La memòria dels oblidats: Metges sense Fronteres celebra 50 anys en imatges

Metges sense Fronteres celebra el seu 50è aniversari amb la publicació d'un llibre, "La memòria de l'oblit", que recull 140 fotografies preses amb la càmera de Juan Carlos Tomasi, fotògraf de l'entitat des de fa dues dècades.

Amb aquestes imatges, l'organització reivindica que la feina medicohumanitària feta en alguns dels majors conflictes i desastres naturals de l'últim mig segle segueix sent necessària.

Fundada a París el 1971, Metges sense Fronteres lamenta que conflictes com el de Síria, Iemen o Etiòpia siguin cada cop més complexos i que la comunitat internacional no sàpiga donar-hi resposta.

El llibre, editat per Blume, "no és un recull d'imatges per celebrar un aniversari, sinó una eina per reflexionar", afirma l'autor. "Una fotografia no pot canviar el món, però sí pot ajudar a entrendre'l", assegura.

Aquesta és una mostra de les imatges i els comentaris de l'autor que podem trobar a "La memòria de l'oblit":

"El 3 d'abril forces del Tzáhal van irrompre violentament a l'antic camp de refugiats de la ciutat Cisjordana de Jenin. Els carros de combat israelians van arrasar-ho tot. En dos mesos, segons els registres de l'hospital de la ciutat, van morir 52 palestins. Durants els atacs, que van durar 15 dies, més de 150 edificis van ser destruïts, amb centenars de famílies sense llar."

"Al març del 2013 van començar els enfrontaments a les principals ciutats de la República Centreafricana. Amb la periodista de MSF Lali Cambra, vam recórrer els principals focus de desplaçats del país, de nord a sud. L'espiral de violència no s'aturava i cobrava obertament tints religiosos. A Bouca, les nits abans de la nostra arribada, hi van assassinar un elevat nombre de persones, cosa que va provocar la fugida de tota la població a la principal escola de la ciutat. Buscaven la protecció que la presència de MSF els podia oferir."

"El 2010 Hondures va patir un augment significatiu de casos de dengue, malaltia viral endèmica a Centreamèrica, amb una altra preocupant prevalença de dengue hemorràgic. Ens vam centrar en assistir els malalts i evitar noves infeccions a la capital, Tegucigalpa, on es va constatar l'índex més alt de persones afectades. L'hospital de referència per al dengue no donava a l'abast davant de la gran afluència de pacients, i la majoria de morts eren entre la població infantil. Es van identificar i eliminar focus infecciosos en més de 1.500 habitatges de la regió perifèrica de Tegucigalpa per evitar la propagació del mosquit transmissor de la malaltia."

"Vam arribar en un lloc perdut després d'hores pel desert d'Afar. Fa uns anys es van construir alguns pobles en zones remotes, que s'agrupaven al voltant d'un centre de salut, una escola i un sortidor d'aigua. En travessar la tanca del petit centre de salut, em vaig trobar una àvia amb el seu net. Parlava un dialecte afarí que el nostre traductor no entenia gaire bé. El poc que vam poder comprendre és que venia d'un llogarret (aldea) perduda a un matí d'allà i que el nen estava malalt. No tenia febre, però el seu aspecte ja denotava que patia desnutrició. Es va quedar ingressat al centre."

"Abans de produir-se els primers combats a la capital de la República Centreafricna, MSF ja tenia instal·lats diversos hospitals d'emergència a Bangui. A l'hospital Comunitari s'hi van haver d'instal·lar tendes de campanya dins del recinte per acollir els pacients que necessitaven cures postoperatòries, la majoria de les quals de bala i d'arma blanca."

"No és el primer cop que em passa, però aquí hi havia massa noms. Li vaig demanar a un infermer que coneixia el dialecte d'aquella zona que parlés amb les mares per demanar-los permís per fer les fotos. Al cap de tres minuts, cinquanta nenes donaven voltes al meu voltant. No crec que hi haguessin més de vint cabanes en aquell poblat. Era una bogeria. Ens quedava molt poc temps per aixecar una clínica mòbil i treballàvem a preu fet, en un ambient difícil d'oblidar. Les vaig fotografiar totes. Van passar pel "plató", que era en realitat la paret lateral del centre de salut. Era la primera vegada que, en un poblat africà, em sentia més envoltat de nenes que de nens."

"A començament de 2004 la tragèdia de Darfur s'agreujava a passos de gegant. MSF va enviar un equip a aquesta calorosa regió sudanesa. Després de compartir taula i tés durant uns mesos, em vaig fer col·lega d'un dels responsables de la Policia de Trànsit de la ciutat. Ens enteníem en un italià horrible. En la seva vida de civil era un astut comerciant d'animals. Un dia tempestuós el vaig acompanyar al mercat de camells."

"Degut a la gairebé total desaparició del sistema de salut, la presència d'organitzacions humanitàries a la República Centreafricana resultava imprescindible, tant per cobrir les necessitats mèdiques generals com per respondre a l'elevat risc de crisis relacionades amb el paludisme, la desnutrició infantil o les epidèmies. Han estat diverses les visites que he fet al llarg dels anys a l'hospital de MSF a Batagafo, que, per a les poblacions amb què treballem, ha estat i continua sent un lloc de referència a tot el país, malgrat les escalades de violència, els cops d'estat i els conflictes."

"Després de tornar d'un reportatge, el periodista Juanjo Millàs escrivia: 'A cada casa una carpeta desgastada guarda papers d'un segrest, una tortura, una desaparició; és la bogeria que es respira a l'estat indi del Caixmir.' Abans de 1989, cada any es registraven uns 6.000 pacients amb malaltia mental. Vint anys després , eren més de 100.000. L'hospital especialitzat de Srinagar comptava amb un pavelló per a dones, on treballava un equip de psicòlogues de MSF. Les arts plàstiques formaven part fonamental del tractament."

"Pocs dies després de la caiguda dels talibans a Kabul, vam aterrar a Bagram amb un carregament de material per obrir un projecte al centre del país. Mentre gestionàvem els permisos per viatjar, vaig tenir temps de visitar una de les maternitats de la ciutat on estàvem treballant."

"El 2016, més de 300.000 persones havien buscat refugi a la ciutat de Diffa fugint del conflicte de la veïna Nigèria o dels pobles de la regió, principalment al llarg de la frontera, que havien estat atacats o que estaven sota amenaça d'atacs. Ningú volia viure en les zones rurals o en les ciutats més petites. Davant de la falta d'altres organitzacions a les zones inaccessibles, MSF es va plantejar oferir atenció primària i secundària a la població."

"Després de recórrer centenars de quilòmetres, milers de refugiats, majoritàriament sirians, intenten desesperadament creuar la frontera entre Sèrbia i Hongria pel pas de Röszke-Horgoš. La policia fronterera hongaresa els ho va impedir amb una gran violència. Un equip mèdic de MSF va tractar nombrosos contusionats i ferits."

"Van escapar de Mushaki quan les milícies rebels van atacar la zona i van matar diversos veïns. Gairebé 700 persones havien arribat a aquest camp improvisat feia un parell de mesos fugint de les milícies de Laurent Nkunda. Sobre la terra volcànica havien pogut plantar mandioca, pèsols i alguna cosa més. Les condicions d'aquest camp improvisat eren realment dures. El camp, anomenat Hewa Bora, es va mantenir dret molt més temps que el que van durar els combats en aquella part del Congo."

"Carretera de Pedres Negres a Nuevo Laredo. Malgrat la regularització de l'asil als Estats Units, milers de migrants continuen patint i vivint en pèssimes condicions a Mèxic. Mai no s'han aplicat unes polítiques migratòries que garanteixin la protecció i l'assistència humanitària que necessiten les poblacions en trànsit cap als Estats Units."

Barakat dona a llum a Majo, Etiòpia.

Aquesta fotografia il·lustra la portada del llibre "La memòria de l'oblit": "Totes les dones parlaven amb ella en veu alta. Li deien Hajje. La seva oïda no era la d'abans. No sabia la seva edat. Va haver de fugir el 2003 i va tornar a Tawila, el seu poble, anys després. Aquell dia no havia menjat, ni begut llet ni te. Estava asseguda esperant el seu torn en una clínica mòbil de Metges sense Fronteres, als afores de Tawila. Parlava pausada, encongida en els seus records, i no deixava de mirar i somriure".

Juan Carlos Tomasi, barceloní nascut a Madrid el 1959, és l'autor de "Memòria de l'oblit": "Soc un privilegiat i he tingut la sort de sentir, emocionar-me, patir, indignar-me i plorar amb tot el que he viscut en aquests anys amb Metges sense Fronteres."