La NASA recull dades sobre Bennu, l'asteroide que s'assembla a una piscina de boles

L'octubre del 2020, la sonda OSIRIS REx de la NASA es va enfonsar una mica a la superfície de l'asteroide Bennu per prendre mostres i portar-les a la Terra. I l'anàlisi de les dades que va enviar, mentre la sonda segueix el seu viatge de retorn, mostra que va anar de poc que l'OSIRIS no es quedés enfonsada en l'astre i no n'hagués pogut sortir.

Bennu és un asteroide que durant el seu viatge al voltant del Sol s'acosta molt a la Terra. Només té uns 490 metres de diàmetre i la seva massa és de sis milions de tones.

Quan el van descobrir, el 1999, va rebre el nom de 1999 RQ36. Però, quan la NASA va decidir que era un bon destí per recollir-hi mostres, la Planetary Society va convocar un concurs per posar-li un nom més atractiu. I el va guanyar un nen de nou anys que va suggerir Bennu, per un ocell associat amb el déu egipci Osiris.

Les mostres de Bennu arribaran a la Terra el 2023, però, mentrestant, els científics ja han pogut analitzar les dades i imatges que ha enviat i l'evolució de les maniobres que va fer. I ara s'acaben de publicar.

OSIRIS-REx és un acrònim que significa Origins, Spectral Interpretation, Resource Identification, and Security-Regolith Explorer (la regolita és la capa de material no consolidat de la superfície d'un planeta o d'un asteroide). Durant dos anys es va dedicar a estudiar Bennu i finalment va trobar l'objectiu adient: l'interior d'un cràter d'uns 20 metres de diàmetre que van anomenar Nightingale (rossinyol). I hi va fer un forat de nou metres més.

Superfície poc compactada

La sonda es va començar a enfonsar en l'asteroide i va enviar un raig de nitrogen per immobilitzar uns grams de material, que van anar a parar a un petit contenidor. De seguida va posar en marxa els coets per escapar. I si no ho hagués fet, les mostres, probablement, encara serien allà, juntament amb la nau.

L'estudi de les dades i les imatges ha donat lloc a dos articles. Un s'ha publicat a Science i l'investigador principal és Dante Lauretta, de la Universitat d'Arizona. El segon article s'ha publicat a Science Advances i el principal autor és Kevin J. Walsh, de l'Institut de Recerca del Sud-oest, a Colorado.

I és Walsh qui ha explicat que, si una persona hagués intentat posar el peu a Bennu hauria trobat tan poca resistència que s'hi hauria enfonsat, com en una piscina de boles que tan agraden infants i no tan infants.

Les dades indiquen que la part exterior de Bennu està empaquetada de manera molt feble i això li dona molt poca consistència, explica Walsh:

"Si Bennu estigués completament empaquetat, això implicaria gairebé una roca sòlida. Però hem trobat molt espai buit a la superfície."

La raó, segons l'investigador, és la baixa densitat d'asteroides com aquest, que provoca una feble força de gravetat que no compacta gaire els materials. I conclou, amb el seu equip, que es tracta d'una característica de tot l'asteroide i no només del lloc on s'han pres les mostres.

En aquest vídeo es pot veure una simulació de les maniobres de la sonda a Bennu:

Bennu presenta diferències respecte a altres asteroides més grossos. Una teoria proposa que la mida de les partícules pedregoses de la superfície és més petita en els astres més grans.

Segons l'article, una de les raons podria ser que la força de gravetat més elevada és capaç de retenir partícules més petites. O bé que la compactació impedeix que partícules petites tinguin opció d'entrar més al fons.

En tot cas, els descobriments han estat titllats de sorprenents per la NASA. I, entre altres coses, a la seva web explica que aquesta informació sobre la superfície de Bennu pot ajudar a interpretar millor les observacions fetes en altres asteroides i a dissenyar futures expedicions a altres astres.

Fins i tot hi ha lloc per a una certa preocupació. Amb una força gravitatòria tan petita, asteroides com Bennu es podrien trencar i això faria arribar els seus fragments a l'atmosfera terrestre. Per tant, el perill hipotètic no vindria només de grans asteroides que s'acosten molt, sinó també de petits astres que es podrien desintegrar.

Al marge d'aquests riscos, a partir del 2023, quan les mostres arribin a la Terra, probablement revelaran encara més sorpreses sobre aquesta mena de piscina de boles gegant que orbita al voltant del Sol.