Què podem esperar de les negociacions transcendentals per a un alto el foc a Gaza

Poques vegades hi ha hagut tant en joc en una ronda de negociacions al Pròxim Orient. De l'èxit de les converses depèn, no només la fi de la guerra de Gaza, sinó evitar que esclati un conflicte obert imprevisible a la regió entre les dues principals potències, Israel i l'Iran, amb els seus aliats, que podria tenir potencialment conseqüències globals.

I malgrat aquest risc, les perspectives d'un resultat positiu ara com ara són més aviat pobres. Tot i això, els mediadors donaran el tret de sortida a la negociació confiant que el miracle encara és possible.

Qui s'asseu a la taula de negociacions?

Les converses tindran lloc a Doha, Qatar, una petita potència que ja ha acollit altres negociacions, com ara la dels talibans i els EUA per la seva retirada de l'Afganistan. Qatar, monarquia sunnita, també té bones relacions amb l'Iran xiïta, té una important base militar nord-americana i ha permès que s'hi instal·lin els líders de Hamas a l'exili.

Els mediadors seran els EUA, representats pel director de la CIA William Burns i l'enviat especial Brett McGurk i, probablement, el primer ministre de Qatar i el director dels serveis secrets egipcis.

La delegació israeliana l'encapçalaran els màxims responsables dels serveis secrets exteriors, el Mossad, i interiors, el Shin Bet, a més d'un assessor polític i home de confiança de Benjamin Netanyahu.

Pel que fa a Hamas, oficialment no hi envia ningú, per bé que ja té negociadors instal·lats a Doha i suggereix que es podria apuntar més tard a les converses un cop li plantegin sobre quina fase es fan.

L'organització islamista vol que la base sigui el pla que Joe Biden va presentar a finals de maig i que es va negociar fins a principis de juliol, abans que descarrilessin les converses i les dues parts s'acusessin mútuament del bloqueig.

Negociacions indirectes, no pas cara a cara

En cap moment els representants d'Israel i Hamas s'asseuran a la mateixa taula. Totes les negociacions són de forma indirecta amb els mediadors anant d'una sala a una altra amb propostes que les dues parts analitzen i discuteixen per separat.

La falta de comunicació directa dificulta encara més les converses, i més si els delegats de Hamas han de consultar en algun moment els seus caps a l'interior de Gaza, amagats i sense quasi comunicació amb l'exterior.

Tots els protagonistes que s'asseuran a negociar es coneixen de sobres perquè, des del set d'octubre, s'han trobat reiterades vegades per intentar pactar un alto el foc i un alliberament d'ostatges. Només ho van aconseguir durant una setmana, un mes després de començar la guerra. Des de llavors, tots els intents negociadors han fracassat.

Els Estats Units han dit que l'acord "no és impossible", que ja hi ha una bona base i que tampoc falten moltíssims detalls per tancar. El que sembla que manca, això sí, és voluntat política i no està clar que n'hi hagi gaire.

Sobretot perquè és molt difícil de reconciliar els objectius oficials de les dues parts: Israel vol una victòria total sobre Hamas, però l'organització palestina el que vol és que s'acabi la invasió i es retirin les tropes ocupants.

El problema és que la resistència palestina ha demostrat que pot aguantar durant mesos el conflicte i Israel també. Ningú se sent prou derrotat per ensenyar la bandera blanca i, com en qualsevol conflicte, s'ha de trobar un punt mitjà molt difícil d'aconseguir.

Quins són els principals punts de fricció entre les dues parts?

La proposta original de Biden implicava tres fases: la primera de les quals duraria sis setmanes i inclouria un "alto el foc total i complet" i una retirada de les forces israelianes de les principals zones de població de Gaza.

També l'alliberament d'alguns dels aproximadament 110 ostatges israelians restants a canvi de l'alliberament de centenars de presoners i palestins detinguts per Israel.

A continuació, les dues parts utilitzarien aquest període de sis setmanes per negociar un acord sobre la segona fase, inclòs l'alliberament de tots els ostatges restants i la retirada total d'Israel de Gaza. L'objectiu seria que l'alto el foc temporal s'anés consolidant i esdevingués permanent.

Però Israel i Hamas no estan d'acord sobre el concepte ni la durada d'aquest alto el foc "permanent". Israel vol tenir la capacitat de reprendre la guerra si Hamas allarga les converses sense arribar a acords. En canvi, Hamas vol un final garantit a la guerra.

Hi ha altres desacords encara per resoldre. Un és si Israel, malgrat retirar-se, pot tallar la Franja en dos i, a la meitat, posar-hi un control que filtri tots els civils i impedeixi que milicians armats accedeixin al nord de Gaza des del sud.

