La guerra des del cantó rus: Moscou està trista, o soc jo?

Soc jo o és real? La ciutat on he viscut els últims set anys està més trista des que el Kremlin va llançar una operació militar contra Ucraïna, o potser són els meus ulls que se la miren des d'un altre prisma, ara? Parlo amb moscovites coneguts i desconeguts, entro a bars i restaurants on ja havia estat, faig trajectes que conec, engego la televisió i, al cap d'uns dies, resolc la qüestió: hi ha una mica de tot. La ciutat ha perdut llum, definitivament, però jo també.

No hi ha el dinamisme que hi havia, i es nota al carrer. Molts comerços de marques globals han abaixat la persiana. Gairebé tothom que vivia a Moscou aquell gener del 1990 recorda l'obertura del primer McDonalds de l'URSS. Avui, la M ha desaparegut d'aquell establiment del centre de la ciutat, en una tornada simbòlica a la guerra freda.

McDonald's ha tancat els 850 establiments que tenia a Rússia. Hi treballaven directament 62.000 persones i unes 100.000 més indirectament. Tampoc obren les portes Zara, IKEA, Decathlon, Adidas, Mango, Starbucks...

Gueorgui Ostapkóvitx, investigador de mercats de l'Alta Escola d'Economia, no descarta que les botigues que hem esmentat tornin a obrir. Però adverteix que és difícil fer previsions, perquè l'origen de la crisi no és l'economia sinó la geopolítica. En qualsevol cas, més que els grans indicadors com el PIB, el perill que ja plana sobre la ciutadania és la pèrdua de qualitat de vida. "Des del punt de vista de les pèrdues econòmiques, no considero que hi hagi per ara un gran sotrac, però des del punt de vista dels estàndards de qualitat de vida de la gent, l'impacte és enorme", explica.

"L'economia russa no ha passat mai per aquesta situació. Les sancions tallen l'economia russa dels mercats internacionals, i en l'economia moderna això és un gran problema."

Podria contrapesar aquestes dificultats una bona aliança amb la Xina? "No del tot. Caldrà que mirem cap a altres mercats com el Brasil, l'Argentina... i no es pot excloure l'Àfrica. És un continent en creixement i crec que hem de canviar la logística i reorientar-nos cap a altres àrees. Rússia pot aprofitar aquesta situació per fer una reconversió que li sigui beneficiosa".

Mentrestant, continuo observant una certa depressió. Moscou presumia de ser una ciutat cada cop més moderna que volia competir amb les principals capitals mundials. L'alcalde va donar màxima rellevància al fet que fa pocs mesos hagués arribat la guia Michelin a Rússia.

A prop dels quarters generals de Yandex --una empresa que podríem anomenar el Google rus-- et trobes amb robots que poden repartir paquets. Malgrat les desigualtats enormes que hi ha a la ciutat, el centre era un aparador atractiu per als visitants. La guerra contra Ucraïna ha tallat aquesta tendència.

Els joves amb talent que treballen en el sector de les tecnologies de la informació estan marxant de Rússia. Ja se n'han anat un centenar de milers de persones i s'espera una segona onada que pot ser igual o superior. Ens ho ha explicat Ievguénia Tuxina, la responsable IT d'una gran corporació russa: "Són enginyers, desenvolupadors que escriuen directament codis... Com que l'educació russa té una gran escola matemàtica, el nivell de preparació dels nostres especialistes és molt alt i sempre hi ha hagut una gran demanda en altres països per contractar-los." Assegura que molts dels seus treballadors han marxat del país. I en perdrà més. De feina, no els en faltarà.

L'impacte per al sector, diu, és enorme: "Les sancions i el que està passant ha reduït molt, o fins i tot ha aturat, el desenvolupament que havíem aconseguit recentment. Ara tenim problemes d'accés al hardware que és la base de la nostra feina i per al desenvolupament de plataformes modernes. I, a més, tenim restriccions en el software."

"No hi ha anàlegs russos que els puguin substituir i la globalització ha assolit un nivell que per a nosaltres era molt més senzill utilitzar els serveis americans i europeus."

