Trenta anys que en diem Unió Europea

Fa trenta anys que en diem Unió Europea. N'havíem dit, en un principi, CECA, i després, CEE. Però el novembre del 1993 es va decidir dir-ne "unió", amb tot el pes que comporta la paraula.

La Comunitat Europea del Carbó i l'Acer, la CECA, va ser un invent perquè els europeus deixéssim de matar-nos. La pensada passava perquè dos recursos imprescindibles per fer la guerra, com a la Segona Mundial, fossin el pilar d'una mena de mercat únic i ningú pogués preparar una guerra sense que un altre ho sabés. Es va signar el 1951, sis anys després d'acabar la guerra.

La Comunitat Econòmica Europea, la CEE, era una evolució d'aquell invent primigeni. El mercat comú ja no era només per al carbó i l'acer, sinó per a totes les mercaderies. I posats a fer, per a les persones, els serveis i els capitals. S'avançava, potser sense saber-ho, cap a una autèntica unió.

El camí era atractiu; més ben dit: atraient. La CECA i la CEE eren cosa de sis: Alemanya, França, Itàlia (protagonistes de la Segona Guerra Mundial) i el Benelux (Bèlgica, Països Baixos --Neetherlands-- i Luxemburg). Al cap de trenta-cinc anys ja eren el doble de països: 12. D'aquí venen les 12 estrelles grogues encerclades en la bandera europea.

Som el 1986. Les dues últimes adhesions han estat Espanya i Portugal, i fa la sensació que aquell projecte europeu anirà seduint més pretendents. És moment de preparar-se per al futur i potser de revisar els paradigmes que han guiat la construcció europea fins ara, fonamentalment un: l'economia. És el pal de paller, però el projecte no aguanta amb una sola pota. La unió econòmica també ha de ser política i jurídica.

Estem en temps de canvis accelerats al continent. Acaba de caure el mur de Berlín i la sacsejada ressona per tot el continent. És moment de preguntar-se què vol ser Europa quan sigui gran.

Què vol ser Europa quan sigui gran?

És en aquest context que els 12 estats membres de la CEE fan el pas per endreçar les bases del que ha de ser aquell projecte i s'arremanguen per escriure el Tractat de la Unió Europea. Aquest és el nom oficial, i és més definitori i pretensiós que dir-ne Tractat de Maastricht, com es coneix popularment pel simple fet que es va signar el febrer del 1992 a la ciutat holandesa de Maastricht.

El més important no era la firma, sinó l'entrada en vigor d'un document que havia de definir la Unió Europea. La data important, doncs, va ser l'1 de novembre del 1993, avui fa trenta anys.

Avui fa trenta anys que en diem Unió Europea, perquè ho diu el Tractat de Maastricht, el que introdueix el concepte de ciutadania europea en la legislació comunitària, cosa que dona més protagonisme i poder de decisió política al Parlament Europeu i crea la Unió Econòmica i Monetària a partir d'una moneda, l'euro.

És un tractat pretensiós i ambiciós, però també incòmode.

Les grans potències europees han d'entendre que el projecte polític d'integració o de cooperació en àmbits com la defensa, la justícia o els afers interiors no és factible sense renunciar a una part de la sobirania.

De les bones intencions als dubtes i les pors

Els 12 estats membres, i especialment Alemanya, França i el Regne Unit, van acceptar la clàusula necessària per consolidar el projecte europeu. No pots unir si vas a la teva, i es tractava de fer una unió europea.

I així es va construir un espai amb una mirada pròpia en política exterior i en seguretat. Es van anar apilant els maons per bastir una potència en l'escenari geopolític global. I per competir en l'escenari geoeconòmic global es va aconseguir crear una moneda única, que va reforçar el mercat únic i va identificar la Unió Europea com un interessant soci comercial. Fins a la crisi econòmica i financera del 2008.

Una sacsejada tornava a ressonar arreu del continent, però ara no eren aires de canvis polítics sinó de col·lapse econòmic.

Fins aquell moment l'atraient i atractiva Unió Europea havia seduït 15 països més. Ja eren 27 estats membres, incorporats en set ampliacions. N'hi hauria una darrera, el 2013, amb l'adhesió de Croàcia. Però alguna cosa havia canviat.

