Ser gitano a Catalunya: "Portem 600 anys aquí i encara lluitem contra la discriminació"
Camina, ajudat per un bastó, pels carrers de Gràcia, on va néixer fa 83 anys. De tant en tant s'ha d'aturar, però no perquè l'hi demanin les seves cames octogenàries, sinó perquè hi ha qui el reconeix i el vol saludar i intercanviar-hi unes paraules. És tota una institució al barri.
Es tracta d'en Ricard Valentí Carbonell, un membre de la comunitat gitana que forma part d'un llinatge de diverses generacions profundament arrelades a Barcelona.
S'asseu a la cadira. Agafa una mica d'aire, i comença a parlar sense necessitat de preguntar-li res.
Primer de tot, recorda com era la vida d'un gitano quan era petit: "Quan passava alguna cosa: 'Deu haver estat un gitano. Ho ha agafat un gitano'. Aquestes eren les paraules que sentia cada dia. T'havies de fer el tonto i anar-te'n".
"Hi havia llocs on posaven un cartell a la porta que hi deia 'Prohibida l'entrada a gossos i a gitanos'. Em sembla que amb això ja ho dic tot."
A la plaça Vila de Gràcia, en Ricard Valentí Carbonell es troba amb en Ricard Valentí Gutiérrez, el seu net. L'espera sota una carpa, amb una taula plena de samarretes, adhesius, banderes i tota mena de productes que reprodueixen els símbols de la cultura gitana.
Tot plegat, per commemorar el Dia Internacional del Poble Gitano, que és el 8 d'abril: "És un dia de celebració, un dia de visibilització i un dia de reivindicació".
"Portem 600 anys aquí a Catalunya, 200 anys al barri de Gràcia, i encara estem lluitant avui en dia contra la discriminació cap al poble gitano."
"És una lluita constant, diària, per trencar estereotips i prejudicis", explica en Ricard Valentí.
Les persones que s'han apropat a la carpa per interessar-se pels actes commemoratius del 8 d'abril, per uns moments s'aturen per saludar un conegut acabat d'arribar. També és una institució de la cultura gitana i també és del barri de Gràcia. En Sicus Carbonell, un dels integrants de l'emblemàtic grup de rumba catalana Sabor de Gràcia.
En pocs minuts treu la guitarra que portava a l'esquena i es posa a cantar una cançó que diu: "Soc, soc, soc gitano català i tinc una cultura universal i també diccionari i bandera, quatre barres per senyera i una rumba per enamorar".
Ens explica que amb aquests versos resumeix com se sent davant del món i defensa que la música és una de les principals formes de fer visible la cultura gitana. Més enllà del flamenc o de la rumba catalana, d'icones gitanes com Camarón de la Isla o Peret, la música és una de les essències més fortes que formen les seves arrels:
"La portem a dins. Ho vivim. Per a nosaltres és una manera de viure la música. Ens ve de sèrie: un ADN, un cromosoma, que ens fa fer que amb la música tinguem un do especial."
Qui també ens parla de música és en Ricard Valentí Gutiérrez, que gaudeix de la cançó que interpreta en Sicus Carbonell. És una forma de reivindicar els valors i difondre què vol dir ser gitano: "Ser gitano vol dir una sèrie de valors que t'ensenyen a casa des de petit. És la teva cultura. Amb la música és una forma de conèixer tot això, de conèixer la teva història".
"Poble que canta, mai no mor; per això nosaltres sempre estem cantant."
Això sí, en Ricard Valentí Gutiérrez remarca que no n'hi ha prou amb la música i que encara hi ha molta feina a fer per lluitar contra els prejudicis i les discriminacions contra el poble gitano: "No es tracta d'agafar una guitarra i tocar a la plaça rumba catalana a les 12 del migdia amb un porró de cervesa. Això ja ha passat a la història. Avui en dia hem de reivindicar-nos i també estudiar i aprendre molt".
El seu avi, en Ricard Valentí Carbonell, es mostra orgullós de veure com els seus dos nets, en Ricardet, com el coneix tot el barri, i també en Sicus, s'esforcen per mantenir viva la lluita per defensar la cultura gitana. Està tranquil en veure que el seu llegat està assegurat.
"Passar dels 80 anys i poder dir que la gent, quan et veuen, t'abracen i et saluden, això és un orgull per a nosaltres", explica en Ricard Valentí Carbonell. "Avui en dia la gent ens respecta molt i nosaltres intentem correspondre igual. No hi ha comparació amb com era la vida d'un gitano d'abans".
S'ha avançat en molts aspectes, però en Sicus Carbonell es mostra preocupat davant del creixement de l'extrema dreta arreu d'Europa dels últims anys i recorda que no fa tant d'aquelles èpoques en què ser gitano volia dir ser objecte de la repressió de règims autoritaris:
"En lloc d'anar endavant, hi ha coses que ens fan tornar enrere. No volem que hi torni a haver aquell rebuig de primera mà que va haver-hi fa temps."
En fer aquesta reflexió, els seus ulls s'envermelleixen d'emoció i deixa anar la reflexió més profunda: "Si em morís i tornés a néixer, voldria tornar a ser gitano; per a mi és un orgull".