A banda de desenes de milers de russos preocupats pel lloc de feina, s'apaga el moviment que envolta tots aquests comerços que han deixat de funcionar. Es nota fins i tot en el trànsit de vehicles.

Els treballadors de moment reben el sou mínim, però no saben fins quan es podrà sostenir aquesta situació. Contactem amb alguns d'ells, però no parlen amb nosaltres. Aquesta és una altra característica d'aquest nou temps que travessem: la gent té més por de respondre als periodistes.

Creix el suport a Putin

Amb aquest panorama que descrivim pot sorprendre que segons les enquestes la popularitat de Putin estigui escalant precisament gràcies al que el Kremlin anomena "operació especial", per evitar la paraula "guerra". Fins i tot, el centre Levada, considerat independent, confirma que en temps de conflicte creix el suport al president rus.

El 83% aprova ara les decisions de Putin, un percentatge de suport que, segons aquest centre sociològic, no tenia des de finals del 2017. El sociòleg Aleksei Levinson considera que és una situació habitual en règims totalitaris com el rus, sense espais de reflexió i amb molta gent força pobra.

"Ja va passar al 2008 i al 2014. El suport a Putin va pujar gràcies a accions militars."

Segons Levinson, això passa perquè entre gran part dels russos es creu que el principal és la competició entre Rússia i els Estats Units, i això és el que realment compta, no pas Ucraïna: "Si els interpreto bé, creuen que creixeran les fronteres russes o l'àrea d'influència de Rússia i que això perdurarà. En canvi, consideren que les dificultats econòmiques seran temporals."

El sociòleg apunta que això és el que els diu "una propaganda que ja estan preparats per escoltar". Aquest és "un tret comú als règims totalitaris, quan el líder posseeix la ment de la gent", explica.

"Molts russos només tenen un gran país i el seu líder. I necessiten un enemic del qual cal defensar-se."

Levinson creu que els russos viuen "en una societat molt desfasada": "Si tinguéssim una societat més oberta, com en els anys 1990, el sentiment que hi hauria seria molt diferent. Aleshores, per exemple, la gent estava contra la guerra de Txetxènia i van anar a protestes."

A la Rússia de Putin ja no es pot protestar. Ni expressar l'opinió. Ensenyar un cartell amb el símbol de la pau et pot conduir a la presó. Per això no sabem si el que responen els russos a les enquestes és sincer o si és que tenen por d'expressar opinions contràries al poder.

La veu de l'Antonina, una de les mares dels soldats

Una prova que la gent té por d'expressar el que pensa i en determinades organitzacions fins i tot la prohibició de fer-ho és que a mesura que avançava el conflicte s'han deixat de sentir les veus de les mares dels soldats.

Hem contactat amb diverses, a diverses poblacions de Rússia, i cap ha volgut parlar amb nosaltres. Excepte una. L'Antonina, que viu a prop de Krasnodar, no gaire lluny de fet de la frontera ucraïnesa. Té 67 anys i ha enterrat dos fills. El petit va morir en un accident de trànsit. El gran, després de ser enviat a combatre a la primera guerra de Txetxènia, l'any 1996. Aleshores va prendre una decisió de dedicar la seva vida a les mares que passessin per la mateixa situació que ella i es va unir al Comitè de les Mares dels Soldats de Rússia, creat el 1989 per ajudar els reclutes i les seves famílies.

Ara, quan hi havia indicis que podia començar la guerra a Ucraïna, estava convençuda que la veu més poderosa per aturar-la era la de les mares dels soldats. Va enregistrar un vídeo amb el mòbil perquè corregués per les xarxes. Començava així: "Benvolgut president Vladímir Putin i govern de Rússia, reuniu-nos a les mares, convideu-me, i a les mares dels que inciten a la guerra. Ho volem discutir a la nostra manera i us garanteixo que no hi haurà guerra."

No va servir de res. Tres dies després, el dia del seu aniversari, el 24 de febrer, Putin enviava l'exèrcit a Ucraïna. De tota manera, ens insisteix en el que creu fermament. Que si s'escolta les mares dels soldats, hi haurà pau: "Vaig demanar una entrevista a les autoritats amb mares de tot arreu per explicar-los com de dur és perdre fills i com de dur viure després d'enterrar-los. En aquestes negociacions només hi ha homes que competeixen entre ells. Ningú convida i pregunta a les mares, i això ens fa mal."

