Què és el Pinkwashing, la rentada de cara comercial per treure rendiment de l'Orgull LGTBIQ+

Com ja és habitual cada juny, grans multinacionals i empreses de tot el món tenyeixen la seva imatge amb un arc de Sant Martí amb motiu del dia de l'Orgull LGTBIQ+, el 28 de juny.

Aquesta onada d'avatars a les xarxes socials amb la bandera irisada, però, no és ben rebuda per tot el col·lectiu: els sectors més crítics ho qualifiquen de pinkwashing, "rentada de cara rosa" en anglès, és a dir, una estratègia de màrqueting que poc té a veure amb garantir els drets de les persones LGTBIQ+.

"El pinkwashing o 'capitalisme rosa' consisteix a presentar una empresa o una institució com a favorable als drets del col·lectiu per tal de tapar altres pràctiques discriminatòries", explica l'Àngel Camacho, militant de la Crida LGBTI.

Per a l'activista, aquest tipus de campanyes instrumentalitzen la lluita amb l'objectiu de buscar nous clients, nous compradors dels seus productes, sobretot entre els homes gais amb cert poder adquisitiu: "Busquen generar unes pautes de consum segons què creuen que és ser un 'bon gai' i, de retruc, exclouen la majora del col·lectiu". 

Natàlia Càmara, plataforma 28J Autònom: "Durant el mes de juny, moltíssimes empreses veuen en les persones LGTBIQ+ un nínxol de mercat. Ens instrumentalitzen per promocionar-se econòmicament"

És el que també explica Natàlia Càmara, membre de la plataforma 28J Autònom, l'Orgull crític de Barcelona: "El pinkwashing reforça la idea d'entendre les sigles LGBT sota l'hegemonia de l'home, gai, blanc, adult de classe mitjana. El que pot pagar i accedir al turisme LGTB, als comerços dedicats als gais, a serveis com hotels, restaurants, saunes..."

Diuen sentir-se utilitzats per aquest tipus de pràctiques, que responen amb propostes comercials a la violència que pateix el col·lectiu: "Hi ha moltes empreses i locals d'oci a les quals accedeixen les persones LGTB quan busquen espais segurs o una socialització alternativa". 

Aquesta cerca per atreure el consum LGTBIQ+, però, sovint va poc acompanyat amb algunes de les reivindicacions del col·lectiu que no es poden monetitzar.

N'és un exemple la qüestió de l'elevat atur que viuen les persones trans, amb una taxa estimada del 46,5% segons dades del Ministeri d'Igualtat: "Més enllà que Zara pugui posar Pride Month als vidres dels seus aparadors, quantes persones trans hi ha treballnt en aquestes empreses?", denuncia Càmara. 

"Estem en un moment en el qual es diu que ja està tot fet", afegeix Camacho, qui assenyala que aquest relat ja es va fer amb la despenalització de l'homosexualitat a Espanya, el 1978, amb la legalització del matrimoni l'any 2005 o amb l'aprovació de la llei trans, tot just l'any passat. "Hi ha certes empreses i institucions que els interessa promoure que ara toca celebrar i consumir". 

El cas d'Israel: pinkwashing a la guerra

El pinkwashing no és un fenomen exclusiu del sector privat. El moviment LGTBIQ+ arreu del món també ha criticat les posicions d'Israel per fer ús d'un "blanquejament rosa": "L'estat d'Israel es presenta com un país ‘LGTBI friendly' davant els àrabs i els musulmans. Així justifiquen el genocidi contra el poble palestí, a partir de postulats islamòfobs i racistes", diu Càmara. 

A tall d'exemple, cita la imatge que va publicar el govern israelià a les xarxes socials del soldat Yoav Atzmoni a Gaza mostrant una bandera de l'arc de Sant Martí amb el lema "la primera bandera de l'orgull hissada a Gaza".

"No podem quedar-nos quietes davant aquesta instrumentalització. No ens genera cap mena d'orgull aquest genocidi. Estem orgullosament posicionades amb el poble palestí", explica Càmara. És per aquest motiu que les manifestacions de l'Orgull crític d'enguany seran "una diada de solidaritat amb el poble palestí".

La primera bandera del orgullo en Gaza 🏳️‍🌈#LGBTQ+ llega a #Gaza.

Yoav Atzmoni, miembro de la comunidad LGBTQ+, quiso enviar un mensaje de esperanza a la población de Gaza que vive bajo el yugo del movimiento terrorista islamista #Hamás.

Yoav izó la bandera del orgullo como un… pic.twitter.com/PZTzLcSYOy

— Israel en España 🇮🇱 (@IsraelinSpain) November 15, 2023

El Pride Barcelona, a debat

A Catalunya, un dels principals maldecaps del moviment contra el pinkwashing és la convocatòria del Pride Barcelona, coneguda per la multitudinària desfilada de carrosses al centre de la ciutat i que també genera debat entre el col·lectiu. 

L'organitza la Cambra LGTBIQ+, una patronal d'empreses "amb compromís amb la comunitat LGTBIQ+ a Catalunya" formada per companyies com la botiga eròtica Amantis, les sales de festa Arena o el festival Primavera Sound, entre altres.

La convocatòria anual compta també amb patrocinis de grans marques de begudes alcohòliques, conegudes aerolínies o marques de cotxes, a més del suport de l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. A més, hi participen un grup motor amb 37 entitats socials de diferents sensibilitats.

