien de conservar com el patrimoni que és i no com un espai pictòric", és a dir, nets.

La intenció era, segons va defensar Tardà al Diari de Tarragona, evitar que s'hi fessin més pintades.

"És clar que l'ideal era deixar els murs de formigó nets, però... quant de temps hauria trigat a aparèixer amb pintades de tota mena?".

L'últim pas serà obrir el búnquer, que ara està tapiat, perquè se'n pugui visitar l'interior. La història de la família Casas-Perín quedarà reflectida en un plafó informatiu.

Defensa d'atacs per mar i aire

El búnquer de les Madrigueres és un niu de metralladores que forma part de la línia de defensa de la costa que l'exèrcit republicà va construir el 1937 per defensar-se d'un possible atac per mar o per avisar dels raids de l'aviació franquista que venien de la base que tenien a Mallorca durant la Guerra Civil. Sovint els avions franquistes bombardejaven l'estratègica estació de tren de Sant Vicenç de Calders.

Els temuts desembarcaments franquistes no es van arribar a produir mai, però un cop acabada la guerra, la dictadura de Franco va decidir mantenir la fortificació, davant l'amenaça d'un desembarcament del bàndol aliat durant la Segona Guerra Mundial. La fortificació va estar activa fins al 1945.

El cas de la família Casas-Perín no és únic, moltes famílies es van refugiar als búnquers de la costa catalana durant la postguerra.

D'aquesta família en queden 4 dels 5 germans. L'Olga, la germana gran, va morir el 2017. La mare va desaparèixer el 1999 i el pare el 2002. La Manolita i el José sempre han viscut al Vendrell; l'altre germà, l'Eduardo, viu a Sevilla, i la Trinidad a Barcelona, però diu: "Encara ho sento com casa meva".