"Tindrem 50 anys i seguirem compartint pis": viure sol a Catalunya, missió impossible?

L'encariment del preu de l'habitatge afecta cada cop més població a casa nostra. El segment social que en surt més malparat són els joves menors de 35 anys, que massa sovint es veuen obligats a compartir pis per poder sobreviure.

Un estudi del Banc d'Espanya publicat aquesta setmana apunta que la renda d'aquest grup ha caigut des de la pandèmia, i menys d'un terç de la població jove és propietària d'un immoble.

L'Observatori d'Emancipació del Consell de la Joventut d'Espanya --l'òrgan encarregat d'estudiar aquest fenomen-- també deixa xifres alarmants: si els joves catalans es volen emancipar sols hi han de dedicar més del 100% del sou. A més a més, per poder pagar l'entrada d'un pis necessitarien el sou sencer de quatre anys i mig, i després, per sufragar la hipoteca haurien de destinar-hi tres quartes parts de la retribució mensual.
 

Obligats a compartir

Aquesta realitat obliga molts joves a compartir pis, en situacions diferents. L'Íngrid i la Gina tenen 31 i 34 anys i en fa tres que viuen juntes, amb una altra companya, a Badalona.

Malgrat que són amigues i que, sobretot després de la pandèmia, veien bé la vida en comú, admeten que viuen juntes per una qüestió econòmica. "Cada cop valorem el fet d'anar a viure soles, però avui en dia és supercomplicat", explica la Gina.

De fet, expliquen que el seu pis té una grandària més aviat per a dues persones, però que van haver d'adaptar una petita habitació com a dormitori per a una tercera persona, per poder ajustar el pressupost: "Amb només nosaltres dues, se'ns feia bastant car".

La situació de l'Albert no és gaire diferent. Amb 28 anys, viu a Sant Cugat, i malgrat tenir una feina fixa no pot pagar-se un pis tot sol.

"Si no és compartint amb algú, o si no hem tingut una vida econòmica fàcil per condicions familiars, no ens podem permetre viure sols"

La Patrícia, funcionària, va decidir tornar a viure a casa amb la mare, després de fer una estada d'estudis a l'estranger. Explica que els preus que han mirat ella i les seves amigues en portals immobiliaris són totalment prohibitius: "És que és més que el meu sou".

Compartir pis tampoc garanteix capacitat d'estalvi

La mare no s'hi oposa i l'anima a estalviar durant aquest temps per poder pagar-se una entrada d'un pis. Tot i així, tampoc és una tasca fàcil. De fet, tots quatre coincideixen que el fet de compartir pis no sempre és sinònim de poder estalviar.

De fet, la Patrícia creu que emancipar-se significaria haver de renunciar a molts hàbits que li restarien qualitat de vida.

"Si vull pagar-me un lloguer amb una altra amiga, això comportaria privar-me de certes activitats. Com ara poder anar a jugar a tenis, o sortir de festa, o poder anar a dinar fora de tant en tant."

L'Albert, que sí que ha pogut marxar de casa, explica que el poc que arriba a estalviar s'ho acaba gastant per fer "un petit viatge a l'any" o dedicar-ho "als imprevistos que suposa tenir una casa". I és que l'Íngrid i la Gina asseguren que moltes de les despeses sobrevingudes de mantenir un pis les poden assumir perquè comparteixen immoble.

"Si hi ha un mes que s'espatlla la rentadora, doncs ho podem assumir perquè som tres. Però clar, només que se'ns espatlli la rentadora, ens arribi una factura de llum una mica més alta del normal o sorgeixi algun altre imprevist, la cosa se'ns complica."

"L'estrany serà poder viure sol"

Els motius que han portat a aquesta situació són clars: precarietat laboral i d'ingressos més l'elevat cost de la vida. Però les conseqüències no són només econòmiques.

Guillem Domingo, sociòleg de l'Observatori Desca, de Drets Socials, afirma que no disposar d'habitatge equival a "no poder construir un projecte de vida" i enumera alguns dels efectes de l'emancipació tardana.

"Veiem risc de pobresa en els joves, però també frustració. L'endarreriment de la construcció d'un projecte vital propi, ja sigui d'estudis, professional, o poder formar una família. I la sensació constant d'inestabilitat que provoca problemes de salut mental."

De fet, la Patrícia admet frustració i reconeix que sovint es compara amb el seu entorn: "A vegades em pregunto: 'Què he fet malament amb la meva vida? Per què he de viure amb els pares, als 28 anys?'". La Gina considera que d'aquí uns anys compartir pis acabarà sent la norma.

"Al final, es normalitzarà molt el fet de tenir 50 anys i seguir vivint amb algú altre. El que serà estrany serà poder viure soles."

Domingo considera essencial i prioritari revertir aquesta situació perquè, si no, assegura, "els joves no veuen futur". I apunta dues solucions. D'una banda, la regulació dels preus dels lloguers: "S'ha d'aturar la bombolla especulativa". I, d'altra banda, assegura que cal augmentar "de forma urgent" el parc d'habitatge públic de lloguer.