Àngel Camacho, Crida LGBTI: "El Pride és un macroesdeveniment organitzat per una patronal d'empreses immobiliàries, hoteleres i d'oci nocturn"

"És la gran expressió del capitalisme rosa. Despolititza la lluita LGBT i treuen de context les reivindicacions per vincular-les al patrocini de grans empreses", critica l'activista del 28J Autònom, qui lamenta que el Pride acabi aclaparant tota l'atenció del Dia de l'Orgull. "No és una mani, és una gran desfilada comercial i interessa tenir molts assistents i clients", afegeix Camacho. 

Comparen la celebració del Pride amb altres macroesdeveniments amb els quals comparteixen el reclam turístic, com la demostració de cotxes de Fórmula 1 o la sortida del Tour de França 2026. De fet, el mateix Pride Barcelona i el Consorci de Turisme de Barcelona signen conjuntament una campanya pensada per atreure visitants LGTBIQ+ des de fa anys, durament criticada pel moviment: "Són les empreses hoteleres que estan convertint Barcelona en un gran aparador turístic i que expulsa les veïnes de la ciutat, també les que som LGBT". 

Per contra, el president de la Cambra LGTBIQ, Ferran Poca, defensa el model del Pride i la promoció del turisme: "Com a Cambra hem de fer que vingui gent a la ciutat, que vingui a passar temps i a consumir. I el Pride és el balcó més gran que tenim", explica, qui també defensa que el fet de comptar amb espònsors privats els dona "independència política".

Poca creu que és una bona notícia per la ciutat que les persones LGTBIQ+ vulguin venir de visita: "Si tu fas de Barcelona una ciutat pionera en el món dels drets LGTBIQ+ i humans, és evident que això tindrà una repercussió de visitants. Però això no és un motor; és la conseqüència", opina.

A més, creu que les grans dimensions de l'esdeveniment són positives per al col·lectiu: "Si cal portar Madona perquè vingui un milió de persones, la portarem, perquè seran un milió de persones que escoltaran les nostres reivindicacions". Reforça que les empreses privades que se sumen al Pride accepten el marc de reivindicacions de l'esdeveniment: "Són ells qui assumeixen el risc comercial que això suposa."

Per altra banda, cada any les entitats que formen part del Pride posa l'accent en una problemàtica social que afecta el col·lectiu. El 2024, engegarà una campanya en l'àmbit de l'educació per "protegir el professorat LGTB visible en els seus llocs de treball i educar infants i joves per dignificar l'existència de les persones LGTB".

Denuncien que no s'està desplegant de manera correcta el marc legislatiu català en un context en què l'extrema dreta està posant en qüestió que entri a les aules la realitat del col·lectiu LGTBIQ+: "L'educació és un tema que afecta tothom. I ho volem explicar ja no des dels marges, sinó des del mainstream", explica Katy Pallàs, presidenta de l'Associació de Famílies LGTBIQ+ i part del grup motor del Pride. Sobre el pinkwashing a la guerra a Gaza, però, el Pride no té previst posicionar-se públicament.

Ferran Poca, president de la Cambra LGTBIQ+: "Volem arribar molt més enllà de la nostra gent. Volem que la ciutadania entengui la nostra causa. I per arribar a centenars de milers de persones, necessitem recursos"

El Pride Barcelona forma part de l'European Pride Organisers Association (EPOA), la coordinadora de tots els Prides europeus. Sovint la convocatòria no coincideix amb el 28 de juny, el dia de l'Orgull, sinó que es desplaça a altres dates per no competir amb altres Prides de la coordinadora.

És el cas d'enguany a Barcelona, que se celebrarà en la setmana del 17 al 21 de juliol: "La dinàmica és com la d'un macrofestival. Per això es coordinen amb altres Prides, per no coincidir amb Madrid, per exemple, i repartir-se els guanys", opina Camacho. 

La memòria LGTBIQ+, en segon pla

Els activistes lamenten que les dinàmiques del Pride Barcelona han fet saltar pels aires una convocatòria històrica: l'homenatge a la primera manifestació LGTBIQ+ a Barcelona del 26 de juny de 1977, que s'ha organitzat conjuntament durant quatre dècades amb gran varietat d'entitats i espais.

"Juguen amb la confusió, amb un concepte genèric com és l'orgull, i intenten suplantar el moviment LGTBIQ+", critica el militant de la Crida, qui denuncia que el 2018 el Pride va exercir pressions perquè la manifestació històrica es diluís sota el seu paraigua.

De fet, algunes de les organitzacions amb més trajectòria del moviment han acabat formant-ne part, com és el Casal Lambda o l'Observatori contra la LGTBIfòbia, que defensen que el Pride els dona més visibilitat. 

Eugeni Rodríguez, de l'Observatori contra la LGTBIfòbia: "Totes les mobilitzacions del moviment són vàlides i posen l'accent en punts diferents."

Des del 2020, la Crida LGTBI signa la convocatòria del que vol continuar sent la manifestació en record d'aquell 1977, on també va el "bloc crític" del 28J Autònom.

Ho fan, però, sense un dels principals motors de la lluita LGTBIQ+ de la transició, el Front d'Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), encarnat pel seu portaveu, Eugeni Rodríguez, qui participa del Pride en representació de l'OCH: "Jo no parlaré mai malament de cap expressió del col·lectiu que surti al carrer. Hi ha projectes diferents, però ara el que toca és sumar per fer front a l'extrema dreta."

Amb tot plegat, els activistes lamenten que el to festiu del Pride hagi engolit les reivindicacions que continuen vigents en el moviment:  "El pinkwashing el que acaba generant és una falsa dicotomia entre l'alegria i la festa en contra de l'avorriment i la gent enfadada. Festa, tota, però no a costa de quedar en els marcs del capitalisme rosa", opina Càmara.