Set cites per a set dies: l'agenda cultural dels "Marcians"

L'agenda d'aquesta setmana és una proposta de "Marcians", el programa cultural que va néixer la tardor del 2017, llavors amb el suggeridor títol de "Quan arribin els marcians".

Des d'aquesta temporada, el canvi de nom ha vingut acompanyat d'un canvi de format, i és que ara Marcians ens ofereix cada setmana un reportatge de llarga durada al voltant de propostes artístiques, amb diferents enfocaments, però encara amb la voluntat de mostrar com la cultura és allò que ens fa genuïnament humans.

Podeu veure'l cada diumenge a TV3 pels volts de la mitjanit i els dijous, a les 22.15, al canal 33. I, sempre, a la plataforma 3Cat.

Aquestes són les set cites marcianes per a aquesta setmana:

Divendres, 31: "La vida íntima", de Niccolò Ammaniti (Angle Editorial)

Begoña Garcia Pla, redactora

Heu llegit l'escriptor italià Niccolò Ammaniti? Si és que sí, ja sabeu l'addicció que provoca la seva prosa i, si és que no, ho heu d'experimentar sense deixar passar més temps.

A "La vida íntima" ens presenta Maria Cristina Palma, la dona del primer ministre italià, considerada la més bella del món i envoltada d'un núvol de frivolitat. Un dia es retroba un amor de joventut i, a partir d'un intercanvi de missatges, reviu un sentiment que tenia oblidat; però el que en realitat creix dins d'ella és la inseguretat i l'angoixa d'experimentar alguna cosa real dins de la seva vida de plàstic.

La Maria Cristina és una dona important, i totes les decisions que pren estan pensades per encaixar en el que s'espera d'ella. Però què passaria si això es trenqués? Què passaria si de cop es convertís en una dona de veritat que diu el que pensa i que fa el que creu que ha de fer?

Ammaniti, que és un mag amb les paraules, aconsegueix fer un retrat àcid i divertidíssim alhora de la societat actual, obsessionada amb la imatge i amb l'opinió que la gent té de nosaltres.

Dissabte 1: Fic-Cat, Roda de Berà

Paloma Taborda, estudiant en pràctiques

Si sou aficionats al cine, us recomanem que passeu pel Festival Internacional de Cinema en Català, el FIC-CAT, a Roda de Berà, que comença dissabte. El certamen reuneix obres de diversos cineastes, principiants i consagrats, que es poden gaudir cada tarda i nit de la setmana.

A més de les sessions cinematogràfiques, el festival ofereix activitats dedicades al públic jove i actuacions variades, com presentacions musicals, de clown i un recital literari. I és que l'eix temàtic d'aquest any és la relació entre el cinema i la literatura.

Totes les entrades són gratuïtes, però amb aforament limitat, així és que assegureu-vos dels horaris i arribeu-hi amb antelació!

Diumenge, 2: "L'últim estiu", dirigida per Catherine Breillat

Lluís Salgado, redactor

Fa gairebé cinquanta anys que Catherine Breillat es dedica a confrontar tabús a la gran pantalla. I ho continua fent amb la mateixa força i convicció que quan va escandalitzar amb el seu debut, "Une vraie jeune fille", el 1976.

A casa nostra, només havíem pogut veure als cinemes "Romance X" (1999), una pel·lícula desmitificadora a la qual es va voler donar una aura de provocació gratuïta, perquè la protagonitzava l'estrella del porno Rocco Siffredi.

Però els desafiaments de Breillat són, en qualsevol cas, intel·lectuals, com ho demostra el seu esperat retorn a la cartellera, amb la magnífica "L'últim estiu" ("L'été dernier").

Com de costum, hi explora les arestes de la sexualitat femenina i no s'ho ha posat gens fàcil: ens explica la relació passional que s'estableix entre una advocada de cinquanta anys, ben establerta socialment, i el seu fillastre adolescent.

I el que, d'entrada, ens podria reafirmar en un rebuig moral ferm, a poc a poc ens porta a posicions més complexes i ambigües. Catherine Breillat mira amb curiositat i lluminositat allà on sembla que només hi hagi d'haver foscor.

I fa que ens puguem replantejar certeses sobre uns terrenys tan incopsables com són la intimitat i el desig. Una pel·lícula sorprenent que deixa pòsit i que s'ha estrenat, també, amb versió en català.

