Tres anys del retorn dels talibans: l'abisme al qual es veuen abocats els refugiats

Han passat tres anys des que els talibans van tornar al poder a l'Afganistan i van prendre Kabul. Des d'aleshores, la situació al país ha empitjorat, la població s'ha empobrit i les dones viuen reprimides sota la mínima llibertat.

Això ha comportat que milers de persones, els qui han pogut, han intentat fugir i molts --més de 4.000 persones-- han arribat a Espanya a través del programa d'asil i refugi del govern espanyol. Un programa, però, que té data de finalització per als refugiats: 18 mesos, ampliables a dos anys per als casos més vulnerables. Això comporta que, un cop acabat aquest període, es quedin sense rebre cap mena d'ajuda ni suport. 

Alamzeb Malik té 28 anys i és una d'aquestes persones. A Kabul treballava com a traductor i periodista, però quan els talibans van arribar al poder, va haver de fugir fins a Barcelona, on va entrar al programa d'acollida i suport per a sol·licitants d'asil del govern espanyol.

Quan l'Alamzeb va esgotar el termini, va quedar fora del programa i, per tant, sense ajuda econòmica, suport psicològic ni classes d'idiomes o formació.

"Vaig estar 18 mesos al programa, però aleshores em van avisar que m'havia de buscar un pis. No tenia feina ni contracte i la gent no et dona un pis o una habitació sense un contracte", explica l'Alamzeb, que reconeix que va ser un període "difícil". El desembre del 2021 aterrava a Madrid i un mes més tard, a Barcelona.

Ara treballa a l'hostaleria i comparteix pis amb dos companys més a Barcelona, però reconeix que troba a faltar la seva família, atrapada al Pakistan, i treballar de traductor.

L'Alamzeb també ha rebut el suport d'una entitat, People Help, formada per persones voluntàries. Asseguren que després d'ajudar més de 400 persones durant tres anys veuen com el principal problema amb què es troben és l'accés a l'habitatge i al mercat laboral.

"Si a la gent d'aquí ens costa, imagina't a ells", remarca Sílvia Sala, advocada i una de les fundadores de l'entitat. "Per molt que tinguin un contracte indefinit, no els accepten", afegeix: "Hi ha molta falta de confiança per ser una persona refugiada de l'Afganistan, és molt difícil, i això els crea molta angoixa i molta incertesa".

Per això, diu, veuen "molts casos de falta de salut, tant física com mental". Una situació que es deu al fet que "quan arriben aquí és per ser ciutadans de segona o de tercera", lamenta Sala. Dels casos que han acompanyat, expliquen, "molts" han marxat a altres països, com Alemanya, on la situació és més fàcil per als refugiats, tenen més suport i el període dins del programa d'asil és més llarg. 

Demanen ampliar el període dels 18 mesos d'asil 

Per això, des de les entitats i les ONG que treballen conjuntament amb l'Estat en el sistema d'asil demanen que s'ampliï el temps del programa d'acollida. Una d'aquestes entitats és la Fundació Bayt al-Thaqafa​, que ha acollit una quinzena de persones afganeses. Ara, però, ja no porten cap cas, ja que totes han superat els 18 mesos que poden estar dins del programa d'asil.

"Uns mesos abans ja es comença a preparar la persona i se li donen alternatives per tal que siguin conscients de la realitat que els espera, explica Gisela Bonet, tècnica del programa de Protecció Internacional de Bayt al-Thaqafa. Però és aleshores, lamenta, quan han de fer més suport emocional fins que acaba el programa: "També posteriorment perquè no se sentin soles i sàpiguen que tenen un suport tot i estar fora del programa".

Per això, considera Bonet, "ja sigui per a la gent afganesa com per a altres persones que venen d'altres països, no és suficient", perquè, diu, "l'impacte que genera una sortida forçosa del país d'origen de totes les situacions traumàtiques per les quals passen i fins i tot per problemes que es desenvolupen posteriorment en l'àmbit emocional, psicològic o psiquiàtric, no és suficient perquè necessiten tot aquest acompanyament multidisciplinari per poder tenir estabilitat". 

A la petició s'hi sumen també des de People Help, ja que reconeixen que "molts afganesos no estan contents" i que, per això, "si la situació millorés una mica, tornarien a l'Afganistan corrent". Una opció, però, impossible ara mateix, per l'empobriment de la població, la repressió dels talibans i pel fet que les dones han estat vetades de l'accés a l'educació i a la feina.

Un país oblidat

Qui coneix bé la situació de l'Afganistan és Nadia Ghulam, fundadora de Ponts per la Pau, una entitat sense ànim de lucre que fa acompanyament i suport psicosocial en situacions d'emergència, especialment en el cas de les dones afganeses:

"La situació de la dona és pitjor cada dia perquè l'opressió és total. No tenen accés ni a l'educació ni a la llibertat mínima." 

"Els talibans estan en contra de l'educació", diu Ghulam. Per això busquen "altres accions i plans" per poder arribar a les dones, com els tallers clandestins de costura, on aprenen oficis i es converteixen en espai de trobada, tot i el risc que això comporta: "Estem empoderant les dones perquè els oficis no estan prohibits".

"Per molt alta que sigui la muntanya, sempre hi ha un camí per creuar", diu, esperançada.

"Elles busquen la llibertat, arrisquen la seva vida. Jo sé que pot tenir conseqüències, com anar a la presó o com poder ser apedregades, o com poder tornar al seu poble per ser casades amb qualsevol persona perquè no sigui una dona rebel. Però elles diuen: 'Jo, fins a l'últim moment de la meva vida, pensaré en la meva llibertat'. Llavors la valentia de veritat és a l'Afganistan."

Però, a poc a poc, lamenta Ghulam, així com People Help i la Fundació Bayt al-Thaqafa, l'Afganistan va quedant a l'oblit.

"Quan hi ha un boom nou, una situació tan alarmant a qualsevol lloc del món sempre és notícia i surt als mitjans de comunicació, però passen els anys i ja no es parla tant del país, la situació queda en l'oblit i la gent no recorda totes aquestes dificultats que van passar els afganesos i les dificultats que tenen actualment", critica Gisela Bonet des de Bayt al-Thaqafa.

Una crítica a la qual se sumen des de People Help: "No hi ha una guerra, però és una guerra encoberta en què les dones a partir dels nou anys no poden anar a l'escola". 

"Les desgràcies de les altres persones sembla que s'han convertit en una moda", considera Ghulam que, com a activista, es qüestiona "fins a quin punt ensenyem les nostres ferides i gent caient dels avions perquè la societat reflexioni i obri els ulls i entengui que això segueix passant".