L'Antonina es dedica a donar informació sobre els seus drets a les mares de soldats i també les acompanya en el dol. També rep trucades de mares de soldats que no volen que el seu fill vagi a combatre a Ucraïna. En aquest punt, però, ella té l'opinió que si a un noi el criden a combatre hi ha d'anar, com va fer el seu Serguei. Ella no es cansa de repetir-nos que és una patriota.

"Malauradament, els nostres militars moren. Però qui defensarà la pàtria, si cada mare amaga el seu fill?"

No ha estat una conversa fàcil perquè ni ella ni nosaltres ens hem sentit del tot lliures. Mentre l'entrevistàvem hem tingut dos homes a la sala gravant-nos a nosaltres. Quan hem anat al cementiri a visitar la tomba del seu fill Serguei, un dels homes ens hi ha "acompanyat".

La Z, nou símbol del patriotisme

El símbol de la guerra contra Ucraïna és la lletra Z. La lletra Z, i no escrita en ciríl·lic, l'alfabet rus, sinó en alfabet llatí. És la marca que porten molts tancs russos que ataquen a Ucraïna. I ara aquesta lletra s'està escampant per dintre d'edificis, en cartells de noms de poblacions, en façanes, en cotxes.

És un intent propagandístic per associar la Z a una operació "d'alliberament". La frase que habitualment acompanya la Z és "No abandonem els nostres". Però, de moment, la gent no s'hi està sumant amb entusiasme, perquè l'observo sobretot en llocs oficials. Per exemple, a la seu de Moscou de l'empresa pública de la xarxa ferroviària. S'hi pot llegir: "Pel president, per l'exèrcit, per Rússia".

Les autoritats voldrien veure la Z convertida en el nou símbol del patriotisme i a les botigues de souvenirs del carrer Arbat ja apareix en imants, en tasses i en samarretes, com la que porta el venedor, el Malik.

"Tenim molts souvenirs amb la Z i es venen molt bé. Jo personalment dono suport a la decisió de Putin."

Diu que en ven 40 o 50 cada dia, però les dues estones que m'he passat davant de la seva botiga no n'ha sortit ni una. Potser la Z s'acabarà imposant entre la massa, però, de moment, no ha passat.

Tertulians i presentadors dels principals canals públics russos competeixen cada nit per veure qui és més pro Kremlin i més anti ucraïnès. Z sobre fons verd i Zeta sobre fons negre. pic.twitter.com/ktfPSlGPv4

— Manel Alías (@ManelAlias) April 14, 2022

Pels ciutadans més crítics, com la Nadiezhda, la Z és "la nova esvàstica". La finestra de la seva habitació d'una residència d'estudiants de Moscou dona a una pancarta ben gran on hi ha la lletra, i no ho pot suportar: "Això és una vergonya. Estem categòricament en contra de la guerra. És com una esvàstica nova. Molt semblant".

El Dimitri és un activista obertament contrari a la guerra. La porta de casa seva ha aparegut dues vegades pintada amb tot de zetes ben grans. Perquè la Z està servint també per apuntar als "traïdors a la pàtria".

"Sospito que ho van fer activistes pro governamentals sota les indicacions de la policia de Moscou. Va passar el dia del discurs de Putin per denunciar els traïdors nacionals i els enemics interns."

No tothom els atribueix el mateix significat i els jocs de paraules són constants. La zeta és la primera lletra de la paraula "Zapad", "Occident". I la V, del mot "Vostok", "Orient". Podrien indicar la procedència dels destacaments militars russos. Però les dues lletres permeten infinitat d'elucubracions. Pensem, per exemple, en el nom i cognom del president ucraïnès: Volodímir Zelenski.

Guerra al Donbass

Cada vegada que he sortit de la guerra, del front, em dic a mi mateix que no hi tornaré més, que ja n'hi ha prou, que és massa arriscat. I quan arriba la següent ocasió o necessitat, faig un tracte amb mi mateix: "Aquesta vegada i prou, d'acord, Manel?" Hi estic d'acord.

