L'esmena grega

Tots els reportatges tenen molts començaments. I de tots, n'escollim un. A vegades sense l'ombra del dubte; a vegades després de molt debat. A vegades, fins i tot, el canviem després d'haver-lo triat. Aquest va ser el cas d'"Europeus, retrats d'un desconcert".

Ara, a l'hora de recollir per escrit les reflexions, impressions i records dels rodatges i les entrevistes a Grècia, i alliberat ja de les exigències del relat televisiu, recupero la seqüència amb què, inicialment, arrencava el reportatge.

Brussel·les, any 2015. Cerimònia d'entrega dels Premis Ciutadà Europeu en reconeixement a les persones que en el seu dia a dia expressen i reforcen els valors consagrats a la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió. La vicepresidenta de l'eurocambra, la socialista francesa Sylvie Guillaume, s'adreça als guardonats: Per primera vegada en la història del premi, algú ha rebutjat la distinció, diu. Són dues entitats gregues: una és la clínica autogestionada d'Helliniko, un dels barris d'Atenes.

Petros Markaris, a la "seva" cadira de la cafeteria literària Poems & Crimes, a tocar de Monastiraki

Els responsables de les entitats guardonades havien renunciat al premi, sí. Però també havien expressat la voluntat de ser al Parlament Europeu el dia de l'entrega per explicar el seu rebuig. Consideraven hipòcrita una Unió Europea que, en les paraules dels responsables de la Clínica d'Helliniko, primer ordena la depauperació d'un país i després premia les entitats que socorren els depauperats. No van ser a Brussel·les. La vicepresidenta que, amb cara de circumstàncies, presidia la cerimònia els havia anul·lat els passatges d'avió, les reserves d'hotel i l'accés a la tribuna d'oradors.

El deslluït premi Ciutadà Europeu 2015 és, per mi, una fotografia de la relació de Grècia amb la Unió Europea. Ressentiment, però voluntat de ser-hi. "Rebutjo el premi, però reconec la institució i hi vull participar". L'esmena grega és contundent, però no a la totalitat.

L'equip de TV3 -el realitzador David Burillo, el càmera Carlos Díaz i jo mateix- aterrem a Atenes a primera hora de la tarda, un dilluns del mes de febrer. S'afegeix al grup l'Adriana Martínez, la traductora grecocolombiana que des de fa anys col·labora habitualment amb nosaltres. Unes hores més tard, som a casa de Petros Markaris, l'escriptor grec més exitós ara mateix al seu país i fora de Grècia.

El retrat del país que fa a través del seu fill literari, el comissari Kostas Jaritos, és una crònica a peu de carrer de la Grècia dels últims anys. Markaris, de pare armeni i durant molts anys sense nacionalitat, va néixer a Istanbul i s'ha educat a Alemanya. En el reportatge ens parla dels límits de la Unió Europea. L'europeisme, ens diu, va molt més enllà de les institucions. L'ADN europeu és present en molts països allunyats del nucli de la Unió. L'elefant és a la sala: Turquia.

"Els turcs fan volar els seus avions de guerra perquè sapiguem que són aquí al costat, a 150 quilòmetres". Iákovos Prelorentzos viu a l'illa de Tinos. Tota la vida hi ha viscut. L'illa, fuetejada pel vent, és un paradís. Hi conrea carxofes. "Carxofes de Tinos, les millors de Grècia", rebla mentre ens passeja per la seva petita finca. Europa és, per ell, el mur de contenció, el missatge permanent que Grècia no és un país aïllat. Per això cal preservar la unió peti qui peti. Les ajudes agrícoles per fixar població a l'illa també hi ajuden.

Comprar-se un cotxe nou o refer el menjador amb fons destinats a millorar l'explotació agrària és el pa de cada dia. La corrupció és un mal endèmic a Grècia. El fakelaki, literalment "sobre", el suborn petit o gran que greixa tota la maquinària administrativa, és indestriable de la vida quotidiana dels grecs. I la intervenció europea no l'ha arraconat.

Rodatge a l'illa de Tinos amb Iákovos Prelorentzos, pagès

La crisi financera grega i la intervenció de la troica ha deixat seqüeles profundes. Els periodistes que ens vam instal·lar setmanes i setmanes a Grècia l'any 2015 hem girat la vista cap a altres llocs. Però els grecs continuen patint: l'atur ha millorat. Ja "només" és del 18%, i el dels menors de 25 anys, del 40%.

Un mestre que guanyava 1.200 euros al mes, no arriba ara als 800 i les pensions són un terç més baixes que abans de la crisi.

A Atenes, els efectes de la crisi són al carrer

Els creditors reconeixen, ara... ara... que el càstig als grecs va ser desmesurat. És el que ja deien els ciutadans que van guanyar el referèndum.

La crisi financera va derivar en una crisi gairebé existencial de grans proporcions. Atenes va veure néixer la democràcia i, pels més catastrofistes, n'ha vist també el començament de la mort. La col·lisió entre democràcia i interessos "europeus" es va evidenciar amb el referèndum sobre les condicions que la troica va imposar a Grècia per rescatar el país de la fallida. Els grecs ho van rebutjar amb contundència: 61% en contra, 38% a favor. Però les condicions es van imposar.

Pedro Olalla, hel·lenista i atenenc d'adopció, veu la democràcia erosionada

Pedro Olalla, escriptor i cineasta, ha reflexionat sobre el significat profund de la democràcia i sobre la relació amb les forces que van ignorar el referèndum grec. Amb ell en parlem, passejant pels llocs on es va gestar: La democràcia i el govern dels elegits pel poble és la manera que la ciutadania té d'evitar que la força de qui té el control financer faci i desfaci els governs, sosté Olalla. Si la tria del govern es converteix en un fet tecnificat, controlat per les elits financeres, l'essència de la democràcia és morta. Només en quedarà la clofolla.

L'activisme grec s'ha distanciat també d'Europa. Al barri d'Exarquia, epicentre de l'anarquisme a Atenes, a Grècia i més enllà, hi viuen i hi conviuen desenes de moviments alternatius. Hi passegem amb Tasos Kefalas, activista que mira de protegir la participació ciutadana. Ens explica que Grècia està exhausta. Que el que considera una derrota de la democràcia -la imposició de les condicions de la troica que la ciutadania va rebutjar- ha arrelat. Les institucions, la justícia, l'ànim de les persones... Tot ha quedat tocat. La gent, el país... són més fràgils.

Exarquia, el barri anarquista d'Atenes

A Grècia, gairebé ningú renuncia a Europa. Però l'esmenen: Una Europa que no se cenyeixi als països membres, una Europa que defensi les seves fronteres exteriors, una Europa que no aboqui a la misèria milions de ciutadans, una Europa oberta a persones que fugen de l'infern, una Europa que posi els ciutadans davant de les elits.

Una Europa, en definitiva, que es retrobi amb els seus valors fundacionals. Alguns, nascuts als peus de l'Acròpolis. Grècia esmena Europa, però l'esmena és de millora. No de rebuig.