Deu mesos de guerra han desplaçat dos milions de palestins a Gaza, com aquests dissabte a Khan Yunis
ANÀLISI

Una escletxa per on evitar que el Pròxim Orient caigui a l'abisme

El Pròxim Orient entra en una setmana crítica que pot acabar amb un alto el foc a Gaza i una rebaixa de la tensió a tota la zona o amb l'esclat d'una guerra regional imprevisible

Enllaç a altres textos de l'autor imgauto48

Xesco Reverter

Periodista de la secció d'Internacional de TV3

@xescoreverter
Actualitzat

Si alguna constant caracteritza el pas dels anys del conflicte entre israelians i palestins és que sempre acostuma a anar pitjor. Si fem cas d'aquesta inèrcia històrica i del tarannà d'alguns dels protagonistes, és normal que els experts no trobin massa raons per confiar que la setmana que ve s'arribi a un punt d'inflexió positiu en forma d'alto el foc a Gaza.  

Tot i això, segons Gershon Baskin, veterà negociador entre Hamas i Israel amb contactes en moltes capitals regionals i occidentals, hi ha quatre elements que són diferents de fa un parell de mesos i que deixen una escletxa per a l'esperança, encara que sigui molt petita.  
 

Un comunicat inusualment dur  

El primer és el contundent comunicat que divendres van emetre els màxims líders dels Estats Units, Egipte i Qatar i que anava dirigit a Israel i Hamas amb un to inusualment dur: 

"No hi ha més temps per perdre ni excuses per part de cap bàndol per a més retards. És hora d'alliberar els ostatges, començar l'alto el foc i implementar aquest acord."  

Segons Baskin, que treballa independentment entre bambolines per un alto el foc i ha fet arribar les seves propostes als mediadors "els EUA, Egipte i Qatar diuen clarament que ja no es pot continuar igual. No podem esperar que els israelians i Hamas es posin d'acord; els hem d'empènyer cap a un acord. Han conclòs que les negociacions no es poden allargar més i han de donar fruits ja". 

 

Una nova dinàmica electoral als EUA 

El segon element diferenciador és que als EUA ja no està tan clar que guanyi les eleccions Donald Trump. És el que volia Netanyahu convençut que el republicà faria els ulls encara més grossos als seus excessos i tindria menys pressió que ara amb els demòcrates. 

El fet que Biden s'hagi retirat de la cursa i Kamala Harris tingui més opcions, canvia els càlculs per Netanyahu que ara ha d'anar més amb compte i aparentar ser més bipartidista. Al mateix temps, per convicció o per càlculs polítics, Harris ha donat senyals que seria una miqueta més estricte amb Israel i ella ara pot influenciar més la política de l'administració sobre el Pròxim Orient.  

L'arribada de Kamala Harris a la cursa per la presidència, una mala notícia per a Netanyahu (Reuters/Kevin Mohatt)

Vol dir això que de sobte veurem Washington suspendre l'ajuda militar a Israel o posar-lo contra les cordes? Molt difícil. De fet, dissabte, el mateix dia de l'enèsima matança a una escola de Gaza, el Pentàgon va anunciar que alliberava 3.500 milions més de dòlars en material militar per a Israel.  

Ara bé, sí que probablement els EUA poden collar Israel una mica o amenaçar de fer-ho. Fins que no faci aquest pas, creuen gairebé tots els experts, difícilment es rebaixarà la tensió a la zona i Netanyahu acceptarà un alto el foc. I ara, els EUA tindrien a la mà una bona carta per collar-lo.  

"Et defensaré, però t'has de comportar" 

El tercer element que marca la diferència respecte a fa uns mesos és l'amenaça d'una guerra regional immediata.  

L'Iran i Hezbollah han promès un gran atac contra Israel com a resposta als assassinats, a Teheran, del màxim líder de Hamas i, a Beirut, del cap militar de Hezbollah. Des de fa deu dies, el temps s'ha aturat a la regió a l'espera d'aquest atac que no arriba, però podria fer-ho en qualsevol moment.  

El líder suprem iranià al funeral del líder de Hamas, Ismail Haniyeh, assassinat per Israel (Imatges del govern iranià)

L'amenaça d'una pluja de míssils sobre Israel, pitjor de la que a l'abril va rebre de l'Iran, ha fet que l'estat jueu torni a demanar als EUA que l'ajudi a defensar-se.  

Davant les costes israelianes i repartits per la regió, hi ha vaixells, avions i tropes nord-americanes preparades per activar les defenses antiaèries i fer més impenetrable l'avançat escut que protegeix Israel. 

Segons el negociador Gershon:

"Crec que els EUA pressionen Israel de forma privada dient-li: ‘Recorda que tenim vaixells americans a les costes d'Israel i el Líban preparats per defensar-te si Hezbollah i l'Iran l'ataquen.' És un missatge poderós i crec que això situa els EUA en una posició més forta davant Netanyahu."

O dit d'una altra manera, els EUA suggereixen a Netanyahu: "Si vols que et defensi i depens dels meus míssils, el mínim és que et comportis i tinguis en consideració el meu punt de vista. Saps que et defensaré passi el que passi, però no vull que m'arrosseguis a una guerra regional imprevisible (i a tres mesos de les eleccions als EUA)." 
 