La possibilitat de tornar-hi ara passa per afegir-me a una expedició per a premsa del Ministeri de Defensa rus. Sé que tindré els moviments controlats i sé també què esperen que expliqui. Però confio en la meva capacitat per observar i intentar fer una feina independent. No vull res més que explicar la versió més fidel possible als fets. Cap altra intenció que aquesta. Si no puc treballar amb unes mínimes condicions, no emetrem el material i ja està. Això ho acordem amb el cap d'Internacional i amb la direcció d'Informatius.

La primera parada és Donetsk, la capital de l'autoproclamada República Popular de Donetsk, controlada pels separatistes prorussos. Volen que parem atenció en els danys que haurien causat els míssils Uragan de l'exèrcit ucraïnès en un edifici residencial de Donetsk. De nou plantes, han volat les tres superiors. Dues persones mortes.

A tres quilòmetres aproximadament d'on som, el foc de l'artilleria és constant. Aquí a Donetsk és on trobem més gent a favor de "l'operació especial" que ha engegat Putin. Per a aquests ciutadans, la guerra va començar el 2014, i part dels bombardejos que reben venen del sector controlat per l'exèrcit ucraïnès. Per això hi ha ràbia contra les autoritats de Kíev.

Des d'aquí, en canvi, i això és el que anem sentint de fons, es bombardegen posicions ucraïneses. En resum, una situació de guerra clàssica.

Davant de l'edifici escapçat per un míssil, el president de la República Popular de Donetsk atén els periodistes i també respon les nostres preguntes. Explica que l'objectiu és "alliberar" tot el Donbass i creu que s'intensificaran els atacs per aconseguir-ho. Denis Puixilin ens diu obertament que si fos per ell s'aturaria en sec la via diplomàtica per centrar-se exclusivament en la militar: "La meva opinió és que amb Ucraïna és absurd continuar les converses."

A 60 quilòmetres de la capital, hem pogut entrar a la ciutat de Volnovakha. Té barris devastats i és fàcil arribar a la conclusió que han estat en bona part els tancs prorussos els que han causat tanta destrucció. Sense el micròfon, un veí em diu que la vida era força plàcida abans que l'exèrcit rus els ataqués.

L'hospital torna a funcionar, però sota mínims. Van treballar mentre va ser humanament possible fer-ho. I una infermera de traumatologia, Elisa Larionova, entre runa, ens descriu l'infern al qual ha sobreviscut: "Va ser terrorífic. Atacàvem i ateníem tant els ciutadans com els soldats ucraïnesos."

"Al soterrani les dones donaven a llum sota les bales."

A l'escola, hi ha una festa que ens fa tota la sensació que han fet coincidir amb l'arribada de les nostres càmeres. Inauguren el curs després d'un mes sense classes. L'Ània té 10 anys però parla com si fos ja una universitària: "No vam ser a temps de marxar i a casa no tenim baixos. Vam viure a la cambra més profunda, on no hi ha finestres. Dormíem a terra. Ara intentaré no perdre'm classes, m'agraden molt."

Les parets del cel centre escolar són del color de la bandera ucraïnesa: groc i blau. Però un dels canvis del tercer trimestre és que l'himne que escoltaran ja no serà l'ucraïnès. Avui hem sentit el de Donetsk i el rus. També hem vist una caseta improvisada de canvi de moneda. Comença la transició de la hrívnia ucraïnesa al ruble rus. Una transició complicada, com moltes altres que s'han experimentat ja per exemple a Crimea, i això que la situació de la península annexionada per Rússia el 2014 ha estat sempre més pacífica.

De moment, ni les hrívnies ni els rubles serveixen de gaire cosa en aquesta ciutat força arrasada. No funciona ni un sol comerç, ni una sola cafeteria.

Passem la nit a Donetsk. Hi ha hagut algunes explosions però poques i distants. El grup de periodistes russos i alguns d'estrangers pugem a l'autobús amb unes lletres immenses on es pot llegir la paraula "premsa". Són també al sostre del vehicle perquè no quedi dubte, en cas que hi hagi un atac aeri, que haurà estat un crim de guerra. Amb tot el que he vist des de l'inici del conflicte, portar aquestes lletres gravades gairebé em preocupa més.

