Tot un dia dalt de l'escenari: les 24 hores de María Hervás a "The second woman" (acte 2)

Són les quatre de la matinada de diumenge.

María Hervás fa deu hores que ha començat la representació de "The second woman" a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc, a Barcelona.

Li queden 14 hores de funció.

Hi ha algú del públic que no s'hagi mogut de la sala durant tota l'estona?

Ja us avanço que sí.

L'hora de la veritat

Arribo al teatre a l'hora pactada, les 04.00. Al vestíbul del Lliure hi ha un cert moviment de persones. Hi ha un bar (mini) obert. Algun espectador encara compra l'entrada completa (25 euros) que li dona dret a entrar i sortir de la sala quan vulgui fins a les 18.00.

La meva entrada, com la dels artistes de veritat, es farà "per la porta tècnica", a la plaça Margarida Xirgu. Em reben dos guardes de seguretat que, avui, de forma excepcional, han trencat la seva rutina nocturna: "Ara et vindrà a buscar un regidor."

Els nervis van en augment. A la sala d'espera hi ha cafè, te, magdalenes, nous, llaminadures i dos homes més que, segons la planificació, sortiran a escena abans que jo.

Tot són paraules amables per part de l'organització: "No passa res, tot anirà bé, us ho passareu bé." L'equip de producció està admirat de la puntualitat i la disciplina de tots els convocats. Fins a aquesta hora, ningú no ha fallat a la cita. Tampoc no ha fallat, per descomptat, María Hervás, que, cada dues hores, es pren un petit descans de 10/15 minuts.

Durant l'espera, veig com tornen de l'escenari els meus predecessors. Veig tothom més jove i més ben preparat que jo. N'hi ha que es canvien de roba per buscar el seu personatge. Segons les ordres rebudes, el codi de vestuari és lliure.

En acabar, tothom surt sorprès i, en general, satisfet. Però ningú no explica res de substancial. Tot el mecanisme està muntat perquè cada participant, cada actor, cada "víctima", surti verge a l'escenari i que, quan l'abandoni, no expliqui res.

Tampoc no ho faré jo aquí. Per no desvelar cap sorpresa. Per no modificar la mirada de l'espectador. Per no condicionar cap dels col·legues que, durant les pròximes hores, tenen una cita amb Virginia, el personatge que interpreta, amb vestit vermell i perruca rossa, María Hervás.

L'únic que puc dir és que "The second woman" és un artefacte intel·ligent que diverteix i trasbalsa a parts iguals. "És addictiu, entreté com un scroll infinit, com els capítols de la teva sèrie preferida", comentaven alguns espectadors.

Trasbalsa el públic i, sobretot, els (no) actors participants.

La masculinitat, qüestionada

Hervás domina l'escena de principi a final. És la reina absoluta de la funció. Qualsevol temptació que tinguis d'imposar la teva personalitat, ella et desmunta de cap a peus. Ningú no en surt indemne.

El gran objectiu de "The second woman", qüestionar el rol dominant masculí, s'aconsegueix sobradament. El públic, que riu i aplaudeix cada escena, s'ho mira amb ànima de voyeur.

L'actriu madrilenya s'ha preparat el paper a consciència preveient totes les situacions possibles: els homes maldestres, els seductors, els mentiders, els violents, els ridículs...

Amb un simple gest d'ella, una mirada, un petó, una abraçada, quedes ben retratat. El públic també treu les seves conclusions.

Surto del teatre amb llum de dia. A la sala es mantenen ben despertes un centenar de persones. Un cop he acabat la meva escena -ho reconec: m'ha deixat descol·locat-, he pogut veure, ara sí, altres homes, altres escenes, altres "virginias" (ella modifica el seu comportament, segons qui té al davant).

Justament això és el que fa gran "The second woman". Són escenes clavades l'una a l'altra (mateixa actriu, mateix decorat, mateix text, mateixa música...) però també escenes radicalment diferents.

Diferents com els homes que hi participen i com les reaccions que tenen (tenim) davant d'una dona com Virginia que, ella sí, té tot el poder.

L'acte tercer i últim d'aquesta història es produirà a les sis de la tarda. En aquell moment, a teatre ple, n'estic segur, l'ovació merescuda que rebrà María Hervás i les impulsores del muntatge, les directores Nat Randall i Anna Breckon, farà remoure els fonaments del Lliure.

De la mateixa manera com  "The second woman" remou els fonaments de la masculinitat en ple segle XXI.