Sudan, la guerra en marxa que el món no es pot permetre

Després de tres setmanes de guerra oberta, els dos generals enfrontats al Sudan han cedit a les pressions internacionals i han acceptat enviar emissaris a Riad per mirar d'aturar el conflicte en unes converses impulsades per l'Aràbia Saudita i els Estats Units.

És un primer pas, però ningú es fa gaires il·lusions, ja que els dos bàndols han avançat que només parlaran de treves puntuals per permetre evacuacions i accions humanitàries per alleugerir la situació dels civils, però en cap cas es plantegen negociar un possible final de les hostilitats.

Tant Abdel Fattah al-Burhan, cap de les forces armades sudaneses, com Mohamed Hamdan Dagalo, líder de la poderosa milícia paramilitar Forces de Suport Ràpid (RSF, per les sigles en anglès) creuen que poden guanyar el pols i aixafar l'enemic i, per tant, encara no se senten obligats a cedir en res en una negociació.

Desastre humanitari

El Sudan és un país gran com Espanya, França, Alemanya i Itàlia juntes. Té una població de prop de 50 milions d'habitants, dels quals set viuen a Khartum.

Des que el 15 d'abril van començar els combats als carrers, a la capital hi ha talls continus d'aigua i d'electricitat, i la majoria de botigues, mercats oficines i ministeris estan tancats.

Falta aigua potable, menjar i medicines, i els hospitals estan en situació molt precària. L'Estat i l'administració com a tals pràcticament han desaparegut i ningú fa funcionar el país. Tots els estrangers que han pogut han marxat i, per culpa de la violència, l'ONU i les ONG han aturat la majoria de les seves tasques. Els sudanesos han quedat abandonats a la seva sort.

Oficialment, han mort més de 550 persones i unes 5.000 han resultat ferides. L'èxode de població ja està en marxa. Segons l'ONU, 330.000 persones estan desplaçades i més de 100.000 han fugit a l'estranger, la meitat a Egipte, que obre la frontera amb comptagotes.

Unes xifres que es poden quedar curtes ben aviat.
 

Una espiral difícil d'aturar

Ningú creu que els combats s'aturin en breu i el problema és que com més s'allarguin, més risc hi ha que el conflicte s'enquisti i es transformi en una guerra civil intractable.

Tres setmanes de guerra no han decantat la balança a favor d'un dels bàndols, cap d'ells té posicions sòlides ni és possible fer un mapa de les àrees de control de cadascú, ni dins la capital ni arreu del país. Per ara, els dos exèrcits tenen aparentment prou armes, tropes, suport i poder per continuar la lluita.

El britànic Alex de Vaar, segurament l'expert estranger més respectat sobre el Sudan, recorda que les guerres en aquell país tenen un patró familiar i l'actual va camí de seguir-lo:

"Les guerres al Sudan comencen amb forts xocs i tots els actors pensen que poden guanyar. Això fa molt difícil un alto el foc i, a mesura que els combats s'allarguen, els recursos d'organització s'esgoten, cada bàndol recluta milícies locals i també suports estrangers.

La batalla serà menys intensa però més estesa, i els comandaments i el control es poden fragmentar. I del conflicte pel poder polític es pot passar fàcilment a una guerra interètnica on s'ataqui els civils per la seva identitat. En aquesta inèrcia, la fam esdevé una arma i milions de persones es veuen obligats a fugir."

El Sudan té un llarguíssim historial de conflictes ètnics i les juntes arabistes de Khartum han reprimit durant dècades les minories de la perifèria. Ja fossin els cristians/animistes de Sudan del Sud, el poble beja a l'est, els nubis al centre o els fur a Darfur, on les milícies janjaweed, impulsades precisament per Mohamed Hamdan Dagalo, estan acusades de genocidi.

Encara que l'exèrcit aconseguís fer fora de Khartum les Forces de Suport Ràpid, aquestes ho tindrien relativament fàcil per replegar-se en altres zones menys poblades; des d'allà podrien continuar la seva guerra amb el risc d'exacerbar les tensions latents en molts d'aquells indrets. Si el patró històric d'Alex de Waal s'acaba complint, hi ha conflicte per temps
 

Una nova Líbia?

Per tot plegat, ja hi ha qui tem que el Sudan es converteixi en una altra Líbia, un estat fallit desmembrat per faccions enfrontades, un pol d'inestabilitat regional, refugi de jihadistes i de crisis migratòries.

Amb l'afegit que els sudanesos són vuit vegades més població que els libis i tenen frontera amb sis països, en una cruïlla estratègica entre l'Orient Mitjà i l'Àfrica, entre el món àrab i el subsaharià, on ja hi ha, per cert, una llista d'estats profundament inestables com Somàlia, Mali, la República Centreafricana o la República Democràtica del Congo.

Els enfrontaments a Khartum són, principalment, resultat del pols entre dos líders militars amb grans exèrcits que controlen l'economia del país. Des que van ajudar la valenta societat civil a derrocar el dictador Omar al-Bashir el 2019, havien mantingut una entesa tensa que els permetia mantenir el poder i els privilegis tot donant allargues al procés democràtic, que van avortar amb un cop d'estat conjunt el 2021.

Però sabien que tard o d'hora haurien d'entregar el poder als civils i que també havien d'integrar les seves forces armades sota un comandament únic i, abans de fer tot això (abans de perdre privilegis per a ells i els seus), s'han acabat llançant l'un sobre l'altre.

Com diu l'analista Ahmed Soliman, del think-thank londinenc Chatham House:

"La confrontació actual demostra clarament, per si hi encara hi havia algun dubte, que els dos líders militars i les institucions que lideren són el principal impediment a l'establiment d'un govern civil al Sudan."

La clau, la pressió internacional

Per tot plegat, es fa més urgent que mai aturar els combats, i només amb molta pressió des de l'exterior es pot mirar d'aconseguir. Com passa a Líbia, hi ha també interessos i ingerències estrangeres contraposades. Egipte s'alinea amb la junta militar d'Al-Burhan, mentre els Emirats Àrabs i els russos de Wagner ho fan amb les milícies de Dagalo. Per sort, la resta de potències encara no es decanten clarament per cap bàndol.

Ja és un bon senyal que l'Aràbia Saudita i els Estats Units liderin les primeres converses humanitàries de Riad, que es moguin la Unió Africana o la Lliga Àrab. Seria d'esperar que ho fes també la Xina i es pronunciés el Consell de Seguretat de l'ONU, l'encarregat, sobre el paper, de mantenir la pau i l'ordre internacionals.

Aconseguir que els dos generals es posessin d'acord per unificar les seves forces i repartir-se d'alguna forma el poder tampoc hauria de ser impossible, si es compara amb la resolució de conflictes ètnics o d'altres amb molts anys d'història. Per a més endavant quedaria la transició a la democràcia del Sudan; el més urgent ara és que, com a mínim, callin les armes.

Però els analistes lamenten que la comunitat internacional, un cop més, és lenta a l'hora d'intervenir, que s'ha preocupat més d'evacuar els seus nacionals que d'aturar el conflicte, i que sense una coordinació i pressió sostinguda sobre els dos principals protagonistes (amb amenaces de sancions o aïllament), aquests no pararan. I com més s'allarguin els combats, més difícil serà aturar-los. En joc, no només hi ha el futur de 47 milions de sudanesos, sinó també el de la precària estabilitat regional.