Sonia Vaccaro: "Tot maltractador està disposat a utilitzar els fills per fer mal a la mare"

Més d'una cinquantena de menors han estat assassinats des del 2013 pel seu pare, o la parella o exparella de la mare, amb l'objectiu de fer mal a la dona. A Catalunya el primer cas reconegut com a tal, és el del Leo, un nen de dos anys que va morir assassinat pel seu pare a Barcelona l'estiu del 2021.

Sonia Vaccaro és la psicòloga i pèrit forense que va encunyar el terme "violència vicària" per anomenar aquesta forma de violència masclista, que s'inclou en el Pacte d'Estat Contra la Violència de Gènere del 2017.

Vaccaro respon totes les preguntes sobre aquest fenomen arran del documental "Allà on fa més mal" del "Sense ficció":

Laia Mestre Sopeña: Què és la violència vicària?

Sonia Vaccaro: En els últims anys, a mesura que s'ha anat protegint la dona amb lleis i s'han implementat mesures de protecció, els maltractadors --quan ja no tenen accés a la dona-- busquen altres estratègies per continuar exercint la violència, però de manera vicària, utilitzant les criatures com a objecte, arribant a assassinar-les, en els casos més extrems.

Per tant, la violència vicària és la violència que, amb l'objectiu de fer mal a la dona, un home violent exerceix --especialment i de manera preferent-- sobre les filles i els fills. I per què ho fa a través dels fills i filles? Doncs perquè hi té accés jurídic i judicial completament contemplat, admès i justificat. L'objectiu final, doncs, és continuar fent mal a la dona de la manera més cruel, "atacant allà on fa més mal".

Qualsevol maltractador està disposat a utilitzar els fills i les filles per fer mal a la mare. Però el més greu és que els pot utilitzar. Això és el més greu. Perquè, si la llei i la justícia ho impedissin, aquests individus haurien de canviar la manera de continuar exercint la violència contra la dona i deixarien d'utilitzar els fills i filles com a objecte, perquè no hi tindrien accés.

L.M.S.: Qui són els agressors?

S.V.: Segons l'estudi "Violencia vicaria: un golpe irreversible contra las madres" (2021), on es van analitzar tots els assassinats de nens i nenes per violència vicària des del 2000 a Espanya, en el 82% dels casos, l'autor del crim era el pare biològic i, en els altres, es tractava de la nova parella o l'exparella de la mare.

Aquests individus pertanyien a totes les classes socials, tenien tots els nivells d'estudis i totes les posicions laborals. Trobem que no hi havia cap antecedent de trastorn mental. Eren individus sans i integrats en la societat. Per tant, no existeix un perfil. L'únic perfil és que es tracta d'homes masclistes i violents que creuen que la dona i els fills són de la seva propietat.

A més, l'assassinat o desaparició dels seus fills i filles va ser fredament planificat amb antelació. No obeïa a cap atac de fúria, a cap atac de ràbia incontrolada, ni falta de control d'impulsos. Res d'això. Aquests individus van comprar l'arma dies abans i van calcular fredament cada detall.

Hem de saber que estem davant d'individus que tenen una doble cara. Que socialment són una cosa i en la intimitat una altra. Llavors, en la intimitat ja hi ha indicadors que mostren què fan aquests individus i com utilitzen els fills per continuar fent mal a la mare.

"El batec de les papallones" és un projecte social i educatiu nascut arran de l'assassinat de les germanes Nerea i Martina a mans del seu propi pare ("Allà on fa més mal", 3Cat)

L.M.S.: Per què ho fan?

S.V.: El motiu és el poder i el control. Un home violent no accepta perdre el control sobre aquesta dona i la seva prole. Estem parlant de l'arquetip del "pater familias", que, si bé té 2.500 anys, perviu a dia d'avui. Llavors no accepta no ser ell qui decideix i qui continua controlant i dominant a tothom, perquè són de la seva propietat.
 

L.M.S.: Hi ha senyals d'alerta?

S.V.: La violència vicària la podem detectar, per exemple, en l'amenaça: "Et prendré els nens", "ja veuràs el que et passa", "et faré mal on més et dol", "ja veuràs el que els passa als nens", "no els tornaràs a veure més", són frases que els maltractadors repeteixen quotidianament en el procés de divorci.

Però no hem aconseguit que els jutges i les jutgesses donin la importància que realment té a aquesta alarma i, a dia d'avui, tot i els canvis legislatius, es continuen donant visites a pares maltractadors.

De fet, en els casos analitzats a l'estudi "Violencia vicaria: un golpe irreversible contra las madres", en els casos en què es va donar alerta prèvia a les autoritats i, tot i això, van acabar amb l'assassinat dels menors, en el 70% no s'havia establert cap mesura de protecció. I en un 20% dels casos només s'havien establert mesures de protecció per a la mare, però no per a les criatures.

Ser mare amb un home violent és un índex de vulnerabilitat extrem, perquè ja sabem que estem davant d'un home que utilitzarà els fills per anar en contra de la mare. I és clar que un maltractador no serà mai un bon pare. Per tant, els seus drets de visita no haurien de ser posats mai per sobre de la vida d'aquestes criatures.

L.M.S.: Quina resposta ha de donar la societat?

S.V.: Avui en dia, a Espanya hi ha hagut 49 casos de violència vicària des que es van començar a comptabilitzar, el 2013. L'últim, el 23 de gener d'aquest any, quan una nena de 8 anys va ser assassinada per la parella de la seva mare a Valladolid.

No serveix de res que fem ni un, ni dos ni deu minuts de silenci després de l'assassinat d'una criatura, perquè abans hi va haver alertes, abans hi havia denúncies o indicadors que mostraven que podia passar i no es van escoltar.

Per tant, ens hem de plantejar quantes criatures més fa falta que s'assassinin perquè siguem realment conscients que la violència vicària existeix i que s'han d'endurir els protocols i escoltar, de veritat, les mares.

L.M.S.: La recuperació és possible?

S.V.: Jo admiro aquestes mares. Sempre em pregunto com s'ho fan per continuar. Elles em donen la resposta amb la força que transmeten. Jo crec que és l'altruisme el que els permet continuar i dir: "A mi m'ha passat això, però jo intentaré fer les coses perquè no li passi mai més a ningú." El suport entre elles em commou. És una cosa que ajuda molt perquè és cert que un dolor com aquest només el pot saber algú que l'ha passat.

Per tant, jo crec que l'associacionisme és el que les salva, el fet de saber que es tenen les unes a les altres, saber que hi ha alguna cosa per fer perquè no hi hagi més mares en aquest grup. I per això moltes d'elles també treballen per a la prevenció, com és el cas de la Itziar Prats, amb el projecte "El batec de les papallones".
 

Recupera "Allà on fa més mal", el reportatge del "Sense ficció" sobre violència vicària: