"No tots els xiïtes som de Hezbollah": la visió d'una família libanesa desplaçada

Els iranians, en herència dels seus avantpassats perses, poden passar anys teixint meticulosament una de les seves catifes: complexes, denses, robustes i plenes de simbolisme.

Arribat el moment, després d'haver-hi invertit temps, dedicació i esforços, les venen al millor postor.

"Ens han venut com a una de les seves catifes". Saher Moukaddem exemplifica així la relació que ha tingut l'Iran amb els xiïtes del Líban les darreres dècades, i especialment la darrera setmana.

És la seva manera de verbalitzar la sospita creixent a Beirut després de l'atac que va matar Hassan Nasrallah, líder de Hezbollah, divendres: l'Iran, patrocinador del partit milícia des de la seva fundació el 1982, els hauria "intercanviat" per aconseguir un suposat tracte amb els Estats Units.
 

Xiïtes, del sud, però no de Hezbollah

Saher Moukaddem té 47 anys, és graduat en Ciències Polítiques i Economia, i acull des de fa una setmana els seus familiars desplaçats del sud pel conflicte.

Els Moukaddem són una família amb una posició econòmica còmoda, establerta en un barri de la ciutat de Nabatieh que va fundar l'avi, Rashid Moukaddem.

En Rashid va fer fortuna en engegar la primera companyia d'autobusos que va unir Beirut amb el sud del Líban el 1943.

Després de la fundació d'Israel i de la primera guerra araboisraeliana del 1948, diversos membres de la família van participar en l'anomenat "moviment de resistència". Inicialment, aquest moviment el formaven grups de veïns de la zona.

Actualment, el "moviment de resistència" el conformen partits polítics, organitzacions socials i també milícies com la de Hezbollah.

La família Moukaddem no forma part de cap partit ni organització, i remarca: "Molta gent a Occident creu que tots els xiïtes libanesos som de Hezbollah. No és així. Tot Hezbollah és xiïta, però no tots els xiïtes som de Hezbollah".
 

"Tinc por de no tornar"

Tota la família desplaçada s'asseu al voltant de la taula de menjador d'en Saher. Els pares, un tiet del pare, una tieta, la seva germana Hala i els seus fills Majd i Haya, de 13 i 9 anys.

Mantenen un bon esperit, tot i la situació. Hassan Moukaddem, tiet del pare, fa memòria de les guerres i invasions que ha viscut en els seus 67 anys.

"Quan vaig deixar Nabatieh fa dos dies em va venir al cap la imatge de la invasió del 1982... però és més agressiu ara. La destrucció és més gran."

En Hassan explica el mal que ha sentit cada vegada que ha hagut de marxar de casa per les bombes dels veïns del sud: "És molt dolorós deixar casa teva, les teves pertinences, la teva terra i marxar."

"Si les carreteres estiguessin bé i hi hagués accés tornaria demà, tot i les bombes. És molt dur ser lluny. Tinc por de no tornar."

En Hassan tem la "destrucció total" d'una invasió terrestre. "Hem vist el que ha passat a Gaza", diu.

Digerir la mort de Nasrallah

El pes simbòlic i emocional de Hassan Nasrallah, el líder de Hezbollah durant els últims trenta anys mort divendres per Israel, transcendia els límits de la seva organització.

Fins i tot entre les persones que no compartien la seva visió en molts aspectes, com Hassan Moukaddem.

"Els sentiments sobre l'assassinat són confusos, és un gran esdeveniment i l'hem de digerir, encara que m'oposés a ell."

En Hassan explica que tenia "alguns problemes amb ell" que hauria volgut tenir l'oportunitat de solucionar "directament". I afegeix: "No accepto que Israel ho solucionés assassinant-lo".

"Volem pau, però no sota una bota"

En Saher, l'amfitrió, vaticina que el conflicte s'endurirà encara més i que no s'acabarà amb la mort de Nasrallah. Ni tan sols ho faria, diu, amb una rendició de Hezbollah: "La guerra no ha començat. Encara que Hezbollah es rendeixi, els seus soldats no pararan mai."

El seu fill Majd, apassionat de la geopolítica i la diplomàcia tot i tenir només 13 anys, recorda en un perfecte anglès la història dels soldats japonesos que van seguir "lluitant" dècades després d'acabar-se la Segona Guerra Mundial perquè no els havia arribat la notícia.

"Només volem pau, sortir al jardí a fer una barbacoa i que no ens caigui una bomba."

En Saher expressa el seu últim desig: la pau. Però especifica --a l'estil del líder palestí Yasser Arafat demanant "una pau justa"-- que "volem pau, però no sota una bota. Volem una pau digna."

Fa dos anys que el Líban no té president i el govern és dèbil, després que Hezbollah i els seus aliats perdessin la majoria parlamentària a les eleccions del 2022.

Segons el tiet del pare, el més urgent ara és "tenir un govern". Perquè "si no tenim govern estarem destruint el nostre país igual que ho fa Israel".

Sobre la "solidaritat" amb Palestina

Hezbollah va començar a atacar Israel llançant coets des de la frontera sud del Líban tan bon punt Israel va envair Gaza. Ho va fer com a forma de solidaritat amb els palestins.

Això va provocar el desplaçament d'uns 60.000 israelians del nord i la promesa del primer ministre, Benjamin Netanyahu, d'iniciar una ofensiva al Líban per fer-los tornar.

Per això, en Saher considera que atacar israel va ser "un error estratègic de Hezbollah" que va posar "el monstre" en contra del Líban. "El Líban no només és Hezbollah; són els civils, és tota la gent que hi viu", lamenta.

I Hassan afegeix: "Ens importa Palestina, li volem donar suport. Però és la nostra decisió si volem ser un país exitós que pugui ajudar Palestina, o un país destruït que no pugui ajudar ningú."