Sabem acollir? Del "volem acollir" a la realitat d'un sistema col·lapsat

És el primer que ens va sorprendre. Persones carregades de maletes a prop de l'Oficina d'Estrangeria de Barcelona. Feia pocs dies que havien arribat amb avió. Però no eren turistes. Havien dormit al carrer o en una pensió d'emergència social. I aquell dia anaven a demanar protecció internacional amb tota la seva vida empaquetada.

Lluny de la imatge del refugiat que tenim en l'imaginari col·lectiu, aquests no han arribat en patera ni travessant països sencers a peu. Però també són sol·licitants d'asil; de fet, els més nombrosos. En primer lloc, veneçolans que fugen de la crisi humanitària; també colombians, hondurenys i salvadorenys que fugen de la violència estructural als seus països; georgians que no se sap exactament de què fugen (s'està investigant l'arribada de moltes famílies georgianes des de l'estiu).

Reportatge relacionat: "30 minuts": Una família siriana

Un sistema col·lapsat

L'any passat van sol·licitar protecció internacional a l'estat espanyol 55.000 persones, segons les dades del Ministeri de l'Interior. El 2014 no arribaven a 6.000. No és una xifra espectacular si ho comparem amb altres països, però han aconseguit col·lapsar l'Oficina d'Asil i Refugi del Ministeri de l'Interior (que accepta o denega la sol·licitud) i saturar també el sistema d'acollida per a refugiats de l'Estat, que depèn del Ministeri de Treball i Seguretat Social (que garanteix allotjament i menjar als sol·licitants d'asil sense recursos).

El Ministeri de l'Interior no ens ha donat entrevista a "30 minuts". Estrella Rodríguez, directora general d'Integració i Atenció Humanitària del Ministeri de Treball, afirma que ha faltat previsió.

"Anem sortint del pas. Però això s'havia de preveure fa temps. I aquí hi havia una irresponsabilitat gran de l'anterior govern, que ens ha deixat en una situació de precarietat tremenda. Els propers mesos seguiran sent complicats."

L'Oficina d'Asil i Refugi, sota mínims

És clar que, en un tema tan complex, les causes són múltiples. Però no ha ajudat gens que la tardor passada s'acabessin els contractes d'un 70% de la plantilla de l'oficina. Els havien contractat interinament per fer front a la crisi de refugiats sirians del 2015. No es va trobar el mecanisme legal per renovar-los el contracte i la substitució amb altres treballadors és lenta.

A Madrid, entrevistem Alfredo Campos, un d'aquests treballadors acomiadats. Ens parla d'expedients acumulats (gairebé 70.000 a finals de l'any passat) i d'un volum de feina que va començar a ser inassumible fa dos anys. I, sobretot, ens parla del pes de la responsabilitat de fer bé la feina sota aquesta pressió. A les seves mans hi havia instruir els expedients. El futur d'una persona. Que sigui considerada refugiada o no. En aquests moments, els sol·licitants d'asil tarden entre dos i tres anys a saber-ho.

Alfredo Campos, extreballador de l'Oficina d'Asil i Refugi del Ministeri de l'Interior:

"S'han atès situacions de molta pressió i s'ha exigit un esforç addicional per part de la plantilla. El coll d'ampolla és aquí. Les esperes per a aquestes resolucions seran molt més llargues."

Refugiats sense sostre

Les persones carregades de maletes pateixen el caos burocràtic des que fan el primer tràmit. Per a l'entrevista en què explicaran el seu cas, el retard és de cinc mesos a Barcelona. Estan de sort, perquè en altres ciutats de l'estat pot arribar a un any. Mentrestant, només famílies amb menors o persones malaltes entren a la xarxa d'acollida de l'Estat, que els garanteix allotjament i menjar.

I què passa amb els altres, els considerats "no vulnerables", però que no tenen recursos? La societat del #volemacollir té homes dormint al carrer, en cases ocupades o, en el millor dels casos i després de mesos d'espera, en albergs per a persones sense llar.

Ens els trobem als menjadors socials, dutxes i altres recursos que utilitzen habitualment els sensesostre. A l'església de Santa Anna, un grup de voluntaris fan torns per donar menjar a persones sense llar. Ens diuen que una tercera part de les persones que atenen són immigrants i refugiats.

Míriam San José, educadora social d'Hospital de Campanya:

"Aquesta situació de persones benvingudes en situació de buscar refugi s'ha sumat a una realitat també creixent de sensellarisme a Barcelona."

Notícia relacionada: De parròquia a hospital de campanya per ajudar els sensesostre

Un sistema obsolet?

El sistema d'acollida i integració per a refugiats ha estat sovint criticat per inflexible, opac i molt centralitzat. S'organitza a través d'una complexa xarxa d'ONGs, sempre sota el control de Madrid. El refugiat que entra dins d'aquest programa de protecció té sis mesos d'allotjament i manutenció i sis mesos més de suport econòmic per caminar, ja sol, cap a la independència.

Ignasi Amat, coordinador de la Llar Sant Joan de Déu:

"Posem per cas que jo, per ics motius, haig de sortir del meu país i me n'haig d'anar a viure a Jordània. I, amb sis mesos, haig d'aprendre a parlar en l'idioma que parlen a Jordània. I en sis mesos haig de trobar una feina. I en sis mesos haig de trobar un lloc per viure. I a més a més, això. Si em preguntes: és prou? No és prou, sis mesos. Això és evident. Qualsevol ho pot entendre."

Buscar-se la vida, espavilar-se sense ajuda, passa per l'economia informal. Ens ho podíem imaginar, però ho hem constatat. Les desenes de persones refugiades amb qui hem parlat per elaborar aquest reportatge ho han fet, ho fan.

Martín, refugiat del Salvador. "No he treballat mai que no sigui en negre. No he tingut mai l'oportunitat d'un contracte."

Juan Iglesias, director de la Càtedra de Refugiats i Immigrants Forçosos de la Universitat Pontifícia de Comillas, assegura que sense estabilitat no hi ha solució.

"Si a una persona se le retira la ayuda para el piso y no tiene un contrato estable, que es muy difícil de conseguir siendo refugiado, va acabar en servicios sociales. Y los refugiados se suman a personas con vulnerabilidad que se suman a esta demanda. Y esto está generando conflicto en los servicios sociales."

Acollir sense integrar

Juan Iglesias, autor de l'informe "Acollir sense integrar", ens parla també de les denegacions, que suposen un 80% de les peticions d'asil. Dos o tres anys d'espera perquè, de cop, un sol·licitant d'asil amb dret a treballar passi a ser un immigrant irregular sense cap dret. Si ja han trobat feina, la perden. De fet, un cop reben la denegació haurien de marxar en catorze dies. Una patacada per als que han aconseguit el difícil camí de la integració.

"La lògica és restringir i denegar. Això no t'ho diran mai a Interior, però es dedueix, o un podria deduir-ho. Plantegem-ho, si vols, com una hipòtesi. Es dedueix que, com menys admetis, mes enviaràs un missatge a la gent que no vingui a sol·licitar."

Ens ho explica Oleg, refugiat d'Ucraïna.

"Em fa vergonya anar a l'Ajuntament, a la Creu Roja i demanar més ajuda. La gent dirà: 'Ja et vam ajudar un any, és problema teu si t'han denegat la petició."

"30 minuts" parteix del conegut #volemacollir, que es transforma en la pregunta "Sabem acollir?".

Ignasi Amat, coordinador de la Llar Sant Joan de Déu: "Una cosa és 'volem acollir'; ara, ja ho veurem, la realitat."