Teulada d'una casa amb dues finestres que semblen dos ulls entreoberts (iStock)

Què és la pareidòlia, el fenomen mental que ens fa veure formes i cares on no n'hi ha

La mirada humana busca formes conegudes arreu i en troba més de les que hi ha en realitat, una capacitat fixada per l'evolució i que ara fem servir per fer bromes

Josep Maria Camps ColletActualitzat

Els humans percebem el món buscant-hi regularitats i formes conegudes, i sovint n'hi trobem més de les que hi ha, o veiem objectes que no existeixen, només ens els imaginem.

Per exemple, els trossos de fusta encastats en aquesta paret que ha perdut l'enguixat evoquen dos ulls i una boca:

Trossos de fusta dins d'un mur que semblen dos ulls i una boca (Tomascastelazo/Wikipedia)

El motiu és que el primer pas de la percepció és el que veuen els ulls, però després el cervell processa les imatges analitzant-les i buscant-hi aquestes regularitats, un procés tan ràpid que no en som conscients.

És un fenomen que té un nom: pareidòlia, una paraula proposada el segle XIX pel psiquiatre alemany Karl Ludwig Kahlbaum i que ajunta els termes grecs "para" ("similar") i "eidolon" ("imatge"):


"La bellesa de la pareidòlia, la tendència del cervell a veure formes familiars en patrons aleatoris: l'illa Tavolara, el gat dormint."


En les imatges d'aquests dos tuits s'hi poden veure una lluna decreixent en la llum de sota un pont i el seu reflex a l'aigua, i una cascada que sembla una núvia:

Elements constructius que semblen una cara, amb dos ulls i una boca fumant i somrient lleument (iStock)

Per evidenciar com funciona, els psicòlegs fan servir imatges que tenen diverses interpretacions, com el cas de la creada fa més de 100 anys pel psicòleg danès Edgar Rubin, i en la qual s'hi poden veure o dues cares enfrontades, o una copa:

Versió de la imatge d'Edgar Rubin on es veuen o dues cares enfrontades o una copa (Brocken Inaglory/Wikipedia)

No és pas un funcionament deficient de la ment, sinó que més aviat es tracta d'una capacitat fixada per l'evolució que ens permet detectar ràpidament possibles amenaces i ens ajuda a trobar allò que busquem.


La pareidòlia facial

La variant més habitual d'aquest funcionament mental humà és la pareidòlia facial, és a dir, el reconeixement de cares en imatges aleatòries, en objectes naturals, i també d'artificials, però fabricats sense aquest propòsit.

Un cas clàssic és la imatge que va captar el 1976 la sonda Viking 1 a la regió de Cidònia del planeta Mart, una mena de cara misteriosa que va intrigar molta gent i va generar moltes interpretacions esotèriques i, fins i tot, de ciència-ficció.

Imatge captada el 1976 per la sonda Viking 1 a Mart i en la qual sembla aparèixer una cara humanoide (NASA)

El cert és que no hi havia cap cara, sinó que simplement el joc de llums i ombres sobre la superfície del planeta en el moment de fer la fotografia va fer que la mirada humana hi fes aparèixer un rostre humanoide.

La prova definitiva va arribar el 2007, quan la sonda Mars Reconnaissance Orbiter va fotografiar el mateix turó una altra vegada i no s'hi va veure cap mena de cara:

e de la "cara" de MImatgart captada per la sonda Mars Reconnaissance Orbiter el 2007 (NASA)

Les xarxes socials en van plenes

A les xarxes socials hi ha perfils que es dediquen a penjar imatges que juguen amb la pareidòlia per sorprendre o per fer somriure els altres usuaris, com per exemple un de mític que portava el nom de "faces in things" ("cares en coses") i que molts altres han copiat:

"Ràpid, entreu a la meva boca!"

"Un gos a l'ombra"

"Finestra dolenta"


A banda de reconèixer cares allà on no n'hi ha, el nostre cervell també és capaç d'atribuir-los emocions determinades, com es pot veure en aquests exemples:

"Les motxilles també odien l'escola"

"Quin noiet més feliç!"

"Socors! M'estan segrestant!"


A les xarxes socials també hi sovintegen imatges en les quals s'hi explota la pareidòlia a propòsit, amb objectes manipulats amb l'únic objectiu de crear imatges divertides, aquí uns quants exemples:

"Ajudeu-me a treure'm això!"

Pebrots vermells tallats amb la intenció que semblin cares amb la boca molt oberta (iStock)

 

 

 

 

Anar al contingut