Dilluns, 3: "Que pagui Pujol!", de Joni D. (Manifest) i "Harto de todo", de Jordi Llansamà (BCore i Males Herbes)

Roger Roca, redactor

Als anys 80, Barcelona també va ser punk. D'aquesta altra Barcelona de fanzins, música frenètica, marginalitat, drogues, perill i violència, però també d'autogestió i consciència política, gairebé no n'ha parlat mai ningú. Menystinguda per la història, la Barcelona punk només la coneixen els qui hi eren.

Joni D. hi era. I Jordi Llansamà, també. I cadascú, a la seva manera, han volgut explicar-la. Els seus llibres, que es van publicar per primera vegada fa més de deu anys, es reediten ara gairebé simultàniament.

"Que pagui Pujol!", de Joni D., és una crònica en primera persona escrita amb molta passió que posa l'accent en la dimensió política i social d'una cultura juvenil que era molt més que música.

El seu recorregut arrenca amb les ràdios lliures i els fanzins i arriba fins al naixement dels moviments socials organitzats, passant per les primeres ocupacions, les manifestacions en contra de l'OTAN o el moviment insubmís, tot al ritme frenètic dels grups que eren protagonistes i banda sonora punk de la ciutat: Último Resorte, Frenopaticss, Decibelios, Subterranean Kids, L'Odi Social (la frase "Que pagui Pujol!" és d'una cançó seva) o Skatalà.

A aquests grups i a molts d'altres dona veu Jordi Llansamà a "Harto de todo", una extensíssima història oral del punk de la ciutat feta a partir de converses de Llansamà amb dotzenes de músics i il·lustrat amb centenars de fotos. Però a "Harto de todo" no només hi ha músics: una escena com aquesta s'explica també gràcies a fanzins, ràdios lliures i locals. Per això, Llansamà també entrevista Joni D., que en aquells anys va aixecar fanzins, grups i programes de ràdio.

La història oficial va ignorar la Barcelona punk, però "Que pagui Pujol!" i "Harto de todo" es resisteixen a l'oblit.

Dimarts, 4: Exposició "Contes possibles", de Jeff Wall - La Virreina-Centre de la Imatge, Barcelona

Toni Tortajada, redactor

Com si el món s'hagués aturat de cop, els personatges d'aquestes fotografies s'han quedat congelats enmig d'una història. No saps per què. És un enigma. I no pots deixar de mirar-los. Per això és una festa l'exposició de gairebé 200 fotografies de Jeff Wall.

L'artista canadenc és un dels fotògrafs contemporanis més singulars, un dels grans. I aquests "Contes possibles" és una de les exposicions fotogràfiques de l'any.

Dimecres, 5: Patrick Radden Keefe, al CCCB, Barcelona

Esther Rodríguez, directora

Patrick Radden Keefe és un dels periodistes d'investigació més reputats del món occidental. Potser coneixeu les seves obres "No diguis res", sobre el conflicte de l'IRA a Irlanda del Nord, o "L'imperi del dolor", sobre el paper de la multimilionària família Sackler en l'epidèmia dels opioides als Estats Units.

Radden Keefe s'estarà un parell de mesos entre nosaltres, i és que és l'encarregat d'inaugurar un nou programa de residències internacionals del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el CCCB, ara que el centre fa 30 anys.

Vivim temps tan oliosos, amb tantes mitges veritats i tantes mentides, que serà especialment interessant sentir com Radden Keefe defensa la necessitat d'un periodisme robust per tenir una democràcia igualment sòlida. La xerrada inaugural serà el 5 de juny i el títol és prou eloqüent: "Veritats fràgils".

Dijous, 6: "S 62°58', W 60°39'", Peeping Tom, TNC, Barcelona

Jofre Font, redactor

Els artistes que ens fan somiar amb els ulls ben oberts ens fascinen. Els Peeping Tom són dins d'aquesta categoria. És una companyia belga fundada per la coreògrafa argentina Gabriela Carrizo i el francès Franck Chartier que ha seduït públics de mig món amb unes peces de perfecció extrema, des de la il·luminació a l'escenografia, i fins a cada gest --per minúscul que sigui-- dels seus intèrprets.

Així aconsegueixen l'efecte que sembla que estiguis veient una pel·lícula fantàstica en carn i ossos davant teu. Tornen, de nou, al TNC on han esgotat entrades en les seves anteriors visites, amb l'espectacle "S 62°58', W 60°39'".

Treu el seu títol de les coordenades geogràfiques on situen l'illa Decepció, el lloc on un vaixell ha quedat encallat entre el gel àrtic. Així veurem la tripulació, mirant de sobreviure enmig de la natura més desolada. Tenim moltes ganes de tornar a somiar desperts.