No és el que semblava: les grans preguntes després d'un mes de guerra a Ucraïna

Poques coses han estat el que semblaven en aquesta guerra. Rússia va escometre una invasió a gran escala d'Ucraïna que gairebé ningú no havia previst. Els tancs russos no es van plantar al centre de Kíiv en pocs dies.

L'exèrcit ucraïnès és més sòlid del que des de fora d'Ucraïna es pensava. L'exèrcit rus és més vulnerable del que els analistes militars sospitaven.

La ciberguerra -la guerra del futur que tots anunciàvem- no ha arribat encara. La guerra antiga -la guerra sanguinària que tendíem a descartar- és la que es desplega davant nostre. Volodímir Zelenski ha passat de comediant fora de lloc a president comandant en cap.

A l'astúcia tàctica de Vladímir Putin, que fa unes setmanes espantava el món, ara se li veuen fissures. Les sancions econòmiques -habitualment desactivades per la desunió occidental- agafen una potència coral. Els oligarques russos, que esquivaven els càstigs amb la laxitud punitiva dels mateixos països sancionadors, ara li veuen les orelles al llop.

I a la capital ucraïnesa, Kíiv, hi ha hagut llum i telèfon tot aquest primer mes de guerra. De fet, hi va haver un tall de llum d'uns minuts: va ser el dia de l'atac, a trenc d'alba, mentre sortíem de l'habitació de l'hotel per començar a retransmetre la invasió. "És clar; comença la guerra i tallen la llum", vaig pensar mentre baixàvem des del pis 10è per les escales de l'Hotel Ucraïna, que presideix el Maidan. Doncs, no. La llum va tornar abans que arribéssim a baix.

I el subministrament s'ha mantingut estable tot aquest mes. Semblava que la guerra anava acompanyada d'una apagada general... i tampoc ha estat el que aparentava ser.

Portem 30 dies de guerra. Hi ha evidències: els combats ferotges, els bombardejos indiscriminats o selectius curosament dissenyats, la mort i el dolor de la gent, que és sempre qui pateix, de debò, la guerra.

Però també hi ha moltes incerteses. Més que no pas evidències. N'apunto algunes, acompanyades de pensaments que venen d'aquell irreal paisatge de guerra, o que m'hi porten de nou.

Quant durarà aquesta guerra?

Difícil de predir. L'escenari de Crimea no s'ha repetit. L'any 2014, l'exèrcit sense insígnies que Rússia hi va enviar va conquerir la península de manera incruenta i va humiliar l'exèrcit ucraïnès, incapaç de repel·lir l'agressió.

Nombrosos analistes asseguren que, amb les setmanes d'acantonament de desenes de milers de soldats a la frontera, el Kremlin volia generar por entre el govern i les tropes ucraïneses, i forçar una capitulació prèvia, disfressada de negociació per part ucraïnesa.

Res d'això no ha  passat. Ucraïna s'ha plantat, aprofita el taló d'Aquil·les de la guerra urbana per a tropes com les russes ("les ciutats s'empassen exèrcits sencers", deia fa pocs dies un expert nord-americà) i combat amb el reforç de l'armament que Occident li ha fet i li fa arribar.

El desgast bèl·lic de Rússia i les baixes que el conflicte li generi seran determinants en la durada del que Moscou anomena "operació especial". La intel·ligència dels Estats Units ha parlat de "mesos" de guerra.

Hi haurà un acord que acabi amb aquest conflicte?

M'ho pregunta gairebé tothom. I no sé respondre. Ni tan sols m'atreveixo a llançar una aproximació. Però sí que hi ha alguns fets que, posats un al costat de l'altre, permeten veure on som i intuir algunes direccions.

Malgrat la diplomàcia desplegada i les negociacions, serà difícil un acord entre Rússia i Ucraïna. Kíiv ja s'ha mostrat disposada a allunyar-se de la integració a l'OTAN. També a parlar --no se sap en quins termes-- de la situació de la regió del Donbass i de Crimea.

Però es fa difícil pensar que Moscou no anirà posant noves demandes damunt la taula a mesura que controli més territori. El passadís de Mariúpol, que enllaçaria territorialment Crimea amb Rússia, sembla un assoliment geoestratègic massa gran per no reivindicar-lo.

Per complicar encara més la resposta: l'acord serà difícil..., però difícilment hi ha solució sense acord.

S'ha dit de manera incessant que Ucraïna és un país gran, amb molta gent mobilitzada, armada i disposada a lluitar. "Farem una resistència com la francesa contra els nazis", em deia mentre s'entrenava un membre de les Defenses Territorials, formades per civils.

Queda clar que una cosa és envair i una altra és controlar i pacificar. En un moment o altre, Rússia haurà d'oferir alguna cosa a canvi d'estabilitat a un país que li pot fer la vida molt complicada.

I embolic damunt de l'embolic: l'acord no afecta només les dues parts enfrontades. Rússia exigirà eventualment una retirada de les sancions econòmiques internacionals a canvi de les cessions que pugui fer. A la taula negociadora hi faltaran cadires per a tants negociadors... i espai per a tants interessos.

S'escamparà la guerra més enllà d'Ucraïna?

Es fa difícil pensar que pugui passar. Ni Moscou ni cap capital occidental té interès a obrir aquest escenari. L'OTAN s'ha negat a posar tropes sobre el terreny amb Ucraïna per evitar l'entrada en guerra de més països. I Rússia, de moment, no ha anat més enllà de l'agressió a Ucraïna.

Occident podria tolerar que Putin ataqués Moldàvia. El país no és membre de l'OTAN, i la inacció del que anomenem Occident quan el Kremlin es va quedar Crimea és un precedent que cal tenir en compte.

Però si parlem de països de l'OTAN, una agressió generaria una inquietant caiguda de peces de dòmino en cadena: l'atac a un membre equivaldria a un atac a tots; la guerra passaria a ser Rússia contra l'OTAN; el conflicte esdevindria planetari; la Tercera Guerra Mundial seria un fet; als dos bàndols hi hauria milers de míssils tàctics i estratègics amb caps nuclears; la capsa de Pandora estaria oberta de bat a bat.

Què vol Putin?

Tots hi hem donat moltes voltes, a aquesta pregunta. Tantes voltes, que hem trobat multitud de respostes. Algunes les ha ofert explícitament el mateix president rus. D'altres les hem inferit de les seves afirmacions. D'altres, de les seves accions.

Amb totes les respostes, posades una al costat de l'altra, potser ens aproximarem a la resposta:

Putin vol recuperar la por i el respecte que generava la Unió Soviètica abans del seu ensorrament; vol disposar d'una "zona d'influència" on no hi hagi amenaces del seu gran antagonista, els EUA, que al seu torn, també han defensat zones de seguretat per al seu territori; vol que aquesta zona de seguretat es materialitzi amb la "finlandització" d'Ucraïna; vol consolidar l'annexió de Crimea; vol el reconeixement de la independència del Donbass perquè pugui demanar la incorporació a Rússia; vol territori per "encastar" Crimea en sol rus; vol capacitat de modular la vida política ucraïnesa per moure-la segons els interessos de Moscou...

Vol, en definitiva, evitar un malson per al Kremlin: I si Kíiv se'n sortís de bascular cap a Occident --Unió Europea i OTAN-- i les coses li anessin bé? El missatge que Ucraïna enviaria cap a la perifèria de l'imperi soviètic que l'excoronel del KGB mira de reconstruir seria molt pertorbador. Tant pertorbador que, més enllà de les "revolucions de colors", podria arribar, fins i tot, a Moscou.