Aquella crisi va posar a prova els fonaments de la UE i els seus cognoms de cooperació i integració. Van aparèixer les pors dels que temien que una Grècia malalta escampés la infecció i es va imposar l'austeritat, i es va parlar de l'Europa de les dues velocitats. I, com un vas comunicant, també van desaparèixer pors, la por de qüestionar els valors fundacionals, els cognoms de cooperació i integració de la Unió Europea.

La crisi de valors

S'havia creuat una línia pràcticament sagrada quan es va posar en qüestió aquells valors, però no hi va haver acte de contrició, sinó al contrari.

El 2015, amb una Europa refent-se molt lentament de l'impacte econòmic, la convulsió al Pròxim Orient i a l'Orient Mitjà, afegida a les endèmiques turbulències a l'Àfrica sub-sahariana, van desencadenar èxodes de població desesperada per sobreviure, enlluernada amb Europa.

L'Europa dels valors va ensenyar la seva pitjor cara aixecant murs i barreres de concertines i adobant un terreny perfecte per fer créixer el populisme, el racisme, l'extremisme i altres ismes que es concentren amb un de sol: l'euroescepticisme.

És la fil·loxera del projecte europeu i s'escampa perillosament i amb força per França, Itàlia o els Països Baixos, tres països que formen part de la primera fornada d'aquest invent de cooperació i que per alguns ja no té sentit.

El màxim exemple de la devaluació de la raó de ser de la Unió Europea arriba la revetlla de Sant Joan del 2016, quan el Regne Unit decideix que quaranta-tres anys després d'entrar-hi, vol abandonar la Unió Europea, convençut que li surt el saldo negatiu de ser-ne estat membre. És un revés sense precedents per al projecte, un esvoranc a la línia de flotació. S'encenen les alarmes, però sort de les crisis.

Sort de les crisis

La Unió Europea nascuda a Maastricht està en hores molt baixes i necessita una oportunitat per reivindicar la seva raó de ser. Li arriba inesperadament i des de lluny. De la Xina.

El coronavirus és l'oportunitat per a la UE de demostrar que és necessària. La vulnerabilitat, la incertesa i la urgència d'actuar és el que torna a unir els europeus. Més enllà de les descoordinacions inicials i sonades, la Unió Europea s'erigeix en l'únic instrument capaç de posar ordre al desconcert i, sobretot, l'únic capaç de garantir que l'antídot no deixi ningú al marge, que la vacuna arribi a tothom.

La covid-19 va ser el moment en què la UE va recuperar l'esperit de cooperació del Tractat de Maastricht, un episodi tant o més inesperat que la guerra a Ucraïna. Vet aquí una altra crisi. Vet aquí un moment per recuperar l'esperit d'integració del Tractat de Maastricht.

Després de la invasió russa reneixen les aspiracions europeistes d'eterns candidats com els Balcans Occidentals, Geòrgia o la mateixa Ucraïna. Aquell projecte que temps enrere havia patit una amputació traumàtica, està recuperant l'atracció.

Atrapats en les contradiccions

Avui fa trenta anys que en diem Unió Europea, i celebrar aniversaris sempre ha de ser encoratjador. Sobretot si és per celebrar aquells valors fundacionals de cooperació, integració, solidaritat, democràcia i progrés col·lectiu.

Però a la UE els eslògans col·lideixen massa vegades amb una altra realitat de la condició humana, que és l'egoisme. El mecanisme de presa de decisions per unanimitat ha temptat i empès alguns estats membres a propiciar bloquejos sonats al conjunt del continent per obtenir rèdit a casa. O ha aixecat murs i s'ha posat d'esquena a les misèries de la migració irregular. O ha fet valdre la força dels estats grans per fer combregar els petits en rodes de molí.

La Unió Europea també és un centre de poder polític i econòmic, però no tant. El poder de presidir la Comissió, el Consell el Parlament xoca amb el poder real dels que governen els estats. I el poder de creure's una potència geopolítica global xoca amb el poder de les autèntiques potències geopolítiques.

Trenta anys després que entrés en vigor el Tractat de Maastricht, la Unió Europea no té més remei que creure en aquells valors fundacionals que han fet, almenys, que els europeus hàgim deixat de matar-nos. Un gran èxit de la UE, que, en canvi, no s'ha alliberat de les pròpies contradiccions.