L'ADN d'un os del dit petit permet saber com eren els denisovans, humans extingits

La punta d'un os del dit petit ha estat suficient perquè un equip d'investigadors reconstrueixin, per primer cop, l'aspecte dels denisovans, uns homínids que van conviure amb humans moderns i amb neandertals i que es van extingir fa menys de 50.000 anys. L'estudi es publica a la revista Cell.

Se sabia que els humans moderns havien conviscut amb els neandertals, dels quals s'han trobat moltes restes i se n'ha estudiat a fons l'ADN. Però fa menys d'una dècada es va trobar una falange d'un dit d'homínid i les anàlisis d'ADN van portar a dir que no pertanyia ni a un humà modern ni a un neandertal. Així va sorgir una tercera espècie del gènere Homo, que va conviure amb les altres dues. Es tracta dels denisovans, una espècie d'homínid que pren el nom de la cova de Denisova, a Rússia, on es va trobar la primera resta.

El fet més rellevant és que la nova espècie es va caracteritzar a partir de l'ADN i no a partir de diferències en cranis o altres ossos, perquè de moment només se n'han trobat una falange de dit menovell, tres dents i, més recentment, una mandíbula inferior. No se n'ha trobat cap crani sencer.

Reconstruir el rostre

Se sap que va viure a Sibèria i a l'Àsia Oriental. Però, quin aspecte tenien els denisovans? Això és el que ha revelat un equip internacional encapçalat per David Gokhman, de la Universitat Hebrea de Jerusalem, i que ha comptat amb la participació del grup de Tomàs Marquès-Bonet, de l'Institut de Biologia Evolutiva (IBE), centre mixt de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC). A més de Marquès, els dos altres membres de l'IBE que signen l'article són Marc de Manuel i David de Juan.

Els investigadors van aplicar una nova tècnica d'anàlisi genòmica per a l'ADN de l'os, que pertanyia a una nena. Es van basar en els gens que en els denisovans havien perdut la seva funció --ja no donaven lloc a la síntesi de proteïnes i ho van comparar amb els que, en humans moderns, provoquen certes malalties. Algunes d'aquestes fan que una persona tingui extremitats més llargues o més curtes o tingui certes deformacions. És a dir, provoquen modificacions anatòmiques.

Els autors van tenir en compte només malalties provocades per mutacions en un sol gen. I així van deduir les variacions que els denisovans tenien en relació als humans i en quina direcció anaven aquests canvis. En total van estudiar 56 gens dels més de 20.000 que tenen els humans moderns i que tenien els denisovans.

El mètode es va provar primer comprovant si servia per predir l'anatomia dels neandertals i dels ximpanzés i es va veure que servia per reconstruir amb precisió la seva anatomia.

Aplicat als denisovans, va permetre reconstruir tot el cos, si bé la part més cridanera és el crani. L'artista Maayan Harel va fer-ne una escultura, que ha servit de base per a la reconstrucció artística de la nena denisovana.

Però un cop elaborat l'article i sotmès a la revista Cell per a la seva publicació, l'estudi va rebre una empenta inesperada. A les poques restes conegudes de denisovans s'hi va afegir una mandíbula inferior sencera. I van comprovar que era tal com ells havien predit amb el seu mètode. L'atzar aportava una prova que validava l'estudi.

Tomàs Marquès-Bonet comenta les dues grans novetats que aporta aquest estudi:

"Per primera vegada podem fer-nos una idea de com eren els denisovans, només a partir de dades moleculars. A més, aquest treball és un exemple de com el coneixement biomèdic pot aplicar-se a l'evolució per ajudar-nos a desxifrar com eren els nostres ancestres".

Tot plegat mostra que hi havia semblances amb els neandertals, però també moltes diferències clares, com explica l'autor principal, David Gokhman:

"En molts trets s'assemblen als neandertals, per exemple, en el front inclinat, cara allargada i pelvis gran. No obstant això, altres trets resulten particularment fascinants, com el gran arc dental i el crani molt ample, únics entre els homínids".

Comparació dels cranis d'humà modern, neandertal i denisovà (Maayan Harel)

Les dades obtingudes fins al moment amb l'anàlisi de l'ADN havien revelat que els denisovans es van apariar amb els avantpassats dels humans moderns que viuen avui a Austràlia, les illes del Pacífic, l'est d'Àsia i el sud-est asiàtic. És probable que haguessin transmès característiques que han permès l'adaptació d'algunes poblacions. En serien exemples la capacitat dels tibetans per viure en grans altituds i la dels inuits per viure en regions polars.

Els trets anatòmics, podrien ajudar a explicar el seu estil de vida o com van sobreviure en el fred extrem de Sibèria? Marquès-Bonet creu que "encara hi ha un llarg camí per recórrer per respondre aquestes preguntes, però el nostre estudi obre una finestra per comprendre com es van adaptar aquests humans i què ens diferencia d'ells".

La recerca ha estat impulsada, entre altres institucions, per la National Geographic Society, la Howard Hughes International Career i "la Caixa".