"Selfies" a l'edifici cremat de València: per què atrau el turisme fosc

D'escenari de tragèdia a atracció. El barri de Campanar de València rep aquests dies locals i turistes curiosos després de l'incendi de l'edifici que ha acabat amb deu morts. Grups de persones s'hi acosten i es fan selfies amb el bloc de pisos de fons. Alguns d'ells, fins i tot, hi arriben des de fora de València, tal com recull el diari Levante.  

🤳Turismo de catástrofe alrededor del incendio de València: "Parece que vengan a ver una falla" https://t.co/kRE33J2YCM
📝 @GonzaloGSz

— Levante-EMV (@levante_emv) February 25, 2024

Gent que es fa fotografies davant de l'edifici ennegrit per les flames per compartir-les a les xarxes socials i turistes amb ganes de veure-ho en primera persona, més enllà del que mostren diaris i les televisions.  

Els veïns i comerciants de la zona de l'edifici del carrer Mestre Rodrigo demanen respecte per les víctimes. "No em fa cap gràcia que vinguin a veure això com si fos una falla", expressava un treballador de la zona al Levante. 

El concepte de "turisme fosc" no és nou 

Cada vegada hi ha més persones atretes per visitar llocs associats amb el patiment, les tragèdies o la mort. Això té un nom des de fa dècades. Se'n diu "turisme fosc" (dark tourism) o "tanatoturisme", que té un abast molt ampli: des del turisme de catàstrofes al turisme de cementiris o el turisme nuclear, per exemple. 

És un concepte que van encunyar el 1996 els investigadors escocesos J. John Lennon i Malcolm Foley per definir un fenomen que gira al voltant de la mort i el dolor. Visitar espais on ha passat una catàstrofe o una gran tragèdia, fet que demostra la capacitat de fascinació que tenen els episodis foscos per a la psique humana. 

Un dels últims casos el trobem a La Palma, amb l'erupció del volcà Cumbre Vieja a finals del 2021, que va arrasar 1.300 cases i 370 hectàrees de cultius. Aquest cas va propiciar el que es va anomenar turisme volcànic. Per Tots Sants, vols i ferris amb destinació a l'illa canària estaven al màxim d'ocupació. Fins i tot els bombers van demanar a la població que no s'hi acostés per evitar entorpir les tasques sobre el terreny.

El turisme fosc no ha parat de créixer en els últims anys. A Txernòbil, per exemple, l'exitosa producció d'HBO va multiplicar el nombre de turistes i les excursions guiades a la planta on va haver-hi el pitjor accident nuclear de la història. Més de 70.000 persones l'any visiten la ciutat.

Altres exemples, marcant les diferències, són els camps de concentració nazi de Mauthausen o Auschwitz, llocs on van morir milers de persones. En algunes ocasions, s'arriben a frivolitzar o banalitzar, com va denunciar el Museu d'Auschwitz, el 2019, quan va demanar als turistes que es comportessin correctament.

Per què ens agrada fer turisme on altres van morir? 

Enric Soler, psicòleg especialista en dol i trauma i tutor del Grau de Psicologia de la UOC, explica que, en general, "respon a una necessitat d'apropar-nos als episodis més tràgics de la història de la humanitat".

Tot i que el nom "turisme fosc" sigui intrigant, busca comprendre en primera persona o dotar d'un escenari en el nostre imaginari sobre fets tràgics que sabem que han passat gràcies als historiadors, els mitjans de comunicació o les xarxes socials.

La mort, al llarg dels segles, sempre ha generat un gran interès en la humanitat.

"Tot el que està relacionat amb la mort és misteriós, dolorós, trist. Però sempre ha provocat inquietud perquè sempre serà un misteri. I seguirà sent-ho." 

I això no és nou, explica Soler: les execucions públiques ja generaven curiositat en l'antic Egipte i l'antiga Roma s'omplia de coliseus per anar a veure com un ésser humà era llançat a les urpes dels lleons.

Soler remarca, però, la necessitat de visitar aquests espais amb respecte i consideració. Per això a ell li agrada anomenar-lo també "turisme de dol". Perquè ha d'estar presidit per l'interès a conèixer part de la història amb el màxim respecte possible. 

No podem generalitzar en la definició d'un perfil de persona que fa aquest tipus de pràctiques. Dependrà de la motivació i la intencionalitat de cadascú per consumir-lo, segons Soler.

En alguns casos, també ho relaciona amb el dol: "No deixen de ser experiències emocionals intenses, però connectades amb el dolor i el respecte per les víctimes."

L'orgull de dir "jo hi he estat"

El psicoanalista i escriptor José R. Ubieto considera que aquest tipus de turisme pot arribar a respondre a "un afany de mostrar que no ens estem perdent res que sigui d'interès". I en una societat de consum com la nostra ens porta a voler demostrar que "jo hi he estat!". Sovint, aquesta pot arribar a ser una possible motivació.

De totes maneres, coincideix amb Soler que aquesta pràctica també pot ser positiva, sobretot si té intencions saludables i va acompanyat d'una visita guiada o comentada per ajudar a oferir context i reflexió. Sense aquest context, assenyala l'expert, augmenta el risc que es banalitzi el fet històric o la tragèdia en qüestió.

El turista que visita aquests indrets pot ser des d'una persona molt interessada en la història del conflicte, algú que té una necessitat de retre homenatge al patiment de les generacions anteriors o "el ximplet que busca una selfie irrespectuosa" per penjar-la a les xarxes socials i que és incapaç de connectar amb el sofriment de les persones, segons Soler.