La mort definitiva del diacrític: només 15 sobreviuen a la nova norma

L'ortografia catalana diu adeu, --a partir d'avui ja sense accent--, als accents diacrítics. Només 15 sobreviuen dels 150 que recollien les normes del català de l'Institut d'Estudis Catalans, IEC.

L'IEC va decidir, fa quatre anys, la reforma ortogràfica dels accents diacrítics, que serveixen per discriminar el significat d'una paraula que s'escriu igual, però aquest mes de juny s'acaba la moratòria que va donar per adaptar-s'hi a l'administració pública, els mitjans de comunicació i els centres educatius.

En general, mitjans, editorials i estudis ja van adaptar el seu llenguatge a la normativa i, al sistema educatiu, els llibres de text incorporen aquesta modificació ortogràfica i d'altres des del curs 2019-2020.

Aquestes són les paraules, totes monosíl·labes, amb els 15 accents diacrítics acceptats per les normes ortogràfiques del català de l'IEC:

Així, paraules que abans en portaven per distingir-ne el significat com ós, d'animal, d'os, de part de l'esquelet; o dona, entès com a femella humana o dóna, del verb donar; i, com dèiem, adéu de comiat, i adeu de reunió d'un grup, per exemple dels 150 que hi havia, ja no portaran accents i només se'n distingirà el significat pel context de la frase.

Diacrític d'ús "discrecional"

La polèmica generada per la supressió de la majoria d'aquests accents ha portat la Secció Filològica de la institució a permetre un ús "discrecional" del diacrític en casos concrets i aïllats. En concret, la nova normativa accepta l'ús de diacrítics no inclosos en el llistat oficial en casos de transcripcions d'usos metalingüístics, en textos medievals, expressions puntuals o enunciats aïllats, com ara titulars de premsa o etiquetes.

Canvi polèmic

El 2016, l'IEC en un comunicat va argumentar la reforma ortogràfica perquè la majoria havien perdut la funció que tenien i que es tractava d'una "evolució normal" amb l'objectiu de simplificar la llengua. La Secció Filològica que porta 20 anys treballant en les normes ortogràfiques del català, assegurava que "el nombre de diacrítics no determina ni la riquesa ni la genuïnitat del català. De fet, tenen accents diacrítics moltíssimes llengües, mentre que moltes altres no en tenen cap".

Afegeixen que hi hauria moltes altres paraules que poden confondre el significat, com lent de velocitat o de vidre, que no han dut mai cap accent per distingir-los.

"Si la simplificació dels diacrítics pogués ser un problema greu, com ens ho faríem per no confondre soc (basar) i soc (calçat), ambdós sense accent, amb el verb sóc? I com distingiríem deu (nombre) de deu (doll d'aigua)? D'altra banda, per què hem de reclamar un accent diacrític per a vénen (de venir) i no per a venien, si també conflueix amb l'imperfet del verb vendre? I per què no hauríem de fer el mateix entre venia (jo venia) i venia (ell o ella venia)?"

Encara hi ha defensors i detractors de la norma ortogràfica que a partir d'ara ja queda fixada i si en alguns casos amb el context no n'hi ha prou, l'IEC va acabar concedint el "caràcter discrecional" del diacrític.