La història de Mafalda, que fa 60 anys: de vendre electrodomèstics a qüestionar el sistema

Mafalda es va presentar en societat el 29 de setembre del 1964, exhibint des del primer moment el caràcter que la faria famosa. Amb una tira còmica en què li pregunta al seu pare si és el millor del món i, veient com va matisant la resposta, se'n va decebuda: "Ja m'ho pensava". I a sota, una altra en què se li trenca la punta del llapis mentre dibuixa i es queixa com una adulta: "Això només passa en aquest país".

Al principi, les vinyetes només recollien les interaccions de Mafalda amb els seus pares, però amb el temps, Quino hi va anar incorporant altres personatges, com els amics de la protagonista: el surrealista Felipe, la conservadora Susanita o el bèstia del Manolito, que feien de contrapunt i de mirall al món dels adults.

Sopa nooooooooo!

Al cap de sis dècades des de la publicació de la primera vinyeta, la nena que odiava la sopa (i les imposicions i l'autoritarisme) no ha perdut gens de frescor.

Però la història de Mafalda podria haver estat molt diferent, perquè l'origen del personatge va ser una campanya publicitària fallida, com recorda Marika Vila, autora de còmic i doctora en construcció i representació de les identitats de gènere: "Mafalda era un personatge creat per un encàrrec que li van fer de publicitat per vendre electrodomèstics que no va sortir bé, però Quino té l'enginy de transformar-lo en una creació pròpia."

"I Mafalda passa de vendre electrodomèstics a qüestionar tot el sistema".

Justament això la va convertir en un clàssic des del primer dia. Marika Vila pensa que Mafalda encarna valors universals i molt actuals: "Ella ensenyava a qüestionar el comportament humà, a defensar la igualtat, l'ecologia... Fixa't, ja parlava d'ecologia! Defensava els drets bàsics, la condició humana, fins i tot preguntant-se si és que ja no tenim remei".

Referent feminista

I des del primer dia, el personatge de Quino es va convertir en un referent del feminisme en una societat on imperava la visió de l'home fins i tot en els moviments progressistes o antisistema. "Era un món de mirada masculina, que quan es fa contestatària manté el privilegi de gènere en què la veu que defineix les coses i la mirada és a través del masculí i dirigit al masculí", apunta Vila.

En canvi, Quino ho va capgirar amb una visió feminista insòlita en el còmic de l'època: "Tot i que és una veu d'home, Quino intenta donar veu a les dones. Des d'una postura molt humil, fent parlar les dones del seu entorn, mostrant la seva visió sobre la seva manera de viure i les càrregues que estan suportant les dones".

"T'ensenya la mare que ha deixat d'estudiar per carregar el pes de tota la família, per exemple."

Mafalda arriba a Europa

La contestatària Mafalda va fer el salt cap a Europa l'any 1969. Va arribar a Itàlia apadrinada per Umberto Eco i les vinyetes van triomfar gairebé a l'instant amb una mirada avançada al seu temps i frases mítiques que es van convertir en lemes populars: "L'urgent no deixa temps per al que és important" o "Atureu el món, que vull baixar".

Al cap d'un any, el 1970, Mafalda aterra a Espanya de la mà d'Esther Tusquets, l'editora de Lumen, que en va comprar els drets a la Fira de Frankfurt perquè es va enamorar del personatge.

Eren els últims anys de la dictadura de Franco i les vinyetes, que reflectien les preocupacions de la classe mitjana de l'Argentina, van tenir un èxit immediat entre la societat espanyola. Ara, l'editorial publica una recopilació de totes les vinyetes de Quino en un sol volum, i ha programat exposicions i homenatges durant tot aquest any.

La criatura que portem a dins

L'actual editora de Lumen, Lola Fernández Albornoz, considera que l'univers de Mafalda amb les seves reflexions existencials i polítiques són totalment vigents. "Crec que Mafalda ens convida a pensar i el seu èxit té a veure amb una dimensió psicològica. Mafalda i tots els personatges són un mirall en què ens veiem reflectits, i retrata molt bé la nostra societat imperfecta amb un humor que ens desafia".

També la va fer especial la connexió amb els ideals de la infantesa, segons Martínez de Albornoz.

"Mafalda ens convida a recuperar l'infant que vam ser i que creia en la justícia."

Tot i l'èxit fulgurant de Mafalda, Quino va optar després d'una dècada per aturar el món i deixar de dibuixar-la. L'any 1973, esgotat pel personatge i per l'esclavitud de fer una tira diària, sentia que ja no tenia més a dir.

Judith Gociol, autora de l'assaig "Universo Mafalda", explica que el dibuixant estava aclaparat per la rutina i la repetició: "Ell se sentia incòmode, sentia que amb Mafalda ja no aportava res de nou. Havia d'aclarir sempre que Mafalda era un personatge de paper, que no era real, i deia que era com un sabater que s'havia cansat de fer sempre el mateix model de sabates".

Les 20.000 tires que havia publicat es van traduir a una vintena de llengües i són patrimoni universal. Seixanta anys després, el llegat de Mafalda continua més viu que mai i inspira milers de persones que, parafrasejant-la, volen ser com ella de grans.