Nou anys fent-se passar per nen a l'Afganistan: la història de l'activista Nilofar Ayoubi

La Nilofar Ayoubi va néixer a Kunduf, a l'Afganistan, el 1996. Té 27 anys --30, segons els papers falsificats pel seu pare, que la va inscriure com a nascuda el 1993 perquè pogués estudiar al més aviat possible--, i és periodista, empresària, mare de família nombrosa i activista pels drets humans.

Fa dos anys va fugir a correcuita de l'Afganistan, amb el retorn dels talibans, gràcies a un periodista polonès que va aconseguir un lloc per a ella, el seu marit i els seus tres fills en un vol per sortir del país in extremis, abans que totes les portes es tanquessin per a les dones afganeses. Les de les feines, les de les escoles i universitats, i fins i tot les de les cases, d'on ja no poden sortir soles ni sense burca. Des de llavors, no ha tornat a veure la seva mare i germans, els amics o les companyes de feina.

Durant les hores d'espera abans de poder fugir, molta gent li va oferir ajuda. També una activista catalana, la Laia Marsal --a qui Ayoubi va agrair públicament la seva implicació en un Ted Talk fa dos anys--, que va veure la seva crida desesperada a les xarxes socials i va moure cel i terra per intentar aconseguir-li un visat cap a Espanya:

Ella es @NilofarAyoubi una activista feminista, en 24 horas ya han intentado atacar y entrar 3 veces . Está con sus hijos pequeños y su marido , necesitan visado ya . Estamos intentando que puedan salir del Afganistán . Porfavor difusión RT para que reciba todo el apoyo necesario https://t.co/zlfBObTbNm pic.twitter.com/B7xL3qryFi

— Laia Marsal Ferret (@LaiaMF) August 18, 2021

Per què estava en perill imminent?

Quan els talibans van conquerir Kabul, Ayoubi va ser conscient que no trigarien a trobar-la i matar-la, si no fugia del país. Però, per què?

Doncs perquè la seva era una història atípica, marcada per una infantesa en què va passar gairebé una dècada fent-se passar per un nen --dels 5 als 13 anys-- per poder "viure en llibertat". Perquè havia estudiat i s'havia convertit en una dona influent, empresària d'èxit, amb companyies de moda, mobiliari i disseny d'interiors on tenia contractades centenars de persones, sobretot dones. I perquè havia fet servir la força que li havia donat la seva peculiar experiència vital per defensar la igualtat de drets i oportunitats entre homes i dones al seu país.

Una història que, tot i ser inusual, no és única. La Nilofar va néixer durant el règim talibà --abans que caigués al 2001 i tornés 20 anys després--, en una època en què més famílies feien passar les filles per fills perquè tinguessin llibertat i educació. També era el cas de la seva veïna i millor amiga, per exemple, o de l'escriptora i activista Nadia Ghulam, que va viure disfressada de noi durant onze anys a l'Afganistan abans que el 2006 una ONG la portés a Barcelona.

El desembre del 2021, Nilofar Ayoubi explicava, en una entrevista en el marc d'un Ted Talk a Varsòvia, que la seva només és "una dels centenars de milers de famílies que ho van perdre tot l'agost del 2021". En el seu cas, "cada una de les fites que m'havia costat tants anys d'aconseguir".

Nou anys fent-se passar per un noi

La decisió de vestir-la com un nen va ser del seu pare, i la va prendre quan ella tenia tot just cinc anys i un desconegut la va bufetejar al carrer per estar-hi jugant. Les nenes, llavors, no podien fer-ho. I ara, tampoc.

Aquell dia, el seu pare li va tallar els cabells i li va dir a la mare que la vestís com un nen i la tractés com als seus germans. I així, disfressada de xicot, podia tenir amics, jugar al carrer, sortir amb el seu pare sense tapar-se de dalt a baix, anar al futbol i en bicicleta, fer karate i estudiar el que volgués.