Deu mesos de guerra potser ja són prou 

I l'últim element és l'esgotament per deu mesos de guerra. Netanyahu assegura que no pararà fins que hagi eliminat l'amenaça de Hamas i alliberat els ostatges. 310 dies de guerra no han servit ni per a una cosa ni per a l'altra i la societat israeliana, per no parlar de la palestina, està exhausta, desmoralitzada i molt tensionada.  

Manifestacions per l'alliberament dels ostatges i contra Netanyahu a Tel-Aviv (Reuters/Ricardo Moraes)

Al mateix temps, Israel està cada cop més aïllat internacionalment i està esgotant la molta paciència que tenen els seus aliats. La nova crisi amb l'Iran i Hezbollah ofereix una finestra d'oportunitat per evitar mals majors i tot el món, menys Israel i Hamas, exigeixen un alto el foc ja.  

Fa dos mesos, quan Biden va plantejar una nova ronda de negociacions, Tel-Aviv encara podia pensar que podia guanyar la guerra, però van passant les setmanes, Hamas es reconstitueix tan bon punt es retiren les tropes israelianes i ningú pot veure un final proper a la guerra si no s'atura aquesta setmana.  
 

En mans del primer ministre 

Durant els últims mesos, han sortit nombroses informacions que apunten que Netanyahu és el principal obstacle per a l'alto el foc i que cada cop que s'està a punt de tancar, hi afegeix noves condicions que el fan impossible. Unes acusacions que han sortit tant de l'administració Biden, com dels mediadors qatarià i egipci i també, important, del mateix equip de negociadors i alts càrrecs israelians.  

I per la majoria, l'única raó que veuen per allargar tant una guerra és la pura supervivència política de Netanyahu.  

Des de fa dos anys i mig, governa amb una coalició amb partits extremistes, racistes i ultranacionalistes que li han dit que tan bon punt firmi una treva, trenquen el govern i el país es veu abocat a unes eleccions.  

Netanyahu ha obtingut un lleuger repunt en les enquestes l'última setmana, per primer cop des de l'octubre, però un 72% dels israelians encara creuen que hauria de plegar.  

Si demà es fessin eleccions, el seu partit, el Likud, seria encara el més votat, per bé que no sumaria prou escons per la majoria absoluta per formar govern i difícilment cap formació ara a l'oposició el faria de nou primer ministre.  

Sap que si perd el poder, es reactiven les diverses causes judicials per corrupció que té pendents i perdria la immunitat que té com a primer ministre. La por de tornar a afrontar la justícia, creuen els crítics i els familiars dels ostatges, és la raó última que el fa dilatar la guerra.  

La clau de l'alto el foc, per a molts analistes, la té un reticent Benjamin Netanyahu (Reuters/Naama Grynbaum)

Netanyahu representa Israel? 

Des de l'estranger, el primer ministre israelià es veu sovint com un radical i intransigent que porta el seu país i la regió a la perdició, però també és cert que representa una part important dels israelians, que pensen a grans trets com ell.  

És el tercer cop que viatjo a Israel des del 7 d'octubre i em continua xocant la total falta d'empatia cap al patiment dels civils a Gaza de molts ciutadans amb qui parlo. Fa anys que la majoria viu d'esquena a l'ocupació i ara també d'esquena al dia a dia de Gaza i, en menor mesura, de Cisjordània. 

Tota l'opinió pública vol el retorn dels ostatges, però només una petita part es manifesta contra la guerra; la majoria no la condemnen, tampoc l'aplaudeixen, però deixen fer i diuen que confien que l'exèrcit ja sap què fa. Molts encara no s'han recuperat del trauma del 7 d'octubre, que justificaria els excessos a Gaza i fa més difícil qualsevol debat crític sobre la situació actual.  

Per tant, la posició de Netanyahu no és tan minoritària i també és producte d'una dretanització de la societat israeliana i del poder creixent que estan obtenint els grups sionistes més radicals.  

Sempre a pitjor? 

Començàvem l'article dient que, per regla general, el conflicte entre palestins i israelians sempre va a pitjor. Entrem en una setmana clau per al seu futur i encara que molt petita, hi ha una petita escletxa d'oportunitat per a un alto el foc que rebaixi de cop l'altíssima tensió regional.  

Farà falta posar la màxima pressió sobre Hamas i sobre Israel i ara com ara no hi ha garanties que s'hi prestin.

Els analistes creuen que tant Hezbollah com sobretot l'Iran no actuaran contra Israel fins que es clarifiqui l'alto el foc i que aquest podria ser el desllorigador de la tensió actual.  

L'ambaixador iranià a l'ONU ha dit que no s'interposaran en els esforços per arribar a una treva i d'això es dedueix que durant la setmana que ve no hi hauria d'haver cap gran atac. 

Els pessimistes saben que tot es pot descontrolar molt ràpidament al Pròxim Orient i és molt difícil preveure res. Els optimistes en aquesta regió sempre acostumen a perdre. D'aquí una o dues setmanes hauríem de veure qui tenia raó.  

ARXIVAT A:
IranIsraelGuerra a GazaHamas
Anar al contingut