El setge a Mariúpol

Un militar rus puja a l'autobús i ens explica on anirem. Mai ho sabem amb antelació per motius de seguretat. El destí, però, el sospitàvem tots: Mariúpol. El militar ens explica les condicions amb les quals viatjarem. Ens dona consells de seguretat i ens adverteix que no poden garantir la nostra al 100%. Cal assumir riscos. Si algú no vol anar-hi, és perfectament comprensible, però ha de baixar ara de l'autobús.

L'operador de càmera del canal occidental amb més pes dels que hi ha a l'autobús, baixa. Tota la resta es queda. Comença el viatge a la devastació més impactant que he vist mai. Perquè a diferència del que vaig trobar-me a Síria, aquí la gent encara està atrapada al malson.

Mariúpol, ciutat portuària que havia tingut uns 450.000 habitants, està devastada a gran escala i els seus ciutadans també. Hem vist diversos parterres de la ciutat amb gent enterrada. La Liudmila i el Jan viuen al mateix barri. Com gairebé tothom aquí, ho han perdut tot i no saben on anar.

"Al pati de gairebé cada casa hi ha enterrat algú. Jo no faré res. Moriré lentament i ja està", ens diu la Liudmila entre llàgrimes.

"L'aviació va bombardejar la casa. Jo no hi era. Els documents i tot cremat. Soc un indigent", lamenta el Jan amb una mirada que no aconseguiré oblidar en molt de temps.

Hi ha molta gent amunt i avall i quan m'hi acosto veig el drama de qui ho ha perdut tot de manera ràpida i inexplicable. Però en canvi, en les seves paraules hi ha una serenor molt profunda tenint en compte les circumstàncies. Perquè tot el que els ha passat, tot el que ens envolta és inhumà. En canvi ells no han perdut la humanitat.

He de buscar-me les vies per aproximar-m'hi i parlar-hi. No puc sortir d'un perímetre de soldats russos que va venint allà on som. Vaig trobant la manera de parlar amb la gent. Els soldats russos que m'envolten em posen davant d'una contradicció que no m'abandona. D'una banda, són una força militar en un país que no és el seu i que està generant un dolor inqüestionable. D'altra banda, en aquest moment concret, la meva vida pot estar a les seves mans. Potser seran ells els que m'hauran de salvar...

La situació de la ciutat és dantesca. Gent amunt i avall buscant llenya, perquè ara les cuines són a l'aire lliure, davant de les cases. Aquí hi han quedat atrapades desenes de milers de persones des de ja fa set setmanes. Una dona ens ho ha resumit dient que els han convertit a tots en aquells sensellar que es busquen la vida amb els carros del supermercat. Els han posat en una situació límit. Sense aigua, ni llum, ni gas; sense poder utilitzar ni el bany de casa, sense botigues.

El que hem vist és, sens dubte, un dels pitjors escenaris d'aquesta guerra. Hi ha un referent històric compartit per Rússia i Ucraïna que esmentem amb molt de compte: el setge de Leningrad. I aquí veuen punts en comú amb aquell bloqueig. "Hem passat fred i gana. Hem dormit a terra", diu la Taisia.

La majoria de supervivents --sí, crec que aquest és ja un dels termes que els defineix-- ens diuen que el que els està fent patir més és no poder comunicar-se amb ningú. Cap mòbil ja té bateria. Una dona gran en demana una a una persona que viatja amb nosaltres. Marca un número i crida: "traieu-me d'aquí". Després s'adona que no l'ha marcat bé, que qui li respost no és el familiar que busca.

Una dona se m'acosta i a la seva manera intenta esbrinar quin tipus de periodista soc. M'ha vist estranger. L'hi explico i em demana el telèfon: "Ajuda'm sisplau a viatjar a Espanya. A qualsevol punt d'Espanya, tant és. He de sortir d'aquí i no vull anar cap a Rússia."

