No és distància social, sinó física, segons psicòlegs i psiquiatres

Distància. Entre metre i mig i dos metres, si no portem mascareta. És una de les mesures imprescindibles per impedir propagar el virus. Fa dos mesos que les autoritats sanitàries ens demanen que mantinguem distància social. Però fem bé de dir-ne així?

Aquesta és la resposta d'Antoni Sisó Almirall, president de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària:

"El que no necessitem és distanciament social, el que necessitem és distanciament físic i connectivitat o connexió social."

I és que, de fet, la distància física que hem de mantenir per seguretat l'hauríem de compensar d'alguna manera, com explica Enric Álvarez, cap de Psiquiatria Hospital de Sant Pau.

"Amb un augment del contacte social. Telemàtic, a distància, se li digui com se li digui, però mirar de conservar el teixit social i sociofamiliar des del principi del confinament és bàsic, sense cap dubte."

Antoni Sisó Almirall té clar que, tot i el confinament, la proximitat social l'hem mantingut de moltes maneres.

"Hi ha iniciatives espontànies, com pujar al terrat a tocar una cançó i enregistrar-la, o sortir al balcó a aplaudir o a saludar els veïns, no? Totes aquestes iniciatives no responen al terme distanciament social, responen precisament al contrari. El distanciament ha de ser físic, que és el que genera el contagi, en aquest cas."

En el fons, que ens haguem quedat confinats a casa, lluny de les persones que teníem ganes de veure i abraçar, és, per a Enric Álvarez, un acte social.

"Un acte d'altruisme màxim, perquè el que hem fet és no defensar-nos a nosaltres de la malaltia, sinó defensar els altres de la possibilitat que nosaltres la tinguem. És aquesta, la base del confinament, per tant és un gran acte social, sense cap dubte."

La desescalada gradual, que s'ha de fer amb distancia física, ha d'anar portant a aquesta anomenada "nova normalitat"  en què també sorgiran, sens dubte, noves maneres de relació social entre les persones.