Un altre és el nombre exacte d'ostatges israelians encara vius que s'haurien d'anar alliberant, així com el nombre i les identitats dels presos palestins que sortirien a canvi de presons israelianes.

I un tercer punt: qui tindrà el control sobre el corredor de Filadèlfia, una franja de terra al llarg de la frontera de Gaza amb Egipte que Israel va conquistar al maig. Egipte s'ofereix per garantir-ne la seguretat i que no hi entrin armes de contraban per Hamas i, aquest dimecres, el cap de l'exèrcit israelià ja ha dit que podrien retirar-se'n i mantenir una rigorosa vigilància des de la distància.

Difícilment tots aquests punts de fricció es resoldran en un dia. L'important de l'arrencada de les converses és veure si hi ha voluntat i perspectives d'èxit i, si és així, podem imaginar que els dos bàndols estaran diversos dies tancats negociant sota moltíssima pressió. L'Iran ja ha advertit que si Israel allarga massa les converses, l'atacarà.

Si s'aconsegueix resoldre tot això, tindríem un període inèdit de calma a Gaza i a la regió. Però seria només una primera etapa. Per a més endavant, potser ja el 2025, quedaria la segona gran negociació: decidir el futur de la governabilitat de Gaza, la seva reconstrucció i el paper de Hamas i Israel en la postguerra.

La novetat del factor iranià  

La gran diferència respecte a anteriors rondes de negociacions fracassades és l'amenaça d'una guerra regional immediata, i això afegeix pressió a tots els implicats.

L'Iran i Hezbollah han promès un gran atac contra Israel com a resposta als assassinats, a Teheran, del màxim líder negociador de Hamas i, a Beirut, del cap militar de Hezbollah. Des de fa quinze dies, el temps s'ha aturat a la regió a l'espera d'aquest atac que no arriba, però podria arribar en qualsevol moment.  

A l'abril, l'Iran ja va demostrar que podia llançar una pluja de míssils sobre Israel. Ara, suggereix que seria pitjor que la de llavors, per bé que Teheran també ha dit que es replantejaria l'atac si sorgís un alto el foc a Gaza.

Llavors, es podria penjar la medalla que, gràcies a la seva pressió, Israel ha acabat cedint i els palestins respiren tranquils.  

Però, ara com ara, ningú aposta gaire per un èxit negociador i ningú es vol imaginar què passaria l'endemà que fracassessin les converses:  

- L'Iran i Hezbollah atacarien lsrael?  

- Aquest s'hi tornaria amb molta força?  

- Altres milícies xiïtes al Iemen, Síria i l'Iraq s'hi sumarien i atacarien bases dels EUA?  

- Què farien els països àrabs?  

- Es dispararia el preu del petroli i l'Iran tancaria l'estret d'Ormuz, per on surt tot el petroli del golf Pèrsic?  

- Els Estats Units es veurien arrossegats a una guerra amb l'Iran a tres mesos de les eleccions?  

- Explotaria tot l'Orient Mitjà?

Un somni fet realitat

Hi ha qui diu que quan va planejar l'atac contra Israel del 7 d'octubre, Hamas esperava que l'Iran i Hezbollah s'hi sumessin i Israel es veiés desbordat. I hi ha qui diu que el somni de Netanyahu sempre ha estat arrossegar els EUA a una guerra amb el seu arxienemic iranià. Si les negociacions fracassen, tots dos bàndols estarien a punt de fer realitat els seus somnis.  

Dit això, els incentius i les pressions perquè no s'arribi a aquest punt seran majúsculs i s'haurà de veure fins a quin punt els EUA estan disposats a posar contra les cordes Netanyahu. Una guerra regional no convé a cap país i menys després del desgast de 10 mesos de guerra a Gaza.  

Ara bé, hi ha dos factors imprevisibles: un, el mateix primer ministre israelià, a qui fins i tot l'establishment de seguretat del seu país (i els EUA) ha acusat d'entorpir les negociacions.

El veuen només interessat en la seva supervivència política; un acord d'alto el foc implicaria la implosió de la seva coalició de govern amb l'extrema dreta, eleccions anticipades que segurament perdria i una tornada als jutjats, on té processos pendents.

I l'altre factor imprevisible és Yahya Sinwar, el nou líder de Hamas després de l'assassinat d'Ismail Haniyeh. Té fama d'home molt dur i no està clar com podrà seguir i validar les converses des del seu amagatall de Gaza quan té tot un exèrcit buscant-lo.  

L'alto el foc depèn en última instància d'aquests dos enemics intransigents, que en el passat han demostrat poca empatia pel patiment aliè quan es tracta de perseguir els seus objectius polítics. El Pròxim Orient, i de retruc el món, està a les seves mans.