Les seves germanes, en canvi, s'havien de quedar a casa tancades, tapades fins i tot a l'interior, una condició que les va separar. "Mai vaig connectar amb elles, no entenia com era el seu món", reconeix Nilofar Ayoubi en una entrevista a la BBC on explica les lliçons que va extreure de viure com un noi, una condició que li va permetre mantenir la seva rebel·lia i guanyar seguretat i confiança:

"Va ser una benedicció i una maledicció. Una maledicció perquè era una peça trencada, ni 100% dona ni 100% home. Una benedicció perquè he pogut experimentar la vida a totes dues bandes i això m'ha fet la dona forta que soc."

L'engany va durar fins que li va venir la regla --de la qual, explica, ningú, ni mare ni germanes, n'hi havia parlat mai--. Llavors, es va haver de recloure a casa i el seu món va empetitir de cop.

No té cap foto d'aquella època, ens diu, en demanar-li. "Ho vaig haver de deixar tot enrere". Però sí que és molt activa a les xarxes socials, que ens demana que compartim per ajudar més dones afganeses que necessitin contactar-hi.

De les "noies del nord" a "la xarxa de participació política de dones afganeses"

El seu primer moviment activista el va organitzar justament als 13 anys, després d'aquella primera menstruació en la qual no sabia ni què li passava. "Pensava que havia perdut la virginitat de cop", explica al Ted Talk.

Va ser la seva veïna, amiga i confident qui li va explicar el perquè del sagnat que patia. Una qüestió que va comentar a l'escola amb altres nenes i cap no en sabia res, ni de la pubertat ni dels canvis que estaven vivint al propi cos.

Llavors, va crear el grup Noies del nord, per "educar cada nena sobre tot allò que les afectava i que a les mares els feia vergonya explicar". Un grup que li va portar problemes a l'escola, però que va poder superar gràcies al suport incondicional del seu pare, un mestre "que odiava la política" i que creia en l'educació per sobre de tot.

A l'octubre, en el vuitè aniversari de la mort del seu pare, Ayoubi assegurava, en un missatge al seu compte d'Instagram, que "la seva saviesa" segueix sent "la llum" que la guia i li dona "la força per ser qui soc".

Durant anys, el pare havia rebutjat tots els pretendents que volien casar-se amb ella, perquè preferia que la seva filla estudiés i portés la vida que volgués.

Un any després que ell morís, ella es va casar, amb 19 anys, amb un diplomàtic de la minoria hazara que li permetia continuar amb el tipus de vida per a la qual tant havia lluitat. Fins que els talibans van tornar.

La fugida, "apocalíptica"

"Estava amb la meva mare quan vaig rebre un missatge. Havíem d'estar a l'aeroport al cap de dues hores, amb un màxim de dues motxilles. Vaig mirar al meu voltant. Ho havia de deixar tot allà."

De camí a l'aeroport, explica, "era com l'apocalipsi. I nosaltres érem dels centenars de milers de persones desesperades que ho deixaven tot enrere". Fins i tot van estar a punt d'assassinar el seu marit davant dels seus fills en un dels punts de control que, finalment, van aconseguir superar.

"Demanem que no ens oblidin"

Ara, des de Polònia, continua treballant en la xarxa de participació política de dones afganeses que segueix operant des de l'estranger.

Una xarxa que sempre ha demanat incloure les dones en negociacions i decisions i en la qual hi ha, explica, des de metges (com una sexòloga molt religiosa, que treballava amb burca, però ajudava les dones en tot els que calgués), fins a enginyeres, professores, botigueres, mares de família o jugadores de futbol, com la capitana de l'equip nacional afganès que va ajudar a evacuar moltes noies i que encapçala la lluita pel moviment LGTBI afganès, ara des de Londres.

Milers de dones exiliades que, com ella, aprofiten totes les plataformes que els ofereixen, als països que les han acollit o dins d'entitats com les Nacions Unides, per continuar lluitant "pels 20 milions de dones que han quedat atrapades a l'Afganistan", perquè "no les oblidin".

Unes dones a qui el règim, explica Nilofar Ayoubi, ha convertit en "màquines per fabricar criatures i cuidar la casa". I que es conformarien amb ben poc:

"No demanem tant. Només tenir un 10% dels drets que tenen les dones europees. Que se'ns consideri sers humans i no objectes. Poder sortir al carrer sense que ens matin, poder fer un cafè, poder treballar, poder conduir. I el més important, tenir drets sobre els nostres fills, que ara no porten ni el nostre cognom."