L'exèrcit rus ha habilitat punts d'entrega de pa on s'amunteguen centenars de persones. Alguns ens diuen que estan agraïts amb Rússia per aquesta ajuda. I una noia espera que si prenen el control ràpid de la ciutat la seva situació millori. Però molta d'aquesta gent que fan cua amb molta dignitat per dues barres de pa fa dos mesos tenien una vida completament diferent. Una vida "normal" que l'inici de l'"operació especial" va truncar.

L'Ivan, per exemple, té 14 anys i ha vingut sol a buscar la bossa de menjar. Llocs com l'institut ja no existeixen en el seu marc mental. S'ha fet adult de cop. Casa seva ha cremat i no poden sortir de Mariúpol. És ell qui ve aquí amb la bicicleta: "No tenim res. Des de casa, bombardejaven els ucraïnesos. I cap a la nostra casa, els russos. I ho feien molt fort. No podem sortir de la ciutat i, a més, nosaltres no tenim família a cap altre lloc. No tenim enlloc més on anar."

Una mica més enllà hi ha la Valentina, una àvia molt trista: "Ja he anat tres vegades a portar els documents perquè vinguin a enterrar la meva neta de 13 anys. I no venen a fer l'autòpsia perquè diuen que hi ha l'operació militar. Us volia explicar això. Gràcies per escoltar-me. Gràcies, noi."

A Mariúpol l'argumentari del govern rus fa mal. Sosté que va llançar una operació per alliberar ciutats com aquesta dels nazis ucraïnesos. Però tothom amb qui hem parlat voldria tornar justament a aquell moment, a abans de la guerra, perquè ara se senten més presos que mai.

"Cremen les cases, la gent mor... No sé quin tipus d'operació és", comenta esmaperduda l'Albina. "Vivíem bé. I no sé per què van començar això però ara és horrible. On puc anar amb aquesta nena de cinc mesos? Per això soc aquí", ens diu la Liudmila davant de l'hospital on hi ha cua de gent que espera que hi portin aigua.

El Konstantin, a l'esplanada de davant de l'hospital, és amb la seva mare. Han fet una mica de foc a l'aire lliure i, si tenen sort, cuinaran alguna cosa. Havia acabat la universitat i estava content amb el seu nou lloc de treball. Ara intentaran anar a Volnovakha, on hi tenen l'àvia. Més endavant ja veuran què fan.

"Han destruït la ciutat on vaig néixer, créixer i on vaig trobar una bona feina. Mireu com estan els edificis de Mariúpol."

L'exèrcit rus i el de Donetsk controlen la part de la ciutat per on ens hem mogut, però encara no tota, i sentim combats intensos a prop. Sigui quin sigui l'exèrcit que s'acabi quedant aquesta ciutat estratègica, se li farà molt difícil parlar de victòria davant d'aquests ciutadans.

L'endemà entrem a la província veïna a Lugansk. Tenim l'oportunitat de parlar amb Leonid Pàssetxnik, el cap de la regió. Ens assegura que les forces prorusses controlen més del 90% d'aquesta província, que els queden només cinc poblacions per acabar de tancar el territori. I que un cop estigui fet, treballaran per dir adeu definitivament a Ucraïna i incorporar-se a Rússia.

"Formarem part de Rússia. Però si això serà en forma de referèndum o una decisió del Consell Nacional ho haurem d'acabar de decidir."

Si fos així, no és clar ara com creixeria la població russa. Del milió quatre-centes mil persones que vivien a la regió de Lugansk, el cap de Lugansk ens diu que en queden aproximadament mig milió.

L'última nit a Donetsk s'intensifica el foc d'artilleria. Em costa dormir però no és el so el que m'ho impedeix. Són les imatges de Mariúpol. Quan temps conviuran amb mi? Què en serà de tota aquella gent? I per què? Per què l'exèrcit rus ens ho ha volgut ensenyar?

El seu objectiu és que expliquem que tota la destrucció que hem vist és obra de batallons ucraïnesos nazis. Però com és que aleshores tothom que ha pogut parlar amb nosaltres ens ha dit que la vida a la seva Mariúpol estimada era acceptable fins que Vladímir Putin va anunciar la